PRÒLEG DE LLORENÇ BARBER. Revista Almaig, 2016

 

Llorenç Barber (Aielo de Malferit). Google.

Per a algú com jo, que sempre va voler ser home d'art, nascut en un Aielo a finals dels anys 40 del segle passat, el món a descobrir sempre estava lluny, parlava d'altres maneres, i fins i tot tenia uns atractius que, veritablement, en el nostre sol no s'hi trobaven amb facilitat. Allò important, doncs -sobretot per a mi, nascut en una família en la qual es parlava francès i al piano sonava Chopin a tota hora era llegir molt i ràpidament, aprendre molta música i com més idiomes millor i... eixir. La vida era eixir, deixar enrere aquell xicotet infern que era el cercle, estimat, però limitat, un poc fosc i poc àgil que ens embolicava com un mal paper que cal trencar per a aconseguir el suculent entrepà que oculta.

Més endavant, quan un comença a cansar-se de viatjar, parlar amb dificultat una bona quantitat d'idiomes, i veure que les imperfeccions i les rutines es conreen per onsevulla, les coses en el nostre boig cap prenyat de desitjos comencen a adquirir altres matisos. I així, en el de tornar, fins i tot quan els nostres espais han sigut ocupats per altres menesters i ambicions, albirarem que aconseguir un cert equilibri entre els endins i els afores, és la tasca més complexa i singular que a un li ofereix la vida, ja encarant els seus últims capítols.

Enllaçar novament amb la família Gironés,- amb la qual m'uneix un fil d'afecte i tendresa des de la primera adolescència que mai ha deixat de teixir noves obstinacions, per més que molt intermitents, m'abocarà ara a enfrontar-me a aquest pròleg de l'ALMAIG.

Començaré pel més fàcil, parlar de l'article escrit per Ma Jesús Juan Colomer i Mariló Sanz Mora i dedicat a Josefa Colomer, dona que ha sigut tot quan es viu en un Aielo, quan es pensa en llibres i la possibilitat de disposar-ne sense haver de gastar en compres. Allò dels diners, per als xiquets de la meua generació era alguna cosa que malament veiem en el NODO, però quasi mai en les nostres mans. Pepica la botja, que aqueix era el nom de carrer, ho era tot en les dos, molt deficients, però sempre reals i ben tangibles biblioteques de què podíem disposar. I com els dies llavors eren mil vegades més llargs que hui, el consum de nous quilos de llibres en la meua casa era constant. D'ací la necessitat de somriure i estar prop d'aquesta dona càlida i =(quasi) sempre disposada, una vegada que una mínima serietat i corrent de calor s'havia establit entre nosaltres. Recorde com ens vam quedar fascinats cap a l'any 62, quan, en tornar dels estudis a València, ens trobem amb un local nou, al costat del vell Ajuntament, i amb les prestatgeries impol·lutes i desenes de nous llibres plens de noves sorpreses per a grapejar i devorar.

 

Josefa Colomer Sanchis (1921-2016)

Fins i tot hi havia un parell d'Històries de la Música, i totalment noves, per a obrir per vegada primera, cosa inaudita doncs Déu sabrà perquè, dues famílies del poble d'Aielo tenien a Madrid sengles llibreries, que més tard serien la meua casa, i per tot açò, molts llibres que poblaven les nostres flamants biblioteques tenien les petjades de milers de dits tan fixades en el paper com les seues envellides lletres sobre un paper ja més que groguenc. La màgia del llegir, era una arma obligatòria per a créixer i conquistar un futur que ja es retardava. I ací la bona de Pepica, deixant-nos les claus, fins i tot, va esdevenir la nostra millor aliada per a amb calma obrir i tancar meravelles incomptables. Mil gràcies siguen donades, doncs, a aquelles persones que dediquen la seua vida amb tenacitat, generositat i bona lluna als seus veïns. Josefa Colomer, per a mi sempre Pepica la botja ha sigut d'aquestes.

Llegint l'article del Dr. Alfred Bernabeu em crida l'atenció un fragment, que narra com es va cele- brar l'arribada del trienni liberal, diu així: se hizo la procesión y fiesta de la Constitución con moros disparando... y la lapida la trahian con un carro triunfante... y detras del carro hiban los maseros y Justicia y cerraba la proces unos turcos de a cavallo disparando'. Es per a mi important per què els nostres moros i cristians no són un invent superficial i de distracció, sinó que és la mateixa encarnació de tot el mal al qual cal conjurar. Ja ho diuen de mil maneres els qui insisteixen que l'art (i aquells moros i turcs disparant són art de celebració), té molt de reparació. I aquell ús de la disparada/tro, o aquell aldarull de les processons festives com la que l'escrit de Bernabeu ens explica entra en l'ADN d'un músic com el nostre celebrat Gomis i Colomer, i entra de manera tal que els seus admiradors, anomenats Rossini o Berlioz, no dubtaran a criticar-ho doncs per a ells: "Es incomprensible que un artista tan distinguido, que razonaba cada uno de sus actos, no comprendiese que los trombones y el bombo no estan hechos para acompañar una romanza o un duo de amor" (del musicòleg Andrés Ruiz Tarazona en un article publicat el 12 d'agost de 1978 en EL PAIS titulat "José Melchor Gomis un compositor romantico olvidado'). Clar que ells, fets a l'ambient tan "snob” parisenc gens saben de esquellades ni de processons ni de turcs o moros disparant trabucs de pólvora sorollosa, quan l'alegria de la llibertat -via Constitució- es deslliga a dolls...

Per contra el nostre Gomis, crescut com tots en el contrapunt, queda no obstant açò, ben ràpidament tocat emocionant i per la modernitat d'allò popular, senzill dramàtic que el poble demanda, perquè açò és el que usa en les seues maneres i comportaments. Gomis viu, valenciana manera, el furor del romanticisme. Aquella doble revolució que tot ho banya, després de la presa de la Bastilla: la llibertat a dolls i la del romàntic apassionat. Ell a més, tocat pel “patriotisme”, açò és pel cant coral dels soldats i els músics de banda- no dubtarà a usar els més sonors dels instruments de què dispose quan el capritxós cant del desig i el fulgor de l’amor referme en les seues celebrades òperes.

Un altre detall de l'escrit de Bernabeu que em crida l'atenció és quan ens explica que el pare del nostre músic era músic i pintor, i provenia d'Elx...però res diu de la seua mare, que a tenor del cognom Colomer bé podria ser oriünda del nostre Aielo, per fi i fet i fet, quasi pedania d'aquest Ontinyent al qual tots des de sempre estem abocats a anar de visita, compres, treball en paduanas, aparicios, etc. o entrades generoses de joguets de plàstic, que eixien volant per sobre de les parets d'aquells beneits camions, com quan jo era xiquet i encara em portava bé.

En l'escrit de Manolo Requena Collado, meticulós en dates i ric en dades essencials de esdevenir vital del nostre gran músic, vull destacar el relat de normalitat amb que es narra l’eixida als afores del sòl patri a causa del brusc final del govern liberal de Riego, quan escriu: “al pedre el poder tres anys després, faran inevitable l'exili d'un Gomis marcat per a sempre com a liberal". I vull comentar aqueixa “inevitabilitat” perquè per poc que es consideren les dades, poques coses romanen igualment d'intangibles a dia de hui. En efecte quan el colp d'estat de les forces reaccionàries amb Franco al capdavant, vam poder veure com tots els marcats -com Gomis de "liberals”- tindran una sort semblant i -a milers- entraran en exilis per a evitar mals majors... I ara mateix, quan tot açò tan lluny ens sembla, encara comprometre's amb la gent amb un apel.latiu simbòlicament semblant al de liberal d'aquelles dates, sembla que mereixen la mateixa recompensa. No debades el paper de reparació que atribuïm a l'art continua encara vigent i fins i tot urgent. Així, mutatis mutandis, quan a Aielo, per-den les eleccions els partits renovadors, en el 2006 el festival NITS D'AIELO I ART, que representa el més avançat dels esdeveniments que han personificat allò nou i atrevit en aquesta València de músiques poc avançades, serà enviat a l'exili, un exili no solament local -he de dir- que açò li pot ocórrer a qualsevol, sinó governamental, doncs serà la directora del IVM (o Institut Valencià de Música) la que negue ajuda del seu departament a "esas bobadas” com va ser capaç de dir-nos a qui des del compromís amb el nostre temps i el nostre veïns insistíem a continuar en peu.

Òbviament les conseqüències no són exactament del mateix calibre -Riego va ser penjat en la Plaza de la Cebada de Madrid (a 200 metres de la meua casa madrilenya), com pot veure's en un gravat d'època en l'article del Dr. Bernabeu -ara les coses es redueixen a no et recolze, no et cedisc locals socials de la comunitat, i damunt -si puc- t'apuge l'impost de l'IVA del 4 o del 7 al 21% perquè o rebentes o hages d'emigrar com Gomis i Colomer... Que és un acte estètic -una proposta, un festival, una proclama, un llibre- sinó una cerca fugaç, efímera, ingènua i absolutament momentània de redreçar el món?.

I així anem: amb unes possibilitats quasi infinites com les del nostre Gomis i Colomer -convivint i creant obres que van merèixer l'admiració d'entre altres Rossini i Berlioz- però amb les ales retallades perquè el nostre vol siga tan sols gallinaci.

I per a acabar amb el tema, tan sols un comentari incitador al revelador il·luminador escrit de Manolo Requena on se'ns fa patent que Gomis no va nàixer ni va créixer músic per generació espontània, sinó que tota una tradició secular, via Capella de Música de Santa Maria, i més a prop, via banda o via òrgan arriba fins a la família dels Ferrers, o el Pare Pérez-Jorge. I ací amb aquells noms acaba l'article, quan els anys i els canvis segueixen, com riu turbulent, afectant les nostres vides. I a mi, ara que puc, m'agradaria reivindicar, per a bé de l'ALMAIG i de tots nosaltres que una revista tan jove com aquesta integrara els inquiets presents i fora normal afegir sense forçar res allò que també és ja història, i fins a vella història: el Concert de Campanes, vertader Concert de Ciutat que amb fart esforç i fins a preparació i atreviment -estàvem aterrits de por pel resultat i l'acceptació dels nostres veïns- duguérem a terme el 6 de gener de 1988. Per cert que un ampli resum d'aquest consta en enregistrament digital en format CD, enregistrament aquest que -també entrant en dubtes- va dur a terme Radio Nacional.

 

Llorenç Barber Colomer.

Igualment seria bo considerar esmentar aquell altre concert infernal que va tenir per títol "Plaza Mayor" i que duguérem a terme el dia 7 de març de 1992. Involucrarem unes 20 bandes de música, totes de nostra Vall d'Albaida (més de mil músics) cadascuna d'elles amb el seu director, partitura i cronòmetre en mà, i el seu esquema espacial de moviments, creus i permanències en els llocs pensats seguint una cronometria partituritzada. I he dit infernal, perquè, com a novençans que tots érem, els decibels ambient -a mesura que el temps transcorria- va créixer més enllà del convenient.

Quant als altres treballs que aquest ALMAIG ens regala, seré més succint, com és natural, doncs un altre censor implacable que no ens permet entretenir-nos amb el mateix merescut detall, ho constitueixen les pròpies limitacions espai-temporals. Que no em donen més paper. Per açò, encara que siga de forma escarida em permet dedicar quatre línies a l'elenc de col·laboradors que, un any més engrandeixen la història d'Ontinyent amb les seus estudis. De tots, he vist, de manera genèrica, dos grans blocs: aquell "reincidents" que sense adonar-se, amb la seua aportació anual, granet a granet estan construint el seu propi monument. La seua reiterada i compromesa col·laboració ens permet albirar la seua pròpia trajectòria. És una gran labor i és un teixit continuat que si un dia manca, trobaríem a faltar. Gràcies a Ignacio, a Luz Ortiz, a Rafael Gandia, Alfred Bernabeu, Francisco Galiana, Ramón Haro i Vicent Terol pel seu compromís i constància.

L'altre grup són els “novells" que s'atreveixen a entrar en "arena" tan prestigiada ja per veterans. A ells cal dedicar-los les paraules de felicitació per ha-ver-se atrevit a demostrar que seguim creixent i que la pedrera de la responsabilitat editorial d'aquesta revista gaudeix de molt bona salut. Gràcies a Luisa Pla, Daniel Alonso, Marius Climent, Ana Reig, Inma Sanchis, Vicent Sanchis, Salvador Soler, entre d'altres, per la seua aportació i sang nova.

Els uns i els altres representen la integració dels inquiets presents i aquells que també són ja història. No tinguen por d'errar! No es preocupen!.

L'error és el gran mestre, quan la intel·ligència i la tenacitat supleixen la falta de models als quals atendre. I aqueixa va ser una aportació digna d'un mestre tan de l'art del sonar com el nostre Gomis i Colomer, un revolucionari al peu de la lletra, compromés amb els seus, les seues ànsies i gustos, que orquestrava, com insistentment expliquen els seus coetanis, arriscant i sense por als més aspres i durs matisos d'orquestració.

Moltes felicitats a tots i especialment a la ciutat d'Ontinyent per comptar amb tan esplèndida publicació com és la revista Almaig, Estudis i Documents i a Associació Cultural la Nostra Terra per l'esforç tan magnífic d'aconseguir-ho.

Llorenç Barber

Almaig, Estudis i Documents XXXII, 

Associació Cultural la Nostra Terra. Ontinyent, 2016.

2016 ANY GOMIS.

225 ANYS DEL NAIXEMENT DE JOSEP MELCIOR GOMIS