Un dia Don Fernando, aleshores “retor”
d'Aielo, em va demanar si podia ajudar-li a revisar les deixalles que estaven
escampades per tota la cambra de la casa abadia, abans de que accedirà a ella el ti
basurero, encarregat de fer la neteja d’ella. Es tractava d’apartar tot
allò que podia tindre un cert interès abans de que es tirarà al fem.
Entre el trastam hi havien papers
i revistes així com algun llibre amb cobertes de cartró florides i arrugades a
causa d'alguna gotera. Vaig seleccionar alguns papers i retirar els pocs
llibres allí tirats, malgrat que no tenien cap interès. Entre les revistes números
solts de la revista Ecclessia.
Pegada a una paret de la cambra hi
havia una gran pila de deixalles producte, segura-ment, de passades revisions
de la teulada: trossos d'algeps i de teules, molta terra així com restes de
canyís. Entre estos em va cridar l'atenció el fragment d’un taulell pintat que
podia pertànyer a un possible mural devocional. Poc a poc, retirant runa, anaven
apareguent tests i algun taulellet ceràmic
complet. Vaig començar, com si foren trossos d’un mosaic, a unir-los en el
terra de la cambra. Faltaven uns quants taulells per completar el mural i que
no apareixien entre els residus. Vaig eixir al carrer i vaig observar que en un
dels casalici que existia en la façana, avui en dia desaparegut, estaven,
coberts de calç ,els taulells que faltaven. Segurament s’havien accidentalment
desprès del casalici i tirats en la cambra era més fàcil desfer-se
d’ells que re col·locar-los.
Una vegada recuperats els taulells
de la façana, vaig completar el mural. En ell apareixia pintat el Crist de Sumacàrcer amb la següent llegenda: El
SSº Cristo de Sumacarcer. A expensas de
D. Vicente Sanz Egea cura párroco de dicho pueblo. Año 1896. Contra la meua opinió de retornar-los a la
façana, Don Fernando va optar per emmarcar-los en ferro. Avui en dia este mural esta penjat
en una de les parets de l'entrada de la casa abadia. Sóc de l'opinió que un
mural al carrer, a demés de gaudir tots d'ell, és al mateix temps, una manera
més eficaç de preservar-lo. En la casa abadia, en la campana del fumeral que
havia en el menjador que donava al pati, hi havia un mural ceràmic de la Mare
de Déu del Carme, mural malauradament
desaparegut després de, l’amplia reforma de la planta baixa de la
vivenda portada a terme per D. Juan Sanchis.
Una segona sorpresa em reservava
en el meu furgar i retriar entre les deixalles d’aquell muntó de runa. Les
meues mans es van topar en el cap d'una imatge, coberta de pols i fang sec que,
segurament, portaria anys i anys allí soterrada i oblidada. Després de
netejar-la vaig vore que es tractava d'una bellíssima imatge barroca, tallada
en fusta i policromada. Li la vaig mostrar a Don Fernando que es va mostrar més
interessat en el mural ceràmic que en la talla. Em va dir que me la quedara convençut que, en les meues
mans, estaria més segura que deixar-la de nou per no se sap on. La talla la
vaig custodiar per un temps fins que la vaig entregar al nostre paisà Pepe Colomer, en aquell temps
retor d’ Aielo, després d'enterar-me que s'havia inaugurat un museu parroquial.
Allí, a la vista de tots i inventariada no existia el perill que desapareguera
com va ocórrer amb altres bens de la parròquia. Entre estos puc referir-me a la
gran pila barroca tallada en pedra, tota ella d'una sola peça, que existia a
l'entrada de l’església, a la mà esquerra i, que en ocasions s’emprava també
com a pila baptismal. O el també desaparegut rellotge de pèndul, una preciosa antiguitat
en el qual apareixia pintada una diligència en el entorn d’ un paisatge típicament
anglès. Este rellotge de peu va ser substituït per un altre, anodí i sense cap interès, que
podem vorer, actualment, penjat en la paret
prop de l'altar major.
Però tornant a la talla de fusta
veig que en el llibre d’Abel Soler, “Aielo de Malferit, geografia, història, patrimoni” l'autor atribueix esta imatge a sant Engraci.
A la pagina 230 del llibre apareix la talla fotografiada i a peu d'ella la
següent llegenda: ”El cap de sant Engraci
màrtir, pertanyent al desaparegut
sepulcre relicari.” Supose que Abel s'ha refiat de la informació donada per
algun paisà o paisana meua... però pertany este cap a sant Engraci? Tinc
fundades raons en considerar totalment equivocada esta atribució al nostre
copatró.
El document vaticà d’autentificació
de la relíquia, també publicat en este llibre (pag. 228), ens informa de la depositio (inhumació) del cos del màrtir
en l'any 1804. L’autentica de les
relíquies esta datada en 1839. Segurament en este any, confirmada la donació, el
Rdo. D. J.B. Bataller encarregaria a un tallista per a que confeccionarà una
imatge-jacent del sant que servirà de relicari en la qual es depositarien el
vas tacat de sang i els ossos del màrtir. Les relíquies del sant són rebudes un
any després (1840). La confecció de la imatge del sant, postrat en un ric
sepulcre, cal datar-la pues entre 1839-1840. És una nova imatge per un nou
sant, sant que no trobarem registrat en cap santoral catòlic ni en cap martirologi romà.(1)
Podem concloure que este cap de
segle XVII pertany, aleshores, a una imatge barroca i per tant molt anterior a la
imatge decimonònica del nostre màrtir. A més a més si es fixem tant en el
gravat com en la fotografia del sepulcre (pag.229) ambdues mostren el cap del
màrtir sobre un coixí i amb els seus ulls tancats o entornats com si estiguera
reposant o dormint... detall que contrasta amb els grans ulls oberts de la
talla barroca, mirada viva i directa dirigida a qualsevol espectador que la
observa, un detall que, de manera inexplicable, ha passat inadvertit als qui atorguen
esta procedència. El que sí podem afirmar, sense cap mena de dubte, és que este
cap tallat en fusta, policromat i lluint una corona de llorer, pertany a ... un
baró, jove, imberbe i màrtir. Però a quin sant?
Sant Llorenç és un sant molt
popular en les nostres terres valencianes. En la documentació medieval de la ciutat de València comprovem que la
seua festivitat s’incloïa en el calendari de les grans festivitats anuals de la
ciutat de València. Era considerat, el
dia de Sant Llorenç com a festivitat colenda es a dir com una “festa de guardar”. Segurament este mateix
caràcter tindria en tot el Regne de València i per tant en als nostres pobles.
Si comparem la festivitat del nostre sant, al llarg del període medieval, amb la
Mare de Déu dels Desemparats , esta en aquell període, sols era titular
d’una confraria que existia en la ciutat de València i no gaudia, aleshores,
d’una festivitat pròpia com si la tenia Sant Llorenç. A este sant se’l representa sempre com un
adolescent, encara imberbe. Ostenta en una mà la palma del martiri i, en
l'altra, unes grans graelles símbol del seu particular martiri. En el relat
hagiogràfic del sant es diu que l'emperador Deci va dirigir personalment el seu
martiri. Va ordenar que col·locaren al
jove Llorenç sobre unes graelles i baix d'elles una gran i viva brasada. Quan
el sant portava ja un temps cremant-se, dirigint-se al emperador, li va dir...”ja m'has rostit d'un costat, dóna’m la
volta i així podràs menjar-me en el seu
punt.”. Segons este tradicional relat podem afirmar que el jove diaca no
estava exempt d'un cert humor negre. L’artista que va tallar esta imatge
barroca sembla fer-se ressò de esta història del sant. Si observem la nostra
imatge barroca esta mostra unes celles que expressen dolor i, al mateix temps, el seus
llavis dibuixen una lleu somriure, somrís d'aquell màrtir que es va burlar dels
qui el va condemnar a morir en el foc.
Sembla que, abans del cop d'estat
militar, hi havia una imatge de sant Llorenç en la nostra parròquia i que esta
va ser destruïda durant la guerra. Les
dimensions de l’antiga talla devien ser equivalents a la nova imatge de postguerra. La devoció al sant està molt
arrelada al llarg de les terres valencianes. Aielo li té dedicat el seu carrer més llarg. La festa del carrer
de Sant Llorenç ha competit al llarg de molts anys amb els Sants de la
Pedra i amb les nostres festes patronals. Consignar també que en un còmput
onomàstic dels aieloners segur que trobaríem més noms de Lorenzo o Llorenç que
d' Engracio o Engraci. En un dels quatre volums publicats per Bancaixa, ”Calendari de festes de la comunitat
valenciana”, en el dedicat l’Estiu i en el
índex de festes d' esta estació, es recull les festes del carrer sant
Llorenç. Copie el text : Aielo de Malferit. Sant Llorenç. El cap de
setmana posterior a les festes de Moros i Cristians; a mitjans del mes d'Agost.
Decoració del carrer sant Llorenç, sopar baix braç i revetla. Despertà, pujada
del sant des de l’església i celebració d'una missa baix del casalici de sant
Llorenç. Esmorzar, jocs infantils, cavalcada, processó i castells de foc.
Podem concloure qui hi han moltes
raons per atribuir esta talla a sant Llorenç i ninguna a sant Engraci. En una
possible reedició del llibre de Abel Soler hi hauria que substituir el
comentari de la pagina 230 per el següent: cap
d'un sant màrtir, segurament d'un Sant Llorenç que hi havia en la parròquia
abans de la guerra civil.
Parlant d’imatges
destruïdes en la nostra guerra del 36, com és el cas de la talla objecte del
meu comentari, permeteu-me un breu incís i una xicoteta reflexió humana i...
cristiana, tan se val!, Per fer-ho, em serveix
de la lliçó moral d’un sant valencià.
Sant Vicent
Ferrer, predicant per terres de Castella, en un dels seus sermons convida als
fidels cristians a estimar a tots els essers humans, sense excepcions,
argumentant que hem segut creats, tots nosaltres, a imatge de Déu, tal com diu
el Gènesis. Per tant .... “si nosotros
amamos a Dios, devemos amar a la su ymagen; es a saber Dios. (...) Buena gente,
grand peccado sería si un omne con yra o con maliçia diese una bofetada o una
pedrada o una cuchillada a una imagen de Dios fecha de madera o de piedra o de
otra cosa. Digo que mayor peccado faze aquel que por vengança o por yra fiere o
mata algun omne, porque aquel tal
mata o fiere la pròpia ymagen de Dios”. Cal preguntar-nos com a cristians
quants paisans nostres han segut injustament afusellats, acabada la guerra, ja en “temps de pau”´, a causa de la venjança o
de l´odi per part de familiars
pertanyent al bàndol dels vencedors i reputats com a “gent d’orde i bons
cristians”. Cap imatge religiosa pot ser causa d’una impietat com la de
justificar una mort humana per que, si és així, ¿en que ens diferenciem els
creients cristians del fanatisme d’aquells que maten per considerar blasfems
als qui fan un dibuix de Mahoma? Mai la destrucció d’una imatge religiosa pot
justificar una mort humana pues que com diu sant Vicent peca el
qui per venjança o per ira fereix o mata
a algun ser humà per que aleshores esta matant o ferint la pròpia imatge de Déu.
Fem nostra esta lliçó al commemorar la
festivitat de sant Llorenç i, que esta, ens ajude a fer esmena d’algunes actituds de intolerància
que encara mantenim els qui es considerem creients. Bones festes per a tots.
(1) En
els santorals sols apareix el nom d’Engràcia associat a certes poblacions. Es tracta
d’Engràcia de Saragossa
(ciutat on la santa té dedicada una antiga basílica) Engràcia de Segovia i Engràcia de Braga. Alguns pobles de la
península també ostenten, en el seu topònim, el nom de Engràcia. Caldria comprovar si, en l'últim martirologi actualitzat
i aprovat per el Vaticà, s'ha inclòs al màrtir Sant Engraci. En la primera estrofa de l’himne
dedicat al sant es canta (amb la mateixa melodia de la del Crist)...” Engracio
Martir tambien patron” un “tambien” que indica que el seu patronatge s’afegeix
de manera tardana al del Crist de la Pobresa. La darrera edició del Martirologi Romà és la
de l'any 2001: Martyrolugium Romanum ex
Decreto Sacrosanti Aecumenic Concilii Vaticani II. Instauratum auctoritate
Ionnis Pauli PP.II promulgatum. Si
en la revisió i actualització del martirologi romà no apareix el nostre copatró
açò significaria que, sols els aieloners, tenim constància de la seua existència.
Francesc Juan Chàfer
Estiu 2017
Publicat programa sant LLorenç 2017
No hay comentarios:
Publicar un comentario