 |
| Vista exterior del nucli primigeni d’Aielo |
De observacions i estudis
que venc realitzant, però sobre tot per les importants aportacions fetes a la
història d’Aielo de Malferit per aquelles i
aquells que durant anys han treballat i venen treballant en ella, cal destacar
que varis son el treballs fets per diferents estudiosos del tema, com Maria
Angeles Belda[1], Fernando Goberna Ortiz[2],
Mª Jesús Juan i Mariló Sanz[3],
i Abel Soler[4], així com d’altres
relatius a dades i trets de immobles i d’urbanisme de la població recollits en
els texts oficials de catàlegs i inventaris de la Comunitat Valenciana,
i redacció del P.G.O.U., a mode d’avanç d’un treball més ampli i profund, les
presents notes no pretenen res més que ser una petita aportació des de el punt
de vista arqueològic (estudi de l’arqueologia vertical vista) i de la poliorcética
(elements bèl·lics defensius) als coneixements dels que ja disposem, gràcies
als treballs fets pels autors mencionats.
El nucli primigeni d’Aielo de Malferit (Lloch d’Ayelo) estava format per el
conjunt de cases dels habitants que es dedicaven a l’explotació agrícola, i amb
tota seguretat ramadera de les terres situades prop del riu Clariano, on van
anar creant bancals de terra cultivable, tot tenint en compte les dificultats
del terreny y les condicions edafològiques (qualitat de les terres) d’aquest.
 |
| Recreació ideal d’Aielo recollida en un plànol de 1753 que es troba en el Arxiu Municipal |
Les primeres canalitzacions de regadiu que
formaven una xarxa de la que n’era un exemple viu la Sènia, hui, en bona part per
desgràcia desapareguda degut a la pressió urbanística i l’escassa sensibilitat davant
elements patrimonials d’època ancestral com aquest. Això era un medi de vida
que permetia la subsistència necessària de la població que habitava el nucli
primigeni d’Aielo.
El Llibre del Repartiment donat desprès de la
conquesta cristiana de la zona feta pel rei Jaume I en 1248 -1249[5] determinava la donació de les terres a alguns
dels senyors que havien participat en la gesta bèl·lica contra els cabdills
musulmans que dominaven aquestes terres entre els segles VIII i bona part del
XIII. Bernardo de Claramunt en 1259[6]
demana permís per poblar Yelo amb sarraïns. Coincideixo plenament, donades les
referències arqueològiques aportades per l’arqueòleg Agustí Ribera[7],
amb l’article del historiador Fernando Goberna sobre l’existència d’un nucli
primigeni d’Aielo en el segle XIII poblat per sarraïns[8].
El traçat urbà més antic i la seva lectura arqueològica així ho determina sense
cap dubte.
La jerarquia era un dels aspectes fonamentals
dins d’una societat medieval, l’estament nobiliari predominava damunt qualsevol
altre, en el cas d’Aielo de Malferit, aquesta situació se va prolongar fins ben
avançat el segle XIX i en molts aspectes com la propietat de la terra i de
molts immobles, fins el XX. Un dels elements
importants que donaven caràcter a aquest tipus de poblacions eren les muralles.
 |
|
Murs i torres de cases que servien de muralla
|
[1] Aportación a la
Historia de Ayelo de Malferit, 1982
[2] Cuando Ayelo tenía un castillo. Blog de Història d’Aielo de
Malferit,
[4] Aielo de Malferit. Geografia, historia, patrimoni, 2011.
[5] CUANDO EN AYELO HABÍA UN
"CASTELL".
Un Documento sobre Ayelo
(Aielo) del año 1555 ...Por Fernando Goberna
Año 1248-9.
Primer Documento conocido sobre Ayelo.
El Llibre del Repartiment (Archivo de la Corona de Aragón) era el
registro de las posesiones de tierra, casas y demás que el rey Jaime I iba
concediendo para poblar las tierras recién conquistadas a los sarracenos. En
dicho libro aparecen registradas ciertas donaciones de tierras en muchas
alquerías (como casa de labranza) situadas en el valle de Albaida; entre ellas
aparece un grupo con los nombres con las que eran conocidas antes de la llegada
de Jaime I, este grupo de alquerías eran las siguientes por el mismo orden en
el que se registraron en dicho libro: CAYREN, PORZONEX, AYELLO, ZIHUEVA y
HAFIF; y hay otro grupo de alquerías en otras donaciones con los nombres de
GALIM, ZIHUEVA, YELO y VENALGUAZIL. Hoy se cree que:
CAYREN sería CAYREN actual (de origen latino, del
antroponímico Carius).
PORZONEX sería PURSONS actual.
AYELLO o YELO sería el AYELO (AIELO) actual.
HAFIF sería el PLÁ DE GÁFIT en el término de
l'Olleria.
GALIM se localiza también en el término de
l'Olleria.
VENALGUAZIL que sería de origen árabe: "Bani
al - Wazir" que significaría "l'algutzil", oficial de justicia
en un tribunal islámico (http://historiadeaielo.blogspot.com.es/search/label/Segle%20XVI)
[6] Cuando
Ayelo tenía un castillo. Blog de Història d’Aielo de Malferit, Fernando Goberna. Año 1259. Bernardo de
Claramunt pide permiso para poblar la Alquería de Yelo con Sarracenos.
En el Archivo de la Corona de Aragón existe un
documento fechado el 29 de septiembre de 1259, por el cual el rey Jaime I
otorgaba el permiso a Bernardo de Claramunt para poblar la alquería de YELO con
sarracenos, los cuales pagarían anualmente al monarca un bisante de plata (4).
Esto significaría, según creo yo y si este YELO es en efecto nuestro AYELO, el
verdadero nacimiento de Ayelo como núcleo poblacional de mayor importancia
respecto al resto de las alquerías mencionadas anteriormente: por las razones
que fueran Bernardo de Claramunt la eligió y pobló con sarracenos.
Año 1272. El Infante Don Pedro (Hijo de Jaime I)
concede a los Sarracenos de Ayelo las mismas condiciones de poblamiento que
tenían los de Montesa.
Documento
asimismo en el Archivo de la
Corona de Aragón fechado el 18 de octubre de 1272 en
Valencia. El documento ha sido publicado (5), y dada su brevedad creo de
interés reproducirlo:
"Noverint universi quod nos, infans Petrus,
etcetera, concedimos vobis universi sarracenas tam masculis quam mulieribus
alcherie nostre de Ayelos, presentibus scilicet et futuris, quod pro personas,
hereditatibus tam de regadivo quam de seceano, bestiario, fructibus et ( ... )
vestras teneamini nobis contribuere ad forum sirve Sunam sarracenorum Muntesie.
Mandantes baiulis nostris qua pro nobis dictara alcheriam tenuerint presentibus
scilicet et futuris, quod vobis dictuin forum de Muntesia teneant et observent,
et contra ipsum vos vel res vestras in aliquo non aggravent nec impediant,
Datum Valentie, XV Kalendas novembris anuo Domina
M9 CCQ LXX° secundo".
[7]Una tomba morisca en Aielo de Malferit. En: ALBA. Revista d'estudis
comarcals d'Ontinyent i la Vall
d'Albaida, nº24 (1989), pp. 129-131
AGUSTÍN RIBERA.
[8] LOS MOROS O SARRAÏNS DE AYELO,
MUDÉJARES Y LUEGO MORISCOS (I) por Fernando Goberna (http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2010/07/moriscos.html)
Les muralles
servien per mantenir una protecció efectiva, no tant sols des de el punt de
vista militar, més sinó per aspectes econòmics, sanitaris i socials. Les
petites industries agrícoles com molins i almàsseres estaven en mans dels
senyors feudals que exercien els seus privilegis damunt qualsevol tipus de
producció com farines, olis i altres derivats dels productes del camp
(garrofes, fruites, etc.).
El nucli primigeni d’Aielo,
pareix que deuria sorgir de forma espontània entorn a les primeres explotacions
del camp tant d’horta com secà ja en èpoques molt antigues amb una consolidació
efectiva des de el seu principi continuada pels mudèjars i moriscos. Així ho
determinen els traçats més antics que encara perduren com el açucats dels quals encara podem veure
tres d’ells, per exemple el carrer Valls.
Durant l’Edat mitjana la població que vivia
de treballar el camp i obtenia un major rendiment va anar instal·lant-se en
nuclis urbans emmurallats, en cas d’Aielo en un lloc rural en benefici del
senyoriu feudal.
Va ser amb posterioritat, quan de forma
planificada es van començar a construir defenses efectives amb el seu nucli
dur, el castell[1] on se trobava el centre de
poder del senyoriu feudal, castell transformat amb el temps en castell – palau
amb les dependències habitaculars i les que
formaven part del control administratiu així com de prestigi per homenatge,
festes, religioses, etc.
 |
| Vista aèria del nucli antic d’Aielo (IGN) |
El resta d’edificis annexes com magatzems,
cavallerisses, llocs de recollida de delmes i primícies, presó i el conjunt de
vivendes i altres edificis dedicats al comerç, forns, carnisseries, etc.
formaven aquest nucli primigeni rodejat d’un perímetre defensiu que podem
anomenar muralles en part aprofitant els desnivells naturals del terreny com en
la part darrera de les cases que dona a l’abaixada cap el riu Clariano o cap els
barrancs que envolten la població com el d’Albert, encara que amb contraforts
en forma de torre dels quals, molt modificats podem veure-les encara. Més
dubtós resulta determinar amb detall per on discorrien les parts de mur
defensiu orientades cap el est i el nord , encara que podem aventurar el seu
traçat fent una lectura arqueològica vertical (d’allò que es veu). Estudiant la
tipologia i cronologia de les edificacions, tenim pistes molt fiables d’aquesta
delimitació.
 |
| Interior del palau senyorial |
Punts estrets en alguns carrers amb un traçat
en forma d’embut ens estan indicant els llocs en que es trobaven els portals
que donaven accés al nucli primigeni de l’Aielo
renaixentista i modern, exemple clar es el punt més estret del carrer Sant
Antoni, prop de l’antic forn del Raval, allí es localitzaria el portal de Sant Francesc. Altres portes eren: la de Sant Roc
(probablement a prop de l’església actual, al carrer del mateix nom), la de
Sant Cristòfol junt al carrer de les Tres
Avemaries on fins fa uns anys encara es conservava part d’un arc, i la que
encara perdura, la del Carme que obri cap l’Horta Vella i el riu Clariano.
Encara que aquesta última segons observacions fetes podria en algun moment
haver canviat la seva orientació primitiva (estudi en curs).
Així, la muralla és l'element que delimita la
població, i crea al seu interior un àmbit legal i jurídic, en aquest cas
feudal. Quan la població creix a diferència d'altres casos en què la muralla
pot expandir-se, en perímetres concèntrics, en el cas d'Aielo queda absorbida
pel urbanisme creixent i planificat entre els segles XVII i XIX. La muralla
tenia dos funcions principals: una funció militar defensiva i una altre,
l'econòmica, al cobrar aranzels i impostos a les seues portes. A partir del
segle XIII apareixen altres dependències fruit d'antigues alqueries fora i
lluny de les muralles, al voltant dels quals es crearan nous nuclis i nous
barris a partir del segle XIX (carrer Major, carrer Sant Pere, Degà Ortiz, etc
.. Ja en el segle XVI amb el ús de la pólvora les característiques
poliorcètiques de les muralles canvia, amb l'arribada de traces constructives d'origen
italià. És Jaume de Malferit probablement qui introdueix aquest traçat defensiu
ja que obté el senyoriu d'Aielo, per privilegis concedits pel rei, per la seva
participació en guerres a Itàlia.
 |
| Portal del Carmen |
Es precisament per això, seguint les idees
bàsiques del feudalisme, en agraïment el rei Alfons V “el Magnànim” va donar en règim de senyoriu el territori d’Aielo al cavaller Jaume de Malferit per l’ajuda i
participació d’aquest haguda en les Guerres de Nàpols a Sicília en l’any 1445[2].
El marquesat no va ser atorgat fins 1690 pel rei Carles II a Jacint Roca i
Ferrer.
H. Pirenne en la seva obra sobre les ciutats
en l’Edat Mitjana[3] diu que estaven emplaçades
d’acord amb el relleu del sol i/o en base a la direcció dels rius pròxims,
sempre amb relació als aspectes naturals que les envolten. En el cas d’Aielo
resulta coincident amb aquesta teoria, de forma que afectava al que era el seu
perímetre defensiu mitjançant un mur a mode de muralla.
Els carrers del nucli primigeni d’Aielo es
van adaptar plenament al sol que els sostenia, la inclinació del terreny amb
pendent de cap al barranc sota el qual discorre el riu Clariano, des de una
posició estratègica situada en una zona en alt. Des de el punt de vista
defensiu resultaria més problemàtica la part situada cara a una zona més planera
que encara conservava una pendent important, delimitada pel que avui es el
carrer Major.
 |
| Planimetria d’Aielo de 1904 |
Seguint les pautes que ja els romans fixaven
en el desenvolupament de les poblacions de nova planta, estaven marcades per
dos eixos vials principals, el cardo i el decumano, inicialment com feien en els
campaments militars.
El decumano (decumānus)
era un carrer amb una orientació est – oest, el cardo (cardus) tenia una
orientació nord – sud. En el cas d’Aielo aquesta pauta només es va seguir
parcialment a partir de convertir-se en el centre neuràlgic del senyoriu
atorgat per decisió reial, ja que el primer poblament va seguir unes pautes
típicament islàmiques amb la seva població morisca. Es en el moment de tancar
la població mitjançant murs defensius quan en part es segueix aquesta pràctica
antiga ja regulada per llei durant el regnat de Felip II per medi d’una
ordenança de 1573 - 1576[4].
El aspecte parcial de l’aplicació queda demostrat en l’orientació que van tenir
les esglésies en Aielo ja que la primera probablement van ser construïda damunt
restes d’una mesquita o un oratori musulmà, per que no segueixen la típica
orientació canònica (est – oest) sinó que l’eix que passa per l’altar te una
orientació nord – sud més pròpia de quan les mesquites s’orientaven de cap a
Córdoba[5],
tenint en compte l’angle des de la situació geogràfica on es troba Aielo respecte a la
de La Meca. Encara
que s’emblen dades circumstancials, des de el meu punt de vista, tenen una
importància decisiva en el creixement urbanístic d’una població[6].
Per tant l’orientació del plànol d’Aielo va
vindre determinada per la casuística de les poblacions de nuclis compactes que
tenen diverses orientacions per motius diversos, alguns d’ells indicats en els
paràgrafs anteriors.
Si ens fixem en el plànol del que va ser el
nucli primigeni d’Aielo que va
passar de tenir un únic carrer principal, en l’evolució del seu creixement veurem
que al adaptar-se a les corbes de nivell del terreny, els carrers més externs
son corbats seguint aquestes, com els actuals, carrer Sant Antoni i carrer d’en
Mig al igual que la part externa del barri del Fondo o el carrer de les Tres
Avemaries, delimitant un perímetre bastant ovalat com en la majoria de les
poblacions d’origen medieval. Per contra les parts més modernes de
desenvolupament urbanístic tenen una tendència més rectilínia formant un nucli
més quadriculat.
Com es habitual davant de l’església sempre
apareix un espai més ample per donar cabuda a les concentracions de caràcter religiós
relacionades amb aquesta. Els cantons formen angles rectes i lleugerament més
estrets. Evidentment hem de exceptuar els vestigis urbanístics moriscos com ja
he indicat, els coneguts com açucats[7]
i calçades empedrades en pedres rodades de riu.
 |
| Barri del Fondo amb el portal del Carme (dibuix de l’autor) |
El traçat dels
carrers de les poblacions medievals i renaixentistes és generalment rectilini i
forma una figura semblant a una quadrícula. Per la seva petita mida, de vegades
els quadrats de cases són pocs i de formes irregulars. Els carrers, paral·lels,
són tallats per cantons, normalment més estrets, que les travessen formant
angle recte. Quasi no hi ha espais buits intramurs però de vegades sí apareix
un petit eixample davant de l'església, situada en un extrem, on segurament es
duria a terme el mercat, que les seves cartes pobles o furs les concedeixen. En
un pla més general, les jerarquies social i física determinaven algunes formes
del traçat de totes les poblacions ocupaven la part més baixa. La topografia
del terreny marcava a l'hora d'assentar les poblacions. Això feia que els
recintes emmurallats tinguessin certes irregularitats, i que era necessària una
flexibilitat per ajustar un pla defensiu a la realitat del terreny. Aquesta
labor la portaven a terme els funcionaris i notaris o "homes bons"
pròxims al senyor, que serien normalment els que s'encarregaven de realitzar la
localització dels terrenys. Les poblacions de fundació, tenen una sèrie de
tipus que es diferenciaran en principi pels eixos del traçat, la disposició
dels carrers i la situació dels edificis monumentals.
Podem distingir fonamentalment dos grups: d’urbanisme
espontani amb nuclis de pla irregular. De vegades, el nucli ja existia d'abans,
i el seu desenvolupament se'ns presenta com espontani, sorgit d'acord amb les
necessitats del moment, amb el castell – palau com a punt focal i acomodat
totalment a la topografia del lloc tal como sembla que es el cas del nucli
primigeni d’Aielo en els seus inicis. I d’urbanisme planificat, com seria el
cas d’Aielo en els seus successius eixamples, en els segles XVIII, XIX i XX.
Les muralles envolten la població exercint un
doble paper de defensa i d’exercici econòmic. Es distingeix al veí de dins de
la població del que viu fora perquè el primer disposa de privilegis personals i
jurídics que els del món rural no tenen. Aquest estatus que té la societat dins
d’una població tancada li permet desenvolupar activitats econòmiques que
impulsen el desenvolupament econòmic de les poblacions, en Aielo sota el
control del senyor feudal fins mitjans del segle XIX. Els veïnats que viuen
dins de la població urbana tenen mes oportunitats per exercir professions i
activitats laborals diverses com oficis o dedicar-se al comerç de mercaderies
tot pagant els imposts imposats pel senyor feudal. La fundació de poblacions medievals, siguin de
nova planta o ocupant una anterior disposen d'un document que estableix les
condicions de vida entre el rei, el senyor feudal, el poder religiós, etc.,
segons els casos i els habitants que van a viure o que ja viuen en elles.
Aquest document te el nom de Carta de Població, Carta de franquícia o Fur. En
el cas d’Aielo així se va autoritzar a Jaume de
Malferit a repoblar la població amb població morisca.
 |
|
El nucli antic d’Aielo pintat en un oli del segle XX
(J.Peralta Abril)
|
Aquest seria un breu resum sobre l’evolució
del poble antic d’Aielo de Malferit i del seu nucli primigeni al llarg del
temps entre els segles XIII i XVII.
Programa de festes 2017
[1] Cuando Ayelo tenía un castillo. Blog de Història d’Aielo de
Malferit, Fernando Goberna.
[2] "Nos,
Alfonso, Rey de Aragón, Sicilia, Valencia, Jerusalén, Hungría, Mallorca,
Cerdeña....Teniendo en cuenta los buenos servicios prestados a nuestra majestad
y a los gastos sufridos en ello por vos, nuestro querido Jaime de Malferit,
milite(caballero), lugarteniente del Reino de Valencia de más allá del Júcar, y
por nuestro querido camarero Francisco de Malferit, vuestro hijo, que desde
hace mucho tiempo participó en la empresa de este Reino de Sicilia de una
manera magnífica y que en el presente sigue prestando y espero que también en
el futuro.
Por el tenor de la presente
os otorgamos del mejor modo posible, para vos, Jaime de Malferit y para
vuestros sucesores toda la jurisdicción civil y criminal, alta y baja y el mero
y mixto imperio y su ejercicio en vuestro lugar de Ayelo.....28 de marzo de
1445"
[5] “…apuntar que la dirección a La Meca supone un ángulo de 19º
al Sur de la dirección Este en la zona donde vivimos (Tauste o Zaragoza). Este
ángulo pasa a ser de 14º si nos situamos en Toledo, 11º en Córdoba, 10º en
Sevilla o poco más de 1º si estuviéramos en Marrakech (Marruecos). Sin embargo,
observamos una fuerte tendencia a desviar la dirección de las qiblas hacia
el Sur. El origen de esto pudo estar (como apunta la profesora Rius) en el
ánimo de diferenciarse de los cristianos, que orientaban sus iglesias hacia el
Este. Así pues, esta desviación de la orientación quedaba justificada por este
motivo, apoyada además en el criterio de orientar las mezquitas no “hacia” la Ka’ba, sino “como” la Ka’ba”, que es la Mezquita Sagrada
de La Meca y que
tiene una orientación Sur-Sureste (60º al sur de la dirección Este, determinado
por el orto de la estrella Canopo)”. (http://taustezagri.blogspot.com.es/2009/09/orientacion-de-las-mezquitas.html)
[6] L'orientació de les esglésies cristianes és un
element distintiu de la seva arquitectura
que
repeteix patrons des d'època paleocristiana. Hi ha una tendència general a
orientar
seus absis
en el rang solar, amb una predilecció de les orientacions properes al
aquest
geogràfic (equinocci astronòmic), encara que les alineacions en sentit oposat,
amb l'absis
a ponent, si bé resulten excepcionals ja que no segueixen el patró
canònic, no
són inusuals (Alejandro Gangui1 ,
A. César González García2 , Mª Antonia Perera Betancort3 y Juan Antonio
Belmonte4 (1) Instituto de Astronomía y Física del Espacio (CONICET-UBA),
Buenos Aires, Argentina. (2) Instituto de Ciencias del Patrimonio, Incipit,
CSIC, Santiago de Compostela, España. (3) Servicio de Patrimonio Histórico.
Excmo. Cabildo Insular de Lanzarote, Canarias, España. (4) Instituto de
Astrofísica de Canarias, La
Laguna, Tenerife, España.)
[7] La
Valencia del siglo
XV. Rafael Solaz. Bibliófilo y documentalista.
No hay comentarios:
Publicar un comentario