Pasqua és temps de cants alegres, d’eixir al camp on es menjava la
mona acompanyada de llonganissa seca típica del poble, xocolate o una
taronja, i la mona portava un ou dur enmig.
Les quadrilles de joves
cantaven, ballaven i jugaven a les casetes de camp, al riu o a la serra.
Una de les cançons més populars d’aquest temps era La Tarara, com un joc, es feien gest al·lusius a el que es portava: manteleta, pirri, polvos ect....
Segons recorda Elvira Juan LLovet, al seu llibre “Música y tradición en Ayelo de Malferit desde los orígenes hasta 1990”.
Tiene la tarata
una manteleta
que se la ha ganado
haciendo calceta.
La tarara sí
la tarara no
la tarara madre
que la bailo yo.
Ella porta pirri, (bis, bis)
també en porte yo.
La tarara sí...
Ella se menea (bis, bis)
me meneo yo.
La tarara sí...
Ella porta polvos (bis, bis)
També en porte yo.
La tarara sí...
Els fadrins d’Aielo
ja no pinten res
els que pinten ara
son els forasters.
La tarara sí...
Versió
de La Tarara recopilada a Aielo de Malferit per Elvira Juan Llovet.
Un muntatge audiovisual realitzat amb 42 fotografies pasqüeres d’Aielo
de Malferit, des de l’any 1903 fins a 1970. Arxiu fotogràfic “Degà Ortiz
i Sanz”.
Vídeo
de Rafa Ortiz i Mª Jesús Juan
