MARIA MATEU BELDA I LA FAMILIA FERRI

Maria Mateu Belda, potate.

Maria és una dona senzilla, modesta, treballadora, discreta, amant de la família i dels records.... sempre disposta a contar-nos coses és una col·laboradora entusiasta. Maria és filla de Rafael Mateu Belda i Dolores Belda Juan, “Doloretes la del carreró”

Ens atén al pati de sa casa, replet de plantes, com agrada tindre’l a les dones d’Aielo. La seua casa és al carrer sant Llorenç, hi viu des del seu matrimoni amb Luis Vicent “d’Amalia”, a l’any 1959, hi és on ha donat a llum als tres fills:  Luis, Javier i Mª Teresa Vicent Mateu.

I comencem a parlar al voltant d’una família que porta al cor. Els Ferri eren una família d’Aielo dedicada a l’ofici d’arriers, habitaven al carrer Major (abans c/ sant Francesc), eren grans emprenedors i molt prompte feren fortuna. Els pares de Maria Mateu, eren els “caseros” de la casa dels Ferri, vivien a una casa annexa a la principal que tenia accés pel carrer Sant Antoni.

Maria recorda molt bé a Teresa Ferri*, a la que admira amb devoció. I la recorda amb especial estima perquè va ser la seua padrina de boda, a l’any 1959. Maria no pot evitar posar sentiment a les paraules. Se sent molt emocionada i quan parla del seu vincle amb el llinatge aieloner dels Ferri ho fa de manera apassionada, perquè guarda molt bon record. Fins el moment, encara té relació amb els descendents. 

 

Boda de Maria Mateu, potate, i Luis Vicent, d'Amalia.

Els Ferri eren una família, que com altres, hagueren de buscar eixida professional en altre poble. A meitat del segle XIX, després de moltes converses i esforços per part de la corporació municipal d’aquells anys, el tren definitivament no va passar per Aielo. Açò afectaria a moltes famílies aieloneres com, els Ferri, els Colomer o els Vidal, famílies que obligades per les circumstàncies emigraren i establiren la seua nova residencia a Canals o Alzira, on muntaren pròspers negocis i conseqüentment llocs de treball. Va ser molta gent d’Aielo la que se n’anà del poble per treballar en el molins fariners dels Colomer-Ferri.

Estes famílies aieloneres mai oblidaren el poble dels seus ancestres i alguns tornaren. Era gent amb benestar econòmic que ajudava en les necessitats del poble que els va veure nàixer. A primeries del segle XX i durant la construcció del nou Hospital Beneficència, els Ferri col·laboraren i contribuïren monetàriament. I qui no coneix l’anècdota del primer soterrat al cementeri inaugurat a l’any 1913?. Qui no sap que va ser Jacinto Ferri qui el va estrenar? La família del Ferri també contribuïren en la restauració de l’església després de la guerra. Segons creu recordar Maria, Teresa Ferri va costejar la taula de l’altar major a l’any 1943, on el retor oficia la missa.  

Luis Vicent, Luis, Tere i Javi Vicent Mateu i Maria Mateu, a la primera comunio del fill Javi.

I és que eren molt devots. Era costum d’abans, que les famílies adinerades del poble o persones amb devoció es feien càrrec de les despeses del Novenari. Així ho feia Teresa que era molt devota del Santíssim Crist de la Pobresa i costejava un dia de novena. Teresa sempre venia al poble en el temps del Novenari i Pasqua i convidava a menjar al predicador i als retors, els germans D. Manuel i D. Francisco Castelló Quilis (coneguts popularment com els retors de Gata). Tots els dies que durava la novena els abaixava a casa el dinar. També ho va fer amb el retor d’abans i el retor de després dels de Gata.

La devoció es vivia en família. Continuant amb els seus records, Maria ens conta que la filla de Teresa, Teresa Vidal Ferri, es va inclinar per la vida religiosa. Abans de dir-li rés a la mare (afectada en aquells dies, per la mort del marit),  va passar una temporada a Aielo, i des d’ací va partir cap a Pamplona on estava la central de l’ordre religiosa Congregació de Misioneras Dominicas del Santísimo Rosario. Des de Pamplona  agafaria un avió cap al nou destí sent una de les primeres missioneres que anaren a la Índia. 

“Allí, a l’Índia no hi havia res, Teresa casi s’arruïna per que enviava a la filla moltes coses, per eixample les biguetes de “sanso” i el material per a construir una capella. I tot ho embarcava en l’avió, també imatges de sants, de la Mare de Déu, del Crist... Hi va estar dos o tres anys fins que l’ordre la traslladà a Pamplona per motius de necessitat o d’un acte organitzat per l’ordre.

Un dia, el 5 de maig de 1965,  que la Madre Superiora tornava amb l’avió a Pamplona, ella va anar a recollir-la a l’aeroport amb el vehicle de l’ordre, un Land Rover, en el camí de tornada tingueren un accident de trànsit  en creuar un pont. El cotxe va bolcar i va morir la filla de Teresa i la Mare Superiora va salvar la vida. Estos fets ocorrien quan ella sols contava amb 44 anys. La seua vida religiosa duraria 18 anys.

Va ser un colp molt gran per a Teresa Ferri, era una jove molt sabuda, atrevida, espavilada, de les primeres xiques que es van traure el carnet de cotxe.”

Dia de sant Engraci Màrtir, la familia posant davant del Stm. Crist de la Pobresa.

Teresa Ferri era una persona compassiva i solia donar almoines a totes les persones necessitades. Teresa li donava els diners a Dolores i ella els distribuïa amb qui creia li feia falta, entre les famílies més necessitades del poble.

Li agradava ajudar els altres i també ho feia amb els que l’envoltaven més a prop. Sa mare va rebre molts regals de l’ama, per exemple quan la filla se’n va anar de religiosa la roba li la va donar a la mare, i recorda especialment un pantaló que estava molt de moda.

Conta Maria que Teresa també va deixar una deixa al convent de les monges de Pamplona, a l’ordre religiosa que pertanyia la filla Teresa. Deixa que, des que la filla va morir, encara actualment, estan cotitzant els seus hereus.

Maria mentre ens conta açò diu:

 

“Teresa estarà en el cel perquè “agosaes” que feia almoines. En el poble no hi ha ningú que haja fet tantes coses com ella de manera anònima.

Maria sap molt dels Ferri i ho recorda. 

La família Ferri va construir la casa on vivia sa mare i son pare a propòsit per a ells. Va ser arreglada i adequada expressament, comprant una que hi havia al costat, al c/ sant Antoni, agregant-la a la casa principal i així poder accedir-hi sense tindre que eixir al carrer. La seua mare va passar tota la seua vida en la casa del Ferri, era benvolguda pels amos.

Maria continua contant-nos que com els amos sempre havien estat contents amb els seus pares, volgueren atendre les necessitats de Dolores.

“El pare mai va anar a cap lloc més a treballar, ni a França com solien fer molts jornalers del poble... Els pares van viure del que els Ferri els van cedir..”

 

Casa dels Ferri, al carrer Major i cantó de sant Antoni.

La casa principal, segons ens descriu  Maria, tenia cotxera, un pis dalt i altre més amunt, hi havia conilleres, una  porquera, un patiet i una porxada. Conta Maria, que les cases riques del poble, totes tenien corral per a tindre el matxo, necessari per llaurar les terres de la seua propietat. I recorda també que aquella casa ja tenia timbre per a cridar-los des de la casa principal.

Era casa rica i important. Els Ferri, a més a més de la casa a Aielo, també tenien altres propietats: moltes fàbriques a Canals, casa a València i al camí del Moli Propet, també tenien un magnífic hort, on solien anar a passejar.

Maria continua amb els seus records:

“La mare i el pare cuidaven a l’hort crisantems i per a Tot Sants, des de Canals arribava un cotxe que portava flors. Amb tot els meus pares feien  una corona preciosa que posaven en el panteó dels Ferri”.

Sobre la casa Maria ho recorda tot molt bé encara que ho conta amb pesar perqué actualment està en avançat estat de ruïna.

 “Ací, a la casa dels Ferri, hi havia una còmoda plena de retrats, la família s’ho va endur tot, fins i tot els quadres familiars que hi havia a la paret on es veia a altres Ferri: els de Canals, un altre germà que hi havia a Alcoi, de les xiques que moriren...”

Maria té bona memòria i ens conta, fins i tot, la història i professió dels fills i nets dels primers Ferri.

 

Familia i amics del carrer sant Antoni.

És un gust escoltar tantes històries variades de generacions diverses. Maria ens ho explica com si fos el llinatge protagonista de  la novel·la “Cien años de soledad”, perquè com la família Buendia, els Ferri també representàvem una completa família amb una gran quantitat de fills.

“Eren tants xiquets... d’una filla 7 xiquets, de l’altra 7 més i d’una altra 10,  imaginat si hi havia xiquets a casa!!!... I fadrines 10 o 12 totes a casa, imaginat si eren!!!

Ens explica Maria, que quan venien els Ferri a Aielo, la casa s’obria, s‘airejava i es netejava a consciència. De Canals arribava tot un seguici de criades amb còfia i davantal, a banda de les xiques contractades al poble, com a modistes, cuineres.... Molta gent es mobilitzava per ells:

 

Casa dels Ferri al carrer Major.

“La ti Malena la de Gerardo, es passava tot l’estiu, totes les vesprades cosint, els feia els baberos per anar a escola a tots els xiquets, més de 24”.

“La d’Alcoi que tenia molt bon gust, Carmencita la Soria li cosia totes les bates.... la ti Malena, si estaven tres mesos, tres mesos que es passava cosint, i Maria igual planxant...”

“I va deixar una casa com un palau de bonica, va vindre un pintor de València a pintar-la”

“Almidonant també estava Carmen l’aguatzila”.

“La cuinera de València era molt artista, i un any per festes va fer una “merlusa”!! li deien Consuelo, van fer maionesa i la van tapar tota, “era molt arregladora de bandejes”, i li va fer l’espina de damunt en olives verdes, dos ulls dos olives negres, amb rabens i amb tomaca la va arreglar rodant. I va enviar a la meua mare a l’Eixample a collir un capollets de roses per a posar-lo en la boca del peix, perquè hi havia, arrimat al quarter, uns rosers molt bonics. I el lluç, així d’arreglat, el van abaixar per al predicador i per al retor”.

“El seu xofer, Salvador “lluenti”, que era del poble, pagava tots els anys les flors de les andes del Crist, venia de València el dia d’abans i portava gladiols rojos i blancs. Casat amb Rafaela, no van tindre fills. La mare de Salvador es passava el dia en casa dels Ferri, a la galeria, planxant sobre tot les batetes d’almidó... que tant costaven”.

 

Al centre de la foto la ti Doloretes la del carrero, Dolores Belda Juan, casera de ca Ferri, junt a les criades dels Ferri quan venien a Aielo.

La vinguda de la família coincidia en vacances, en estiu per a les festes del Crist mai faltaven. Era tot un rebombori, cortines, armaris, llits, roba, de dalt cap avall tot quedava net i pulcre com una patena, tot per als senyorets que arribaven poc després amb els seus cabriols.

I tot seguit acudien al domicili les visites a donar la benvinguda, i començaven els berenars amb les amigues del poble i les tertúlies dels homes xerrant de negocis...

Era una casa que sempre tenia les portes obertes als amics. Maria explica que sa mare Dolores també els guisava. Recorda les fonts de natilla i xocolate amb bunyols que sovint feia quan anaven de visita i a berenar, les amigues de l’ama Teresa. Recorda els noms de Maria Requena, Vicenta, Maria i Aurèlia Colomer... les visites es repetien durant tota l’estància de Teresa a Aielo.

Maria ens conta més sobre estos berenars:

“Després per a estos berenars d’amigues, feren l’hortet al Canto de l’Hort, era un quadrat amb una “eixumenera” xemeneia de ferro,  pedestal, i 4 o 6 cadires, taula de marbre... Vingueren de Valencià a plantar les plantes, gesmilers, perquè plantes hi havia moltes. Dalt de casa, al primer pis, hi havia una terrassa, per accedir-hi es pujava per una escala exterior de terra cap amunt, A la terrassa hi havia un banc i un llavador amb l’aigua que baixava de la sèquia i una bassa per a replegar-la. També hi havia moltes macetes i pedestals. Era molt bonic!.

Quan arribaven, se solia veure pel poble a les criades posades de còfia i davantal blanc, passejat al gran numero de xiquets de la família, de camí i cap a l’Hort dels Ferri. A l’Hort jugaven tranquils els xiquets  amb l’atenta mirada de les joves criades ... rodejats de rosers amb flors (que cuidava la mare de Maria) entregats al soroll dels pardalets i gaudint d’una bonica vista del riu, de les hortes i de la fonteta Eixea.

Però no tot són records bons, Maria conta que una filla de Teresa, Marisol, va arreplegar el tifus, malaltia que estava patint-se a Aielo, produïda per les aigües de la font d’Allà Baix. Va estar 40 dies gitada en el llit, sols entrava a veure-la el seu marit, sa mare i D. Raimundo Goberna, el metge del poble. L’aigua que bevia la treien d’una cisterna que va fer Teresa  perquè l’aigua que tenien era un xorret i era insuficient.

Després, una vegada passada la malaltia s’havia de desinfectar la casa i Teresa es va gastar molts diners netejant-la, també  tots els mobles. La ti Amparito la pulimentaora i el seu fill Rafael, estigueren tot un any rascant els mobles amb un vidre i pulimentant-ho tot.

Quan li diem a Maria que estem meravellades per la quantitat de coses que recorda de la família Ferri, ella ens diu clarament que com no hi havia res a fer al poble, ella  sempre anava amb la seua mare, i només feia que escoltar-la i ajudar-la. Així sap tantes coses!

Casa Ferri, criades a l'escala del pati.

Els temps anà passant i les generacions succeint-se, cadascú portà els seu camí. La casa a poc a poc anà abandonant-se i es quedà plena de records i vivències. Amb el temps les parets es buidaren de quadres, les habitacions de mobles. A poc a poc la pols anà tapant-ho tot del poc que hi quedava. Tanmateix, els descendents dels Ferri continuaven  acudint  a les festes Patronals del Crist i sopaven a casa de Maria o del germà Miguel Potate, durant anys. Els descendents han continuat la tradició i devoció al Crist de la Pobresa, el Crist dels seus avantpassats.

Maria continua parlant. Ara la seua memòria para l’atenció  en els temps difícils de la història recent del poble.

“Quan va vindre la guerra civil, la meua mare es ho va salvar tot, perquè resulta que la casa la requisaren per a fer un quarter, i abans que s’apoderaren, la meu mare va repartir els matalafs per les cases de les cosines, a l’igual que la vaixella, les coberteries, tenien coses molt bones... i allí feren un aquarterament i venien els que manaven “entonces”. Hi havia un home del Grau de València, un de Gandia ... la meua mare es portava be amb tots, inclòs alguns es dugueren a la dona, tots l’apreciaven i feren amistat, ella va continuar vivint en la caseta afegida a la principal.“ ( Sembla que a esta casa, convertida en quarter durant la guerra civil, va passar una nit el president de la república Manuel Azaña.)

“El de Gandia, finalitzada la guerra, tots els anys li enviava una bata per a la xiqueta o tela per que li la consiren, i l’home del Grau de València,  com tenia una tenda de safrà i pebre roig,  n’enviava a ma mare quan anava a matar el porc, que el mataven en els Alforins.  Als Alforins criaven porcs, gallines... tenien de tot. A caixons li portaven els ous, l’abadejo angles salat... a la seu mare mai li ha faltat de res...”

Maria conta anecdòticament, que quan Dolores es va fer major i la tenia vivint a casa, obria la nevera i deia “ios!! Si no tens rés per a sopar”. I és que estava acostumada a l’abundància de casa rica...

Quan li preguntem sobre les festes i com vivien la festa patronal a la casa del Ferri, ens conta que el Crist sempre el duien els mateixos, els xicons de Teresa, els tres. “Fartera” també el duia i per això tenien molta amistat, també altres forasters que venien al poble.

També recorda les danses. Ens diu que quan eren fadrines, Teresa les ballava amb Maria Requena, Elvira Llovet, les germanes, Vicenta Colomer, Pepita Requena i totes les amigues... Teresa tenia una caixa gran, de les que es guarda la roba, plena de vestits propis de ballar com davantals, faldes i altres complements, que també utilitzava eixint a les cavalcades. Les faldes eren estampades, els davantals negres amb unes puntilletes, i també guardava un cosset i camisa ratllada blanca, afegint que la vestimenta de ballar danses era molt diferent a la que s’utilitzaria temps després.

Les danses es feien en l’Eixample, els balls eren preciosos, així com ho eren també els vestits. Les danses eren una manera de fer festa molt important. Recorda que en festes del poble, fins i tot, venien d’Agullent i dels altres pobles també a ballar.

“ És que hi havia molta afició que ara ja no hi ha”.

Ho hem passat molt bé escoltant a Maria. Contant este retall de la seua vida, Maria fa homenatge a la seua mare Dolores, “la del carreró”, una dona treballadora que mai va conèixer altra casa més que la dels Ferri, casa a qui dedica el seu treball i esforç. La família, Teresa i el marit,  saberen recompensar-li la seua dedicació. Dolores i la seua família  quedaren molt agraïts del tracte rebut i es nota l’estima que tenen per la família, per la vehemència com conta Maria allò que va viure i veure de menuda, allò que recorda del que li contaren els seus pares.

Nosaltres ara, escoltant a Maria i plasmant els seus records de manera escrita, fem homenatge a Maria. Ens agrada la gent que rememora el passat de manera tan clara i en este cas relatant la bona relació que entre “caseros” i amos hi havia. La història esta formada per xicotes retalls de vida.

 

Teresa Ferri Insa (1895-1965).

*Teresa Ferri Insa va nàixer en Aielo en 1895 i va morir a València en 1965. Filla de Jacinto Ferri Juan (1849-1913), dedicat al comerç, i Magdalena Insa Requena (1851-1905). I néta de Jacinto Ferri Aparici (1813) i Teresa Juan Garrigos, i besnéta de Jaime Ferri i Maria Aparici, tots naturals d’Aielo de Malferit, arriers que sempre han habitat al carrer Major i sempre han portat Aielo en el seu cor.

MªJesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora

Programa de festes de sant Llorenç, 2016