Els Mores mercaders

Josefa Marti, Rafael Mora i els Rafael, Pepica i José Maria Mora Martí, als anys 50, a la porta de casa al C/ Sant Llorenç.

Originari de la veïna població d’Ontinyent,  Pedro Mora va arribar a terres d’Aielo cap a les primeries del segle XIX, establint-se al municipi junt a la seua dona Vicenta Revert. Pere i Vicenta tingueren quatre fills: Joaquina, Josefa, Fernando i Salvador. 
Deixem a banda els tres fills i les famílies que cadascú formaria i ens centrarem en el fill Salvador Mora Revert (1838-), d’ofici jornaler i arrier, que es va casar l’any 1861 als 22 anys amb Micaela Mompó Mompó, que en tenia 21. D’este matrimoni naixerien tres fills. 
Continuant i seguint avall la línea directa de l’arbre genealògic dels “Mores”, ens centrem ara en un d’ells. El fill Rafael Mora Mompó (1864-), que amb 29 anys es va casar amb Salvadora Vicent Sanz de 23 anys a la capella del Stm. Crist de la Pobresa.

D’esta unió va nàixer, entre altres, Rafael Mora Vicent (1895-1954), que als 26 anys es casà, també a la capella del Stm. Crist, amb Josefa Marti Sanz (1897-1980) de 24 anys. Del matrimoni naixerien Jose Mª (1924-2004), Rafael (1926-2013) i Pepica Mora Marti (1932).

Josefa Martí, orgue, i Rafael Mora

Rafael Mora Vicent va continuar amb el negoci que li va ensenyar el seu pare Rafael, el de la venda de fruites i hortalisses al mercat de Bocairent.

I és que antigament, en tots els pobles es venia i comprava al dia, els electrodomèstic no s’havien inventat i la conservació dels aliments era molt rudimentària o nul·la.

De la mateixa manera que ho va fer el fill Rafael, va seguir fent l’ofici en Bocairent, el fill Francisco que, en conèixer la jove bocairentina Maria Vicedo va iniciar la saga familiar dels Mora Vicedo en estos aires de la Mariola. Ambdós vingueren a viure a Aielo i tingueren dos fills: Marita* i  Paco, este últim és el que va seguir el negoci i ara és un fill qui continua anant a “fer mercat” a Bocairent.

Marita Mora Vicedo, Maria Vicedo i Francisco Mora Vicedo

Però en esta ocasió, anem a deixar a banda la resta de família, perquè anem a centrar-nos en Rafael i els seus descendents que són els que ens han proporcionat la informació.

Maria Vicedo, Marita MoraVicedo i Francisco Mora

Rafael tenia dos carros i tres animals que guardava a la quadra de casa, el carro mes carregat anava arrastrat per dos matxos i el carro amb menys estibes de gènere anava tirat solament per un, este era més lleuger i no necessitava tanta força animal, ja que generalment carregava les verdures i fruites fresques que havia anat a comprar el dia d’abans al mercat de Xàtiva.

A Bocairent acudia els dimecres i dissabtes acompanyat de la seua filla Josefa i els dos fills. Del poble eixien el dia d’abans, a les 11 de la nit, per poder estar ben matí al mercat. Anaven  pels camins de terra, patint fred o calor segons època de l’any. No era fàcil el camí, ni per a persones ni per a animals, els quals patien quan pujaven les costeres del barranc de Bocairent i fins i tot hi havia alguns d’ells que no podien pujar eixos desnivells tan empinats. A Bocairent tenien una casa on guardaven els carros i la mercaderia com creïlles, cebes i altres fruites o verdures que podien aguantar mes temps. 

Desprès d’una jornada intensa al mercat, l’arribada a casa era a migdia, cap a les tres, i la faena continuava perquè s’havia de descarregar el carro, guardar els animals i preparar-se per al següent dia.

La dona de Rafael, Pepica “Orgue” i la filla, Pepica Mora, es donaven pressa en vendre el gènere a la casa del c/ Sant Llorenç, abans no es fera malbè. 

 Al dia següent, de nou el ti Mora tornava a creuar els carrers del poble per enfilar-se camí de Bocairent, Xàtiva o l’Olleria. Era com un ritual que sempre anava envoltat de la incertesa de saber com aniria la venda durant eixa jornada.

Des que va començar l’ofici de mercader fins a la seua mort, quan contava 54 anys, Rafael  no va deixar d’anar a vendre i comprar en cap moment, ni en temps de guerra ni en temps de l’estraperlo. Rafael va viure temps difícils, i amb molt d’ingeni guardava els aliments dissimulats per a no ser requisats per la Guardia Civil, que revisaven tots els carros buscant aliments que suposaven amagats, Rafael solia ocultar-los  en un doble fons del carretó, així passaven inadvertits als ulls del vigilants de les zones rurals i carreteres.

D’Aielo anava altra gent a vendre a Bocairent: a més a més d’ells, com ja s’ha dit també hi anava el cosí Paco Mora, també veí de Sant Llorenç amb tenda oberta encarà al públic. També Lola Penades, coneguda com la “Formatgera” que acudia a vendre els seus formatges.

Actualment encara continuen anant al mercat de Bocairent, per separat, els dos cosins, hereus del primer Rafael:  Pepe Mora i Salvador Mora, sent la quarta generació de “Mores” que continua la tradició mercaderant.

Pepe conta com han anat evolucionat, començant amb carro, després les mercaderies les transportarien utilitzant un camió, i ara fan servir una furgoneta.

A Bocairent el mercat era al carrer, suportant totes les inclemències climàtiques, actualment disposen d’un edifici cobert amb totes les condicions higièniques, bons mostradors i parades fixes.

Josefa també anava a vendre a l’Olleria. Els germans li portaven el gènere amb el camió de camí de tornada de Xàtiva i ella acudia a l’Olleria a vendre els productes des d’Aielo a peu o amb el matxo. 

Bocairent, Olleria o Xàtiva eren llocs on els Mores anaven periòdicament però també, i per suposat, venien les seues fruites, verdures i hortalisses als carrers d’Aielo. La plaça La Font era un dels punts centrals i neurològics del poble, bullia ple de tendes, i tots els dies hi havia un grapat de dones  venent les pròpies collites, assegudes al terra, amb cabassos d’espart i usant aquell antic pes o bascula de cabàs fet amb espart.

Pepica Mora Marti tenia la seua parada diària davant la tenda de Lloca (pl. la Font), on es podia comprar saladura de tota classe, era el lloc on la trobava la clientela fins a les 11 del mati. Si se li acabava algun gènere pujava a casa a per mes i baixava carregada amb el aliments frescs. 

Josefa Mora Marti i Vicente Ortiz Chafer

 Josefa es va dedicar a vendre al mercat tota la seua vida fins  que es va casar amb Vicent Ortiz, moment a partir del qual ho faria de manera esporàdica, a temporades i ajudant als germans.

El seua pare solia avisar fent bando del nou i bon gènere que es podia comprar a casa Rafael Mora o a la parada del mercat del poble.

Molts anys després, en morir el pare l’any 1954 quan el negoci era ja a mans del fills Jose Maria i Rafael els germans ampliaren negoci, continuaren amb la tenda del c/ San Llorenç, que es coneixeria com la de Teresa, la dona de José Maria, perquè ella estava al cap de la botiga venent el gènere i muntaren altra a la plaça la Font atesa per la cunyada Carmen, dona de Rafael.

 

Rafael Mora, Carmen Rico, Pepica Mora i una amiga a l'Eixample, anys 50.

La casa a la plaça la Font tenia una cova al subsòl, ells l’aprofitaren per innovar en el negoci i es dedicaren a més a més a la venda de gel. Ells compraven les barres de gel a la fàbrica de llimonades “la Moderna” de Xàtiva i les revenien a porcions a  gent particular i bars del poble.

Per a transportar les barres de gel posaven al camió una capa de pallús (pell o corfa d’arròs) per poder mantenir les barres fresques i que no es desferen.  Entraven el camió pel carrer Major, a l’altura dels quatre cantons, l’enfilaven marxa arrere pel c/del mig fins a la tenda de la plaça la font.  El gel era transportat al muscle,  per a protegir-se de la gelor es col·locaven un tros de roda de camió i sobre ell descansava la barra de gel El transportaven des del camió fins la tenda i a la façana hi havia una rampa per on deixaven anar les barres de gel que queien directament dins la cova. Un d’ells, dins la cova, anava amuntonant-les primer posant sempre una capa de pallús i damunt les barres.     

Les dones anaven a comprar gel amb poals, començaven a introduir-se a les cases les primeres neveres domestiques que necessitaven gel per conservar els aliments. Durant les festes patronals se’n venia molt a les comparses per a mantenir la beguda fresca, posant les botelles en gavetes i llibrells  junt al gel.

També es van dedicar a la venda de begudes: llimonades, cerveses... la gent deixava la caixa amb els cascos buits a la porta de sa casa i ells canviaven la caixa buida per una plena. Anecdòticament ens conten que quan es jugava al dominó el nª6 era conegut com la caixa de llimonades, perquè recordava una caixa amb 12 botelles.

Teresa Martínez i José Maria Mora, 2003

 A Jose Maria li va passar una vegada una anècdota que encara es recordada pel seu fill Pepe. Quan encara la cervesa no era coneguda a Aielo, Jose Maria va portar una caixeta de quintos al bar Bigot i li va comentar al propietari Joaquim Bigot que provarà aquella nova beguda per tantejar l’acceptació entre la clientela. Al cap d’un mes Joaquim va cridar a Jose Maria dient-li que no volia aquelles botelletes perquè a la gent no li agradava. El que són les coses... I això de la cervesa encara no entrava en els seus plans... La pràctica de la gent d’Aielo d’aquells anys, era beure aiguardent, vi i absenta, i la llimonada feta per el ti Ximo Bigot coneguda com “Aigua cel”. Esta beguda que era feta de manera casolana als casinos, va acabar industrialitzada convertint-se en les conegudes botelles de sifó.

I amb esta anècdota tanquem estes ressenyes sobre el tema de la venda als mercats de la mà d’alguns dels “Mores”. És un tema que dóna per un gran anecdotari que ja anirem ampliant perquè van ser molts anys anant a Bocairent els avantpassats Mores i perquè la història continua fent-se cada setmana, seguint anant els successors.

 

Marita Mora i Angel Sanz, anys 50.

Mª Jesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora

Programa Sant Llorenç 2012

*Marita Mora Vicedo va faltar el dia 3 de desembre de 2011. Siga este escrit un record per a esta filla d’Aielo i de Bocairent, que estimava la terra on va nàixer, Aielo, però també la de sa mare, Bocairent, i a la qual estava molt unida.