Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


lunes, 31 de octubre de 2016

Tradicions, ritus i creencies al voltant de la mort (V part: Albaets i dol)




 I.-ALBATS

Quan el que es moria era un xiquet es deia que s'havia mort un albat.

En altre temps, la mort d’una criatura tenia al seu voltant una aura de festa que a hores d'ara s'ha perdut per complet. Aleshores, la gent pensava d’una altra manera i veia en el fet de la desaparició d'un fillet, un designi diví d'emportar-se'l cap el cel convertint aquella xicoteta animeta innocent en un angelet que vetllaria per tota la família i molt especialment per la mare.


El toc de les campanes era especial, era diferent, un cop llarg seguit d'altres ràpids: "cel cel, cel cel...". El repicar es perllongava tot el temps que el sacrista considerava oportú.

A l'albat se'l vestia de blanc o de rosa i de vegades es col·locaven per a soterrar-los en caixetes de cartró. Es morien molts. Es recorda que fa al voltat de seixanta anys va haver un fort brot de tifus en Aielo, molts en van morir, i el rector a molts els va pernoliar. Alguns d'ells després de pernoliar-los es van salvar i encara hi viuen.



Després de 'enterrament el veïnat s’adreçava a la família i no se li deia l'acostumat "t'acompanye en el sentiment", sino allò altre de " ja teniu un angelet en el cel". I tot seguit es feia una festa, al so de bandúrries i guitarres. Açò està encara en la memòria d'alguns majors d'Aielo.

II.- EL DOL.

Quan algú moria, automàticament tota la família, xiquets també, es posava de negre; la família de prop i la de lluny.

I el dol durava un muntó d'anys. El posar-se de negre no era sola a l'hora de vestir-se. En casa, a les cortines, es posava una faixa negra i a les cortinetes de les finestres "visillos", que donaven al carrer, també, per a que la gent sapiera que en eixa casa havia tingut lloc una mort. També es mantenia encès un cresolet durant mesos.

Recorda una senyora que ella, fa més de cinquanta anys, per la cunyada, va portar nou mesos de mocador al cap i dos anys de vestimenta negra, amb calces negres en estiu. És un exemple d'entre molts.

Quan una dona estava de dol no podia eixir al carrer a agranar ni emblanquinar les parets. No podia anar al forn a fer cassoles ni pastissos. Però les famílies de dol menjaven igual pastes perquè la resta de la gent, sabedora que en eixa casa no es podia pastar, els en regalava.



El dol era rigorós en aquella època, i sols el temps ha aminorat la durada de la vestimenta negra. Sols el temps ha fet desaparèixer els rígids costums. Amb el pas dels anys, els hòmens eliminaren el negre en el vestir i portaven una franja negra al braç, i després un llacet negre en la solapa.


 ooooooOooooo

* El nostre agraïment a: Juan Dordá Tamarit, 1927 (sagristà), Juan Juan Martí, 1927-2005 (campaner), Vicente Vidal Bodí (enterrador i sereno), Josefa Penadés Barber 1919-2008 (filla i dona d'enterrador), Vicente Ortiz Chafer 1930 (portador), Isabel Colomer Sanchis 1913-1998, Pepica Colomer Sanchis 1921-2016 i Maria Colomer Sanchis 1923-2010.


Mariló Sanz Mora
Mª Jesús Juan Colomer

domingo, 30 de octubre de 2016

Tradicions, ritus i creencies al voltant de la mort (IV part: Enterraments)





ENTERRAMENTS:

A) La mort

Des del mateix moment en què la persona deixava de viure fins el seu enterrament són molts els ritus que es feien i de tots alguns encara es fan.

Quan una persona moria, al moment s'avisava el metge, el rector, l'enterrador i els demés familiars més pròxims.

El metge acudia i certificava la defunció.

El rector, moltes vegades, era avisat abans de la mort i pernoliava el moribund. Quan s'anava a pernoliar una persona, el rector estava acom­panyat d'un acòlit que tocava una campaneta. Al seu pas, la gent s'age­nollava i alguns els acompanyaven en processó. A canvi, el rector els otor­gava indulgències. Al pernoliar-lo, s'imposaven els Sants olis, fent-li una creu als ulls, una en les mans i una en els peus; segons la veu popu­lar significa el perdó del que s'ha mirat, del que s'ha tocat i del que s'ha xafat. Hui en dia, la creu dels peus, s'ha eliminat.

Després, el rector disponia les hores de les funcions eclesiàstiques. Ell cridava els acòlits que l'ajudaven i que tenien el consentiment dels mestres per a eixir-se'n de 1'escola si calia. També el rector avisava al sacrista o campaner, segons el cas per al toc de campanes; així, la gent del poble sabia l'edat, sexe, o categoria social del difunt, segons el toc. I és que encara que actualment les dis­tincions de classe han desaparegut pràcticament de les ceremònies ecle­siàstiques, fa una anys les coses no eren igual, els enterros es pagaven i n'existien de tres tipus:

Els de primera, en que les campa­nes tocaven a mig vol en el segon toc, si era home tocaven dos "drans". Si era dòna, tres "drans" i si era capellà set "drans". Els capellans que morien els traslladaven pel carrer de manera diferent als demés, la caixa era transportada la part del cap davant i els peus darrere. Els responsos els resaven tres capellans, reves­tits en casulles.

En els de segon, les campanes no tocaven a mig vol, sonaven com en l'actualitat, quan avisen que una per­sona s'ha mort. Portava un capellà vestit en capa i barret de tres puntes i l’altre en roquet.

Els de tercera eren els que es feien als pobres. Portaven un capellà i els pagava 1'Ajuntament[1].

Al voltant d'estes diferències socials, recorda Na Josefa Penadés Barber, dona i filla d'enterradors, que la seua àvia cantava una cançoneta:

"Detén, detén, que este es rico y
pagará bien.
Avança, avança, que este es pobre
y tiene poca cobrança"

L'enterrador també era dels pri­mers avisats i cridava al moment, si calia, els portadors o persones enca­rregades de portar els taüts ("atauts" popularment dit en Aielo). Els porta­dors eren quatre, quasi sempre les mateixes persones, que tenien que estar disponibles en qualsevol moment.

En els pobles menuts, era el fus­ter l'encarregat de proporcionar el taüt quan algú moria: en Aielo, eren els fusters "el Gallo" i "Salvador el Fuster", avís dels actuals. Els taüts també marcaven diferència social. Estaven fets en fusta, la part de dalt més ampla i la de baix més estreta, i eren construïts a mida. Dins es tirava un cabàs de palla a manera de llaj, i damunt es posava la tela en la que es revestia tot. La caixa es tancava amb tatxes. Enrique Tudela, que tenia una botiga de teles, proporcionava als fusters la tela per al revestiment dels taüts. Anys després, ell mateix por­tava, per encàrrec, taüts fets en Xàtiva.

Els pobres tenien una caixa en comú, guardada darrere de la porta del cementeri. Quan moria una per­sona pobra, els familiars agarraven la caixa i en l'arribar al cementeri envoltaven el mort en un llençol i el colgaven en terra, i el taüt era per a la propera vegada.

Els que disponien de diners s'enterraven en caixa pròpia. També la família que se la podia pagar, tenia una corona de ferro, no de flors. Quan es moria algun familiar la uti­litzava i quan acabaven 1'enterrament se 1'entornaven a casa i ja la tenien per a una altra ocasió. Eren flors de ferro en forma de corona. Es recorda que al Palau se'n guardava una, ara no se sap on està, ni eixa ni d'altres que hi havia.

1.- Confraries.

Les confraries a Aielo també van fer la seua tasca a l'hora de 1'enterrament. Constituïen en general funda­cions que tenien caràcter benèfic i religiós, és a dir, d'ajuda popular i ajuda mutua en cas de malaltia i pobresa.

Es conserva a 1'arxiu de l'Ajunta­ment i de 1'esglèsia documentació que prova 1'existència d'almenys tres confraries en Aielo:

*"La Hermandad de Señoras Tituladas del Sagrado Corazón de Jesús", de la que trobem constància en una Acta de confirmació de 1849, que es conserva a l'arxiu parroquial.

*"La Confraria de San Vicente de Paul", va ser creada en Aielo el 6 d'Octubre de 1872 amb la finalitat concreta de visitar i socórrer domici­liarment als malalts pobres i instruir les xiquetes en el pla religiós. En un principi, 1'associació estava formada per quaranta dones, no tenien edifici per a reunir-se i feien reunions en una saleta de 1'Ajuntament[2]. Més enda­vant es va formar l'associació d'homens. La confraria es mantenia de les almoines deis associats i de les donacions o deixes que a títol parti­cular feien algunes persones[3].

*"La Hermandad de San Fran­cisco" era una confraria que va tindre molta importància en Aielo. Les dones es reunien els diumenges en la capella de la Mare de Déu deis Dolors. Els homens també es reunien en la capella o en la sacrista després de la missa de les onze. En les reu­nions passaven una bossa per a reco­llir les almoines dels assistents; amb elles es comprava menjar i es distri­buïa entre els pobres de la població.

La gent de la confraria utilitzava en algunes ocasions un cordó i un esca­pulari roig. L’últim president dels hòmens va ser N'Ernesto Egea i de dones va ser Na Pepica Colomer Sanchis. Va acabar en 1960. En Aielo es recorda que quan algú moria, de germandat de Sant Francesc, els membres avisaven de la mort fent sonar una campaneta i resant responsos pel carrer. També es recorda que quan moria algú de germandat o cofraria venien molts frares d'Ontinyent a resar els responsos.

1.-Segurs de mort.

Desprès de la guerra civil (1936-­39) s'imposà el costum de pagar un segur d'enterraments. Pràcticament, en la majoria de cases d'Aielo es pagava. Eren les companyies de 1'Ocaso, el Remei i Finisterre.

L'Ocaso, companyia que hui en dia té quasi cent anys, era la que més assegurats tenia, i encara en té.

Des d'aleshores, quan algú moria, s'avisava a 1'agent en Aielo que representava a la companyia del segur, que s'encarregava de tots els tràmits del pagament del dret de sepultura a 1'enterrador i del paga­ment als portadors abans de la intro­ducció del cotxe funerari.

Si el mort no estava assegurat, la família podia triar entre les compan­yies existents o buscar per altra banda.

Es curiós la gran quantitat de gent que en Aielo mensualment "pagava els morts", com habitualment es deia.

Si en lloc d'estar pagant durant tota la vida, la família haguera pagat 1'enterrament al comptat, el total del pagat, en alguns casos, seria menor. Sols el temor de no dispondre, en el moment de la mort dels diners neces­saris per enterrar dignament a la per­sona volguda, donava a l'agent fune­rari prou arguments de persuasió al contractar el segur. I és que el món de la mort, tan ple de tabús, de por i respecte era i és objecte d’una intensa i molt variada explotació, sobretot a 1' actualitat.

B) La nit de vetlla


La família era 1'encarregada de preparar-ho tot per a la nit de vetlla. Al mort se 1'arreglava amb molta mira, el vestien de negre o adequada­ment si era d'alguna confraria i es preparava per a la nit quan els fami­ liars i amics li donaven 1'últim adéu.

Hi havia dones encarregades de tots estos afers. Si no vestien al difunt amb 1'hàbit de la contraria, es comprava tela negra i li la posaven com un sudari. Li posaven la mante­llina i el rosari en el cas de les dones i el "trage" negre en el cas dels hòmens.

La caixa o taüt es posava damunt d'un cadafal, una banquets o fins i tot damunt del llit. Tot cobert sempre amb teles o robes negres en el cas dels morts adults, adornades de vega­des amb símbols religiosos. En algu­nes ocasions es llevaven tots els mobles de l'habitació i es deixava sols la caixa; es canviaven, també, les cortines per unes fetes amb teles negres.

La nit de vetlla es quedava qui volia a acompanyar als familiars. Estos, algunes vegades, treien pastes, i quasi mai faltava la til.la; tot per a poder aguantar sense dormir i tranquil·lament una nit que es feia la majoria de les vegades ben llarga.

Recorden els majors d'Aielo, que els contaven els seus majors, que anys enrere es buscaven i pagaven dones per a plorar-li al mort, encara que la família ja li plorava prou. Això de llogar dones (mai hómens) per plorar el difunt, ve de lluny. Primer els egipcis, desprès els grecs i més tard els romans tiraven mà de les plo­radores per fer més lluent el soterrar, tant que a voltes, semblava un espec­tacle teatral. Per terres nostres, mai no s'ha arribat a grans extrems, un parell de ploradores eren més que suficient perquè no decaigués la pena. Eren contractades per a una plorada, és a dir, per a que ploraren la nit de vetlla i prou. No seguien el mort pels carrers, sols es quedaven en la casa el temps necessari per a man­tenir viva la flama del record, per a substituir les mancances dels fami­liars que no podien estar sempre amb la llàgrima als ulls. El moment culmi­nant, quan el gemegar es tornava crits i plors forts,. era quan es tapava la caixa i s'emportaven el difunt camí de 1'església. Era un soroll impressio­nant perquè a més a més s'afegien els plors vertaders de la família.

Però d'això ja no es recorda res en Aielo. Els nostres majors no ho van conèixer. Les ploradores ja no son necessàries perquè a hores d'ara cadascú es plora el seu mort amb recolliment, palesant el seu dolor natural i defugint d'espectacles.

El que sí es recorda és que es cri­dava a dones per a resar. Hi havia d'algunes que s'hi dedicaven en especial. Es recorda a una cegueta que hi havia a 1'hospital Beneficència que li deien Clareta. Clareta i la seua germana resaven quan moria algú a canvi d’una almoina, que era d'un xavo o un quinzet.
A)    L'acompanyament al cementeri


Arribada 1'hora d'emportar-se el taüt, es tancava la caixa i a força de braços es traslladava la caixa fins 1'esglèsia. Allí es resaven els respon­sos finals. A 1'hora d'acompanyar el difunt al cementeri era costum que anaren sols els hòmens. Les dones, si tenien confiança en la família del difunt es quedaven a casa del mort fent companyia a les dones de la casa i la seua "obligació social" era sols en qüestió de misses i funerala que seguien a 1'enterro dies més tard.

Altre cas era quan es moria una "filla de Maria". Anava primer la creu amb dos acòlits i el rector, a continuació la caixa i seguien totes les "filies de Maria" en processó en dos files i després els hòmens. Quan era un xiquet, els que anaven en processó eren els xiquets "el rebañito".

Darrere dels portadors i el taüt anava la comitiva. Al front anaven els fills, germans o parents més prò­xims. Mai dones. Després, tots els que volien acompanyar el difunt fins l'últim moment (antigament era tot el poble). Anaven fent diverses para­des durant tot el camí, resant respon­sos cada vegada.
Al construir el nou cementeri, i en el vell es van tirar les quatre parets, es va posar una taula de pedra. Era el lloc on a partir d'eixe moment, 1947, "es despedia el dol". Els familiars es col·locaven en fila mentre que la gent passava lentament davant d'ells i els donaven la mà o els abraçaven donant el condol, dient les frases fetes de "t'acompanye en el sentiment" o "bona cosa d'anys que resen per ells". D'allí, alguns dels acompanyants, seguien fins el cementeri, altres no acompanyaven el difunt. Abans de 1947, la creu també anava fins al cementeri. Quan es va construir la taula de pedra, allí la creu “despedia el dol" i se'n tornava a l’església. Tot el seguici que quedava anava fins al cementeri per a 1'ente­rrament.

Als pocs dies la família, per mig d'unes esqueles, repartides per les cases, invitava al poble en general al funeral que es feia en sufragi de l'ànima de la persona que havia faltat.

Mariló Sanz Mora
Mª Jesús Juan Colomer
http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2016/10/tradicions-ritus-i-creencies-al-voltant_29.html

[1] Diccionario de Legislación Aranzadi, 1917-1928, canon 1235. “A los pobres se les ha de funerar y enterrar completamente gratis de una manera decorosa, con las exequias pescritas conforme a los libros litúrgicos y los estatutos diocesanos”.
[2] Acta de l’ajuntament d’Aielo de Malferit de 15 de març de 1878 (839/45) AMAM.
[3] Actes de l’ajuntament d’Aielo de Malferit de  1892, 1905,1909 (839/24) AMAM.