1) Una
carta del professor Stefano Perini
2)
Característiques de la romanització a nostres terres
3) Els
tres Ayelos (Aiellos) italians:
- Aiello
del Friuli.
-Aiello
dels Abruzos.
-Aiello
de la Calabria.
4) Un
comentari final.
UNA CARTA
DEL PROFESSOR STEFANO PERINI.
Quin és
l'origen del nom Ayelo[1]?
Es aquesta una pregunta que molts ens hem fet alguna vegada. Il·lustres
filòlegs com Joan Coromines, Antoni M. Alcover, M. Sanchis Guarner, Josep
Escrivà, Carme Barceló, o Emili Casanova, han donat algunes idees, les quals
podem resumir en tres possibilitats: una seria l'origen pre-romà, és a dir que
quan els romans colonitzaren les nostres terres ja existia el topònim (es va
buscar ací l'origen ibèric), l'altra seria l'etimologia llatina pròpia de la
colonització romana, i per últim que vingués de l'àrab. No obstant això, que jo
sapia ningú d'ells fa menció de l'existència en Itàlia del mateix topònim, cosa
que em sembla molt important ja que descartaria altres orígens que no foren els
de la colonització romana.
L'any
1995 vaig escriure a dos dels tres pobles que conec d’Itàlia amb el nom d’Aiello
(en italià no existeix la lletra y en el seu alfabet), un d'ells era Aiello del
Friuli al nord d'Itàlia, l'altre l'Aiello Calabro al sud, i el tercer, que en
aquells moments no el tenia localitzat, és l'Aiello (o Aielli) al centre d’Itàlia
en les muntanyes dels Abruzos. Tan sols vaig obtenir resposta de l'Aiello del
Friuli. Naturalment, jo preguntava sobre l'origen del nom Aiello.
 |
| Localització dels tres Ayelos (Aiellos) italians. 1). Aiello del Friuli, 2). Aiello dels Abruzos, 3). Aiello de la Calabria. |
En
efecte, amb data del 10 de novembre de 1995, vaig tindre l'alegria de rebre una
carta de la Comune di Aiello del Friuli,
en la qual, el professor Stefano Perini, que tenia el càrrec de vice sindano en la Comune en aquells moments, em deia el següent:
“Rispondendo alla Sua del 7.09.95, posso segnalarle che l'etilologia del
nome del nostro comune, AIELLO, è riferita dai migliori glottologie linguisti
alla parola latina AGELLUM, che significa campicello, piccolo campo, intendendo
con ciò una zona coltivata di limitata estensione”
Es a dir,
que la paraula llatina agellum era, segons l'opinió que allí es tenia, la que
havia donat lloc a l'actual nom d'Aiello. Si açò era així, la possibilitat de que
l'origen del topònim Ayelo siga el mateix crec que és molta, donades les característiques
de la romanització de les nostres terres. Ja Sanchis Guarner contempla aquesta
possibilitat cap a finals dels anys cinquanta, encara que, posteriorment
s'inclina més per l’etimologia pre-romana, i més en concret ibèrica.
La
paraula llatina AGELLUM és un diminutiu roma de ager-agri, que significa camp però
amb un sentit més agrícola fina que l'altra paraula llatina campus i que vol dir un camp amb un
sentit més general. Ambdues paraules són, per tant, llatines, però la primera
està incorporada al llatí presa de la llengua grega (la llengua llatina té
moltes paraules d'origen grec)[2].
 |
| Area d'influencia hel.lènica al segle III a. de J-C. ( de l'obra de Hermann Klinder i Werner Hilgemann: ATLAS HISTORICO MUNDIAL, Madrid, 1971). |
En
efecte, ager-agri és la paraula grega
AƴPO∑, i d'aquesta ha quedat en les llengües romàniques la paraula agricultura
i les seues derivacions, però, en canvi, no ha quedat la paraula AGELO per ha
denominar aquest campet de terra que comença a estar cultivat. La paraula AGELO
la trobem en autors clàssics de la literatura llatina, com el poeta Virgilio,
que vixqué al segle I a. de J.C., autor de poemes com La Eneneida, Geórgicas, i Bucólicas,
on, sobre tot en aquesta última, tracta molt tot el relacionat amb el camp, i
no hi ha que oblidar que Virgili és un ibèric poeta del sud d’Itàlia, regions
aquelles amb molta influència grega en la antiguitat; també l’escriptor
Columela, naixcut a Hispania i que va viure en el segle I d. de J.C. utilitza
la paraula Agelo en el seu famós tractat d'agricultura.
Així
doncs, el nostre topònim Ayelo és, quasi segur, una paraula llatina utilitzada
en l'antiguitat i portada a les nostres terres per la llengua dels
colonitzadors de les regions itàliques, tingen en compte que tan sols es troba
en la Vall d'Albaida (els dos Ayelos, el de Rugat i el nostre), és per això que
tinc que fer menció ara a les característiques de la romanització de les
nostres terres, i al final comentaré algunes coses sobre els tres Aiellos
italians.
CARACTERISTIQUES
DE LA ROMANITZACIO A LES NOSTRES TERRES.
 |
| Conquesta d'Hispania pels romans entre el segle II i I a. de J.C. (de l'obra de Julio Mangas: De Anibal al emperador Augusto. Hispania durante la República romana, Madrid, colección Historia 16 - Temas de Hoy, 1995) |
La
inclusió de la península ibèrica en l'àmbit de l'expansió territorial de la
República romana fora de la Itàlia peninsular és el que es coneix com a
romanització. Aquest és un procés llarg que es va iniciar amb la conquesta
militar i va acabar amb l'adopció de les formes culturals dels dominadors, ja
fora amb l’adopció de la llengua llatina, perdent- se la llengua del poble
indígena, com la de les formes culturals, entre elles els costums agrícoles.
Les
terres del llevant foren les primeres que els romans conquistaren en la
península Ibèrica allà pel final del II segle a. de J.C, i després anaren
conquistant tota la península cap l'interior (es pot veure al mapa). Està
plenament estudiat, a més, que el procés de romanització i la seua implantació
en les nostres terres va ser, en línies generals, ràpid i de gran intensitat
comparat amb altres terres de la península ibèrica. Però, sent més concrets,
quins van ser els colonitzadors que poblaren les nostres terres?.
L'emigració
itàlica cap a la península ibèrica va ser un llarg procés com hem dit, primer
van ser els exercits de conquesta, i darrere d'ells van anar arribant gents d’Itàlica
de molt variada extracció social, molts d'ells no serien ni tan sols ciutadans
romans, el que sí és cert és que molts d'ells acudiren al reclam de la
fertilitat de les terres de la península ibèrica, sempre baix la protecció que
oferia el poder de Roma. Afirmava Menéndez Pidal, i és una tesi corroborada per
altres filòlegs, que a partir dels primers moments de la conquesta militar, i
ja hem dit que les nostres terres van ser de les primeres, va haver una
sistemàtica colonització de gents procedents de regions d'Itàlica, més en
concret de la Campanià, Apuria i Brutium, és a dir de gents que pertanyien als
pobles Samnios, Sabinos i Oscos, i que foren regions molt influïdes per l’hel·lenització
de temps anteriors (es pot veure el mapa). Es més, un les recents troballes arqueològiques
en la ciutat de València així ho corroboren, ja que, per exemple, la necròpolis
del segle II a. de J.C. trobada en el cantó entre els carrers de Quart i
Cañete, on han la sigut inhumats alguns d'aquells primers colons, han demostrat,
per les característiques de les tombes, que aquells itàlics tenien una forta
influència grega (es pot veure sobre açò el diari LEVANTE-EMV del 20 del 2 de
1998).
 |
| Provincies romanes d'Hispania al segle II a. de J.C. i els pobles indigenes que hi havia a Hispania a l'arribada dels romans (de la mateixa obra que la fotografia anterior). |
Després
vingué l’època de l'emperador August entre el segle I a. de J.C., i el segle I
d. de J.C., el qual va fer una important tasca en quant a demarcacions
territorials de l'Imperi, inclosa Hispania, i la regularització de la xarxa de
comunicacions o vies romanes (es poden veure els mapes).
Més
endavant la crisi ben estudiada del segle III que dóna pas al que es coneix com
època Baix Imperial, amb característiques com la decadència de l'activitat
ciutadana la ruralització progressiva amb els Villae o cases de camp, i el començament del fenomen del cristianisme.
Jo crec que és partir d'aquesta època quan el topònim Ayelo apareix en la vall
d’Albaida.
Al segle
IV ja està constituïda en les nostres terres una societat hispano-romana ben
definida, amb oficis que s'hereten de pares a fill en les ciutats, i en el camp
està constatada l'existència de propietaris de terres i camperols. Es,
aleshores, quan es troben més restes arqueològiques de les villae. La llengua és llatina amb particularitats pròpies, ja que
han passat segles des de la primera conquesta militar, i pot ser que la paraula
AGELO, per a denominar un camp de no massa extensió que comença a ser cultivat,
siga un exemple de açò que diguem (no oblidem que aquest topònim tan sols es troba
a la Vall d'Albaida).
 |
| AExcavacions arqueològiques de la villae de lèpoca hispano.romana trobada en els proximitats d'Ayelo farè uns anys. Detall d'un hipòstil o sala amb columnes d'aquesta villae (la fotografia general es de l'autor d'aquest escrit, l'altra de J.J. Tudela). |
També en
Ayelo es troba els restes de una d'aquestes villae.
Va ser quan es construïa la variant de l'autovia farà uns anys. Allí es podia
veure una part d'aquesta casa de camp de l’època hispano-romana on podia
observar-se el que seria un hipòstil
o sala sostinguda per columnetes i que, possiblement, estaria destinada a banys
(es pot veure la fotografia). L'agricultura d'aquella època era de conreus típics
mediterranis, com cereals, vi i oli, a més de ramaderia.
Però, i
Cairent i Pursons? També està estudiat que els topònims d’origen llatí amb
sufixes en o on derivaven de l'antic posseïdor de les terres en qüestió. En el nostre cas
tinguem el topònim CAIRENT que, possiblement, feia referencia per tant a un
propietari de terres d’aquella època.
Per la seua part, el topònim
PURSONS o PORSONS vindria del llatí persono-ui,
que faria referencia a un lloc que té ressò de veu per totes parts, i, per
tant, indicaria la falda de una muntanya, com així ho és en efecte en el cas
del nostre Pursons.
El topònim VINT-I-CINC (on està
l'ermita de Sant Joan Baptiste al terme de l'Olleria) també és interessant, ja
que, a l'igual que el de la ciutat italiana de Vintimiglia, que té aquest nom
per l'antic costum roma de ficar una pedra anomenada milliar en les vies per a
senyalar la distancia (en milles romanes, que corresponia a 1.476 m.) a una propera
ciutat, el topònim Vint-i-cinc indicaria el mateix, perquè, a més, les últimes investigacions
sobre la qüestió situen per ací el pas d'una via romana.
 |
| Principals vies de l'Hispania Romana, encara que ací, de ser cert açò que hem comentat sobre el trajecte de la via Augusta, hi hauria que assenyalar la linea des de Saetabis a Villena passant per les proximitats de l'Olleria i Ayelo cap a Ontinyent (de l'obra de Cristóbal González Román: El esplendor de la España Romana. El Alto Imperio en la Península Ibérica. Madrid, col.lección Historia 16 - Temas de Hoy, 1995). |
En efecte, també recents estudis
sobre vies de comunicació antigues (pot veure el mapa, encara que en ell no
apareix aquesta via que comentem) venen a modificar el traçat de la Via
Augusta, via principal romana a Hispania i posteriorment utilitzada pels àrabs,
al seu pas per Xàtiva o Saetabis. ja que tradicionalment es
pensava que des de Saetabis aniria a Ad Turres (la Font de la Figuera), però
hui es creu que anava des de Saetabis a Villena passant per l'Olleria,
proximitats d'Ayelo, Ontinyent i Bocairent. Al fil de tot açò hem de dir que en
Ayelo hi havia, fins a prop de la primera meitat del segle XVIII, un pont dit
d'Ayelo sobre el riu Clariano en el camí a Ontinyent (sembla que es va enfonsar
per aquells anys), el qual, segons un plànol de la primera meitat del segle
XVIII, tenia unes característiques arquitectòniques romàniques, i qui sap si
formava part d'aquesta antiga via de l'època hispano-romana (es pot veure com
era aquest pont en la fotografia).
 |
| Detall del pont romànic d'Ayelo sobre el riu Clariano, el qual és va enfonsar en la primera meitat del segle XVIII (d'un plànol del segle XVIII AMAM) |
No hay comentarios:
Publicar un comentario