 |
| D’esquerra a dreta, Don Francisco vicari i Don Manuel Castelló Quilis rector de la parròquia (1940-1942) |
Comentari al
llibre:
Imatges de
Vida.
Aielo de Malferit,
(Don Pascual, pag.178)
Després del cop d’estat militar i
encetada la dictadura, a Aielo
van vindre destinats dos sacerdots germans, Don Manuel i Don Francisco, retor i
vicari respectivament. Ells dos cobriren una llarga etapa important en la
història del nostre poble, no sols en l’aspecte religiós si no també en el
cultural. Una gran part de les fotografies parroquials de grups de feligresos
en el llibre “Aielo de Malferit imatges de vida” (1) pertanyen al
llarg període en la que van exercir estos dos germans com a capellans.
Jo era prou menut però recorde encara
que cada vegada que trobava un d’ells pel carrer anava corrents al seu encontre
per besar-li la mà, era el que ens havien ensenyat en el catecisme en senyal de
respecte als retors.
Desprès de molts anys dedicats a la
parròquia va arribar l’hora de traslladar-los
a un altre poble... el de Gata de Gorgos. El canvi suposava per al poble perdre
dos persones molt estimades i a les que s’havien ja acostumat els feligresos.
En aquest ambient enrarit qualsevol capellà destinat al poble ho tenia molt
agre.
Aielo es va avalotar
contra la decisió que procedia de l’arquebisbat de València: a la porta de la
casa abadia es va concentrar mig poble impedint
d’eixa manera que Don Francisco i
Don Manuel pogueren eixir de casa. L’oposició dels fidels d’Aielo a la
iniciativa emanada de l’autoritat religiosa era tota una provocació.
L’arxipreste d’Ontinyent va prendre
carta en l’assumpte i va pregar al poble que deposaren l’actitud rebel
recordant que les ovelles devien d’obeir als seus pastors. Els dos germans van
poder finalment abandonar el poble i
prendre el camí cap al seu nou destí. Alguns parroquians van proposar en un
últim acte de resistència no xafar l’església i rebutjar al retor que enviaren
al poble, esperant que la màxima autoritat eclesiàstica de la diòcesis canviarà
la seua decisió i restituirà als dos germans Castelló.
El poble va ser convocat per
l’arxipreste d’Ontinyent. L’Església estava plena de gom a gom i les cares
llargues dels fidels, junt al remor que s’estenia per tot el temple, semblava
el preludi d’una forta tempesta. L’arxipreste va pujar al púlpit i es va
produir un llarg silenci. El mutisme de la feligresia convocada en el temple, l’atmosfera
enrarida, la tensió que allí existia es podia tallar amb un ganivet. Des de
d’allí dalt de la trona, amb crits
amenaçadors, alçant els seus braços i senyalant a tota la bancada amb un dit acusador, bramava l’arxipreste com un bou, mormolant als
fidels i exigint-los que deposaren la seu actitud rebel. Mai la trona ha tingut un nom més apropiat.
La forta reprimenda va donar pas a la
lectura d’un escrit en el que s’amenaçava de clausurar la parròquia i deixar al
poble sense els oficis religiosos si els parroquians no deposaven la seua actitud i no acolliren com cal al nou capellà. Al qui li va tocar
esta dissortada loteria va ser a Don Pascual que va passar pel poble com una
animeta en pena.
Don Pascual va ser un retor de transició, segurament
elegit per l’arquebisbat de València com
un capellà que facilitarà
el camí, en este període conflictiu, a un nou titular de la parròquia,política
subtil però poc humana. D. Juan Sanchis Requena seria el nou retor destinat a
la parròquia de Sant Pere Apòstol d’Aielo de Malferit.
 | ||||
| D. Juan Sanchis Requena, 1952-1971 |
L’imatge
que guarde en la memoria de Don Pascual és la d’una persona que semblava
malalta: prim, cara demacrada i amb un color groguenc que recorda als malalts de fetge. Curt de caràcter, tènia que
suportar diàriament el rebuig dels fidels d’Aielo incloent en esta nomina a les
que popularment coneguem com beates. Don Pascual es deuria sentir en el seu nou
destí com un intrús, com l’home innocent que es sent injustament culpabilitzat
per la gent.
En este període que Don Pascual era
capellà de la parròquia hi havien feligresos que, periòdicament, llogaven
autobusos per visitar “als retors de Gata”. Este pelegrinatge afectiu vers als retors de Gata era una manera poc sotil per part dels parroquians de tirar-li en cara a
Don Pascual que estava suplantant-los. Don Pascual després de la seua curta
estança en Aielo va abandonar el poble.
Passat un temps em pertocava cóm acòlit
ajudar en la missa diària del matí. El nou titular de la parròquia era D. Juan
Sanchis Requena. Era hivern, encara de nit i, a l’entrar a la sagristia en vaig
topar de manera inesperada amb D. Pascual. Feia algun temps que havia deixat
Aielo i jo, espontàniament, vaig saltar d’alegria al vore’l. Li vaig besar la
mà, i ell agafant -me de la barbeta
i alçant-me la cara va fixar la seua mirada en la meua i en va preguntar:
 | |||||||
|
-Però tu saps qui sóc
jo?
sense dubtar li vaig
contestar:
-Clar... Don Pascual!
i amb una immensa
tristesa va exclamar...
-Gracies a Déu que
encara hi ha algú del poble que se’n recorda de mi!
Malgrat el temps que ha passat, tinc
gravada en la meua memòria la
tristor de la seua mirada, i aquest lament que eixia del seu dolgut cor i
encara avui entre els meus records mantinc
una gran afecte a Don Pascual... qui, com Sant Joan el Baptiste va preparar el
camí del nou retor.
(1)Potser que siga un
grup de religiosos i predicadors a l’eixida de la missa major dedicada al Stm.
Crist de la Pobresa tal com senyaleu en el llibre. L’enramat de la porta de
l’església que sols es feia en dates especials, així ho indica.
Tot i això a la missa
del 5 d’agost acostumaven a vindre a demés del predicador de campaneta els
capellans fills del poble com Mataranyes i Pusseta dos dels qui no faltaven a la concelebració de la solemne
missa del dia del Crist i que no apareixen a la fotografia. Potser que esta
corresponga a l’acte de benvinguda al nou retor després del motí popular i que
l’enramat es fera per esta ocasió. Les capes i els barrets que llueixen els retors s’empraven en
moments solemnes i el grup de capellans vendrien a acompanyar a D. Pascual en
la presa de possessió de la Parròquia, junt a les autoritats civils d’Aielo:
l’alcalde, el jutge de pau, el cabo de la guàrdia civil, el secretari de
l’ajuntament, el censor d’espectacles... etc. En resum “les forces vives” com
s’acostuma a dir.
Francesc Juan
Chàfer
(1) Aielo de Malferit
imatges de vida. Marilo Sanz, Noelia Vidal, Mª Jesús Juan, Rafael Morant.
Col·lecció: biblioteca Degà Ortiz Sanz, nº6. Ed. Ajuntament Aielo de Malferit.
2011
(si voleu ampliar informació sobre D. Pascual podeu consultar este enllaç
