ENCARNA TORRIJOS “LA NASSIA” I VICENTE BELDA “Notxa”, veïnat del carrer sant Llorenç

Festa del carrer sant Llorenç a l’any 1963. Miguel Torrijos “Nassia”, músic de l’Olleria, Rafelita Belda “Mari”, Mª José Torrijos “Nassia”, Miguel Torrijos, Pepica Castelló “La Nassia”, Encarnita Torrijos “La Nassia”,Vicente Belda Juan, Mª Angeles Torrijos “Nassia”; Arxiu Fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit (Col·lecció Encarna Torrijos Castelló)

Tots els carrers tenen persones destacades, excepcionals, i al carrer de sant Llorenç no poden faltar. En este cas parem l’atenció en Encarna, repleta de records, enamorada del carrer i d’enyorança a la seua mare. 

 

Ella ens relata que fa molts anys, a la casa número 63, vivia Josefa Castelló Ferríol coneguda com la “Nassia”, malnom familiar que procedia de l’avantpassada Ignacia Comenge Picó, anomenada la vella Ignasia=Nassia[1]. Josefa es casaria amb Miguel Torrijos i tots dos muntaren al carrer sant Llorenç una botiga en la que es venia de tot, alhora era el lloc on vivien, on nasqueren els seus fills i on es criaren tots.

Encara Torrijos, era una entre ells i amb nostàlgia ens conta que la seua mare Josefa era una gran apassionada de la música, i així, ben enorgullida ens mostra el diploma que va aconseguir al curs 1923-1924 quan va obtenir al Conservatori de València el diploma de “sobresaliente” en solfeig amb solament huit anys. La música seria la seua afició i la seua passió.

Encarna s’emociona parlant dels seus i li costa posar ordre als pensaments. Remuntant-se a les arrels familiars, segueix contant i allargant-se en el temps, al voltant de la seua iaia Encarnació Ferriol Marco, que era de Borbotó (pedania de València) casada amb l’aieloner Joaquin Castelló Ortiz[2], i ens explica que l’agüela va conèixer al jove Joaquin perquè tenia una farmàcia a València i ella anava a comprar medicines i és el que passa...tant d’anar-hi, al final acabaren enamorant-se.

Una vegada fet este incís anecdòtic, Encarna, de nou, reprèn el fil de la conversa sobre la seua mare i el vincle amb la música, i diu, que Josefa solia tocar la bandúrria a les festes del poble i a les celebracions familiars, també tocava per a les amistats, i allà on es presentava, feia rotgle... i no cal imaginar-se els saraus que es muntarien durant les festes del carrer sant Llorenç.

Encarnita Torrijos “La Nassia”, Josefa Castelló “La Nassia” i Vicent Belda “Notxa”, a l’any 1966 a l’acte de la inauguració del depòsit de l’aigua a on la rondalla va actuar. Arxiu Fotogràfic Biblioteca “Degà Ortiz i Sanz” Aielo de Malferit (Col·lecció Encarna Torrijos Castelló)

 A la dècada de 1960 “la Nassia”, amb eixa passió que tenia per la música, va fundar la rondalla RE-DO-LA, amb els xics i xiques d’Aielo que experimentaven l’equivalent musical. Passats més de 50 anys esta rondalla encara es rememorada per la gent del poble de més edat i sobre tot pels seus components que no poden oblidar els bons moments passats.

 

Josefa Castelló, La Nassia es recordada amb molta estima i sobre tot per la filla que entre tantes vivències i cançons heretades destaca una albà que li va ensenyar la iaia Encarnació Ferriol, una que és típica de Borbotó i que s’atreveix a cantar per a nosaltres:

A la mar que ten vages

no tant portaràs rés

deixam farina i oli

i un cabàs de diners.

El seu marit, Vicent Belda Juan, al seu costat, l’escolta i  la mira entusiasmat, alhora que li rebateig afegint unes quantes copletes més... però esta vegada totes elles cantades a Aielo de Malferit:

Més m’estime una llauradoreta

que m’ajude a collir espinacs.

Al cavall de la meua burreta per València

xiques qui vol naps!!

La valenciana envolta el carro

vine rulleta plegant el cigarro.

A Califòrnia se’n tindrem que anar

que mengen i beuen sense treballar.

A la fosca encenc un misto

i me’n vaig a Aielo de Malferit

a vorer les festes del Cristo.

 

Serveisca este escrit per fer homenatge a la Nassia alhora que expressem un desig: des d’aci volem que les noves generacions sàpiguen de l’existència de la rondalla RE-DO-LA que Josefa va fundar i que va fer passar tant bons ratets a tothom en una època determinada, tenint en compte que la rondalla era una atracció fonamental en anys on no hi havia tant on triar per a passar-ho bé. Volem que els joves actuals entenguen que la tradició musical aielonera no és nova, no és un fet aïllat, és una tradició important que ve de temps enrere.

Mª Jesús Juan Colomer

Mariló Sanz Mora

(Publicat sant Llorenç 2015)

---

[1] La familia Comenge Picó y su vínculo con Ayelo durante el siglo XIX. Goberna Ortiz, Fernando; programa de festes, 2007.

[2] podeu assabentar-se sobre la interessant vida de Joaquin llegint l’article “Ayelenses por el mundo. Joaquín Castelló Ortiz” d’Encarna Torrijos Castelló, programa de festes, 2015. I l’article “1898: Gent d'Aielo en la guerra de Cuba, Puerto Rico i Filipines” de Mariló Sanz Mora i Mª Jesús Juan Colomer, programa de festes, 1998.