 |
| Coves del Barranc de la Fos i la Serratella. |
El motiu de unes Festes de Moros i
Cristians es la commemoració de la victòria cristiana damunt els invasors àrabs
– berbers que des de el 711 havien conquerit aquestes terres. Pot ser que
recordar això no agradi a certs sectors de la societat actual, però a la fi
això es la Història i no una muntanya de llibres plens de pols. Per intentar donar resposta a la pregunta de
perquè es va produir la invasió musulmana quasi de forma incruenta i amb la
rapidesa com es va dur a terme, tractarem de donar respostes recordant alguns
episodis històrics que no per recollits en altres treballs i amplament difosos
son del tot recordats. Per respondre es fa necessari mirar cap endarrere i ja
que ho fem aprofitar per donar unes pinzellades de quin era el dia a dia, la
vida quotidiana dels nostres avantpassats anteriors a l'arribada dels anomenats
moros i de la arabització del
territori, posarem la lupa de la Història damunt el que avui anomenem comarca
de la Vall d’Albaida i en alguns exemples, més concretament en el territori de
l'actual terme municipal d’Aielo de Malferit i zones d’influència properes ja
que sense parlar d’elles seria difícil entendre el que realment passava per ací
en els segles anteriors a la esmentada invasió.
Malauradament no disposem avui per avui de massa
documentació escrita al respecte, be per l'escassesa de generació d’aquesta be
perquè els esdeveniments de la pròpia Història s’han encarregat de la seva
desaparició o també perquè en aquest període la importància del territori fora
mínima des de el punt de vista econòmic, polític o administratiu. Però crec que
aquesta darrera afirmació no deuria de ser del tot ajustada, ja que disposem
d’algunes informacions que encara que generals ens serveixen per interpretar
quina era aproximadament la situació o com a mínim exposar una hipòtesi lògica.
D'altra banda disposem de documentació arqueològica bastant valuosa, així com
d’una toponímia bastant clarificadora del seu origen anterior a la vinguda dels
pobles musulmans. Cap d’aquestes afirmacions suposa la renuncia al valor
històric dipositat pels àrabs durant el temps que varen regir aquestes terres,
bé al contrari.
 |
| Restes visibles del Molló (Tambulló) de les Mentires. |
 |
| Restes visibles del Molló (Tambulló) de les Mentires. |
La vida quotidiana d’aquests poblats es desenvolupava
entorn de tasques com la mòlta, assecat de determinats aliments per a la seua
conservació i el seu magatzematge, adobat de pells i artesanies diverses. La
ceràmica es fabricava a torn i es decorava amb motius geomètrics i de
representacions vegetals o animals. Altres activitats eren la fabricació de
teixits mitjançant telers en els quals es subjectava la trama i l’ordit es teixia
utilitzant peses d’argila cuita de formes cúbiques, els fils de llana o
vegetals s’arreplegaven en cabdells mitjançant unes peces amb un orifici
central en el qual s’inseria un palet de fusta o branqueta seca. Amb espart es
teixien estores, calçat de diversos tipus, cabassos, sacs, etc. Així mateix els
metalls eren treballats segons va avençar les tècniques, primer batuts amb
maces o martells de pedra com el coure, més tard fonent-los creant el bronze a
partir d’aliatges de coure i arsènic primer i de coure i estany més tard. El
darrere estadi metal·lífer va ser la producció de ferro tot gràcies a
l’evolució dels forns i sobretot dels seus bufadors per augmentar les
temperatures que permetien el grau de fusió necessari.
 |
| Restes visibles del Molló (Tambulló) de les Mentires. |
Prop de Aielo en el terme d'Albaida, en 1992,
gràcies a les indicacions d'un veí, en la denominada Cova d'Ases va ser trobada
una punta de llança ibèrica[3]
i en un bancal proper diversos restes de ceràmiques entre els quals val
destacar una àmfora per contenir vi probablement de factura ibèric - romana el
que ens dóna notícia d'unes activitats pròpies d'assentaments permanents o
temporals dels ibers possiblement ja romanitzats en diversos punts de la nostra
comarca. En el mateix treball on es publicava la troballa
de la punta de llança se feia esment de fins a trenta-nou jaciments ibèrics en
la Vall d'Albaida (Agullent, Albaida, Atzeneta d’Albaida, Bèlgida, Bocairent,
Castelló de Rugat, l’Ollería, Ontinyent, Salem i d’altres) alguns d'ells en la
Serratella. Aquests ibers pertanyien a la tribu dels
contestans que utilitzaven l'escriptura jònica per a la llengua ibèrica en
aquesta zona, tal com ho acrediten el ploms d'Alcoi (plaques d'aquest metall
amb inscripcions) el que prova l'arrelament d'una certa cultura d'influència
grega[4].
Abans de l'arribada definitiva dels romans a la
regió amb quasi tota seguretat es van moure pel nostre territori altres pobles
antics de l'arc mediterrani, com els cartaginesos, als voltants del 348 a.n.e,
se te noticia de la presencia d'Amílcar Barca per la regió alacantina on
precisament va morir lluitant contra els oretans, tribu veïna dels contestans
en l’espai entre la primera y segona Guerres Púniques entre cartaginesos i
romans.
El procés de romanització desprès de la segona
Guerra Púnica, lliurada pel control del territori, va ser relativament ràpid i
el poble ibèric va acabar adaptant – se a la nova cultura i desenvolupant un
mestissatge cultural caracteritzat pel manteniment de trets de la cultura
ibèrica, però amb l’adopció de la forma
de vida dels romans en quasi tots els àmbits de la activitat quotidiana que va
donar pas a una nova població evolucionada que coneixem com la societat
hispanoromana.
Aquesta nova societat ens va deixar, tant en la
comarca de la Vall d’Albaida com en la veïna de la Costera, importants petjades
de tot tipus, moltes de les quals han subsistit fins els nostres dies, tot i el
llarg període d’aculturació que va suposar la invasió àrab – berber que no les
va fer desaparèixer, ja que inclòs aquestes cultures nord africanes també
havien adquirit trets tècnics i culturals propis de la cultura expandida per
l’Imperi Romà en el nord del continent Africà, com per exemple les tècniques de
regadiu (canals, aqüeductes, sèquies, canats, etc.) o de vida quotidiana
domèstica, com les termes (hamman)
amb els seus espais de bany, calent (caldarium),
tebi (tepidarium) i fred (frigidarium).
En 1995 amb motiu de les obres de construcció de
la nova carretera en la zona anomenada Corba de Bonavista, van donar llum als
restes de una vil·la romana abandonada, previsiblement als voltants del segle
III de la nostra era probablement en un moment de crisi en el Imperi degut a
guerres civils. En els treballs d’excavació[5] es van
documentar part de les instal·lacions, fonamentalment un hypocaustum
(sistema de calefacció soterrània) que ens dona informació sobre la importància
de la vil·la així com diversos materials de ceràmica, vidre i metall. Es també
amplament coneguda la vil·la romana de Terrateig dins del territori de la Vall
d’Albaida (segle I a.n.e.- segle IV d.n.e.).[6]
 | |
| Mur antic de la corba de la Bonavista |
Els romans van construir importants vies de
comunicació utilitzades, primerament, amb finalitats militars pel pas de les
legions, i posteriorment com a vies comercials que unien les poblacions
principals, totes elles estaven jalonades de vil·les rurals a una certa
distància, mesurada en milia passum (milla
romana que equivalia aproximadament a 1,5 quilòmetres) normalment eren de
propietaris urbans però que controlaven grans extensions de conreus de cereals,
llegums, horta, vinyes, oliveres i pastura pel bestiar oví, caprí, boví i
cavallar així com altres animals de granja. Aquestes produccions eren
comercialitzades a través d’aquestes vies de comunicació.
Prop de la nostra comarca discorria el tram de la
Via Augusta que unia Valentia (Valencia) amb Seatabis (Xàtiva) i que seguia amb dos
ramals cap a Dianium (Dènia) i Ilici (Elx) un tram va ser descobert a Moixent
en algunes parts coneguda com “el camí d’Anibal”[7].
Amb tota seguretat un ramal secundari d’aquesta important via que comunicava
Roma a traves de la Via Domitia amb Hispania, enllaçava amb la nostra vil·la de la
Corba de Bonavista. Durant els segles III i IV la població de l’Imperi va patir
importants crisis tant de caire bèl·lic com econòmic i això va determinar
l’abandó de moltes d’aquestes vil·les rurals, previsiblement això es el que va
succeir a la Bonavista en el moment d’esclatar la primera crisi.
Com s’ha dit, aquestes explotacions rurals
comercialitzaven els seus productes i per demés adquirien altres a través de
l’activitat comercial, tot això suposava no tant sols la circulació de
productes sinó també la de moneda. La ceca (fàbrica de moneda) que mes a prop
del nostre territori se trobava era la de Saiti
primer o Seatabis més tard, es a
dir, a Xàtiva que era la població hispanoromana que estava més a prop, tenim
coneixement de l’encunyació de monedes de plata i bronze tals com didracmes i
triobols d’argent amb la llegenda ibèrica Saitabietar
i sextants de bronze amb la llegenda Saitabi
(des de 210 al 140 a.n.e.), més tard asos, semis i quadrants de bronze també
amb llegendes com Saiti, Saitir, Icortas,
E Ba i Seatabi (des de 140 al 30
a.n.e.). En èpoques posteriors durant el domini visigot l’encunyació més a prop
que se feia era a Sagunt i València on se varen fer monedes d’or (Trientes) entre el 610 i el 702 de la
nostra era[8],
encara que sabem que fins i tot a principis de la dominació musulmana
continuava en circulació la moneda menuda romana.
La liquidació de l'Imperi
romà durant un període que coneixem com el Baix Imperi, degut a les lluites
entre diferents faccions i la ruptura de les seves fronteres (limes) pels anomenats pobles bàrbars, va
suposar el inici d'un nou període que coneixem com l'Alta Edat Mitjana. Malgrat
que la societat hispanoromana, al principi, es mantinguera al marge del procés,
finalment, a partir del segle V, la invasió i l’assentament del poble visigot va canviar
la situació política en el territori peninsular. No obstant en aquesta zona la
divisió administrativa territorial va seguir pràcticament igual que en el
període anterior.
Prop d'aquestes terres el restes orientals de l'Imperi
Romà, l'Imperi Bizantí, entre el segles VI i VII, va establir una de les seues
possessions, la província Spania (Província Spaniae) convertir-les en
certs moments en terres frontereres amb el Regne Visigot. El poble visigot va
exercir el seu domini damunt aquest territori des del darrer terç del segle V
amb la fallida definitiva de l'Imperi Romà d'occident, conquerit pel seu rei
Euric[9].
La conquesta bizantina de part de les terres més al sud van suposar nous
enfrontaments bèl·lics i un període d'anarquia amb l'enfonsament del mon rural
de la zona, tal com recull Abel Soler[10],
«els supervivents de la crisi s'agrupen en poblats fortificats i uns altres
dispersos» (Torró, Josep i Ferrer, Pere). També recull i fa esment del possible origen llatí dels topònims dels
antics nuclis de Purçons (Portiones) i de Cairent[11] (Càrius).
Des de el meu punt de vista del tot encertada ja que no seria fins desprès de
la conquesta cristiana, als musulmans que no tindríem menció escrita, tal com
es recull en el Llibre del Repartiment[12], un altre tant amb
el nom d'Aielo (Aggellu) ja que si els topònims que son clarament
llatins[13],
tenien que tindre el seu origen primigeni, abans de l'ocupació musulmana i no
durant aquesta.
Amb l'Edicte de Milà, dictat pels
emperadors en el 313 de la nostra era, s'obrí la porta al cristianisme en
l'Imperi Romà
Nosaltres, els Augusts
Constantí i Licini (...) hem jutjat que entre tot el que vèiem convenir al bé
universal, devíem ocupar-nos preferentment del que afecta a l'honor diví, i
donar als cristians, el mateix que a tots els altres, la lliure facultat de
professar la religió que cadascun volgués [14] (Edictum Mediolanense)
D'entre les mil cinc-centes seus episcopals que havien en
tot l'imperi en el moment de aquest edicte, una d'elles era la de Seatabis (Xàtiva),
que segons se te constància, ho era des de el 243 de la que va ser Athanasium
el seu primer bisbe. Es calcula que, en aquella època, una bona part de la
població de tota la zona practicava el cristianisme. Tot i que inicialment el
reis visigòtics professaven com a religió la heregía de l'arrianisme. El
rei visigot Recaredo va abraçar el
cristianisme ortodox durant el III Concili de Toledo el 589, està documentada
la presència del bisbes de Xàtiva en alguns d’aquestos concilis[15].
Amb l'arribada dels musulmans, durant una primera etapa que va durar fins el
826, es va mantenir la seu episcopal xativina[16]
amb el seu darrer bisbe Severianus, pagant el jarach[17]. Encara es
conserven columnes i restes en la antiga
seu que es trobava en l'actual ermita de Sant Feliu.
Com a conclusió, la resposta és clara. Si bé
la cultura portada pels àrabs va ser importantíssima i summament enriquidora
des de tots els punts de vista per al desenvolupament de la societat medieval,
açò no es pot considerar com l'element més fonamental ja que amb anterioritat
la cultura romana ens va deixar valors inqüestionables tals com els principals
fonaments lingüístics, usos i costums, coneixements filosòfics, culturals i
religiosos, principis jurídics entre molts altres, en definitiva l'armadura
sobre el qual sustenta el dia de la nostra societat actual. No obstant açò,
recordar, que sent important la part de les nostres Festes relativa a
"Moros i Cristians", l'essència principal de les mateixes, és la
celebració del dia del nostre Patró, el Sant Crist de la Pobresa. Pau i
alegria. Bones festes.
Jaume Peralta
Aparicio
Programa festes 2016
[2] Comarca de la Vall d’Albaida. http://www.tarraconensis.com/cv/valenciacv.html
[3]
RIBERA, AGUSTÍ. La Cova d'Ases i la
troballa d'una punta de llança ibèrica, Festes de Moros i Cristians, Aielo
de Malferit, 1992. Pp. 77-79
[4]
TOVAR A. y BLAZQUEZ J.M. Historia de la
Hispania Romana, Alianza Ed. Madrid, 1997. P.12 (Polibio. II 1, 5, cf.
Diodoro XXV 10)
[5] RIBERA, AGUSTÍ. Sevei Comarcal
d'Arqueologia.
[6] PÉREZ,
JOSEP. La villa romana de Terrateig (Vall
d’Albaida). Resultados preliminaresde las prospecciones y del análisis del
material. CAESARAUGUSTA 78. Pp.587-600.
[7] GASCÓ,
RICARDO y MORALES, ANA MARÍA.Vía Augusta
al sur de Valencia. Investigación
sobre el trazado, las mansio, campamentos y entidades de población relacionadas
con la misma.
[8] PETIT, R. I ALEDON, J.Mª. Catálogo de las Monedas Valencianas y medallas... Aledón, Valencia,
1983. Pp. 25-28 i 45-47
[9] RIERA, Albert V.; ROSSELLÓ, Miquel. «LA FI DEL
MÓN ROMÀ I EL PERÍODE VISIGOT (SEGLES IV-VIII)». A: Romans i
visigots a les terres valencianes. Museu de prehistòria de València, 2003.
[10] SOLER, ABEL. Aielo de Malferit. Geografia.
Historia. Patrimoni. Ajuntament d'Aielo de Malferit, Canals, 2011. Pp.
114-117
[11] VENTURA,
AGUSTÍ. Alguns topònims històrics de la
Governació, terme general i particular de la Ciutat de Xàtiva. Pp. 1199 i
1218. (“ Cairent. Apareix esmentada en el Repartiment 1957, 1958, 2931…
Purçons, que es evidentment l’alqueria de Porçons esmentada al Repartiment en
els llocs ja esmentat: vindria del llatí “portiones”, les parts o particions.”
[12] BELDA, ANGELES. Aportación a la Historia de Ayelo
de Malferit. Ed. Marí Montañana, Valencia, 1982.
[13]
CASANOVA, EMILI i FERRER, RAMON. Actes du XXVe
Congrès International de Linguistique et de Philologie Romanes. INNSBRUCK. Maria Iliescu, Heidi Siller-Runggaldier, Paul Danler.
De
Gruyter, 2010.
[15] SEATABI AUGUSTUNORUM. http://www.tarraconensis.com/xativa.html
[16] VENTURA, A. La catedralitat de Xàtiva… Col. Una ullada a la
Història.
[17] Impuesto que se pagaba para practicar otra religión distinta a la musulmana en las
zonas que pactaron con los musulmanes.
