El ti Xurrero era un paisà nostre que vivia, si la memòria no en
falla, en el Raval.
Viudo es va
casar de nou amb una dona castellana, de
nom Leonor. Al poble hi havia el costum de fer “esquellades” al viudo i viuda
que es casava de nou. Per tal d’evitar la burla i el soroll de l’esquellada,
molts dels que feien segones núpcies si un d’ells no era del poble, buscaven
casar-se en el poble del contraient foraster. Si els contraents eren paisans
solien casar-se de bon matí, encara de nit,
per fugir de la temuda esquellada.
El ti Xurrero,
es va casar en el poble castellà d’on procedia Leonor, i malgrat totes les mesures preses, se li va
preparar la més sonora i multitudinària
“esquellà” que en el poble s’ha vist. Aquesta va fer història i és conserva
viva en la memòria col·lectiva de la gent major del nostre poble.
Des de la
fabrica de licors es va enviar a València un dels seus treballadors, amb hores
extres pagades, i amb l’encàrrec d’avisar per telèfon de l’autobús quin prenia
la parella des de València. El telèfon va sonar en la fabrica i l’espia va
donar l’avís: “l’autobús de 5 de la vesprada que para en la venta”.
La noticia va
córrer com la pólvora per tot el poble, estenent-se per els quatre punts
cardinals de la població... des del Fondo a l’Era i des del Raval a l’Eixample.
En la fabrica havien ja preparat un gran palis fet de sacs que era sostingut
per llargues canyes. Pels costats en compte de borles i "flecos" daurats
penjava entre altres coses sardines de bota ja rovellades.
Com instruments
musicals perols, paelles, i esquelles dels ramats i de les vaques que hi havia
aleshores al poble.
El boca a boca
de la tornada del ti Xurrero al poble després de la seua boda va arribar fins a
les escoles. Els mestres es van soltar abans de les 5, hora oficial de la
finalització de les classes, per tal que arribarem a temps a la Venta i rebre com
pertoca al ti Xurrero i a la nova veïna del poble, Leonor, que prompte
heretaria el nom del marit i seria coneguda per tots nosaltres com la ti
Xurrera.
Una multitud
sorollosa, més de mig poble, esperava l’arribada del “cotxe roig”. Quan
l’autobús va parar, recorde darrere dels cristalls de les seues finestretes,
les cares estranyades i curioses dels passatgers esperant veure qui eren les
celebritats que baixaven de l’autobús.
Només
"xafar" terra va començar l’esquellada. El soroll de tota una amplia gama d’instruments
casolans improvisats era infernal. El ti Xurrer i Leonor van desfilar des de la
Venta, a sa casa del Raval, baix palis.
Al creuar el
Raval, la ti Tereseta, una dona morena, grosseta i menuda, des del balcó de sa
casa, colpejava amb tota la seua força, un bidó buit, d’aquelles que
acostumaven usar els obrers per tindre aigua com si aquest fora un bombo.
La comitiva
avançava lentament i els portadors del palis ho feien amb dificultat a causa de
la quantitat de gent que s’aglomerava al seu voltant. Leonor, la ti Xurrera, va
mostrar un gran sentit de l’humor. Portava una gran bossa de caramels,
segurament per als seus fillastres i, sense molestar-se per la popular recepció
va anar llançant-los a l’aire i, entre tirada i tirada de caramels, alçava la
seua mà, i sense perdre el somriure, saludava com una reina.
Amb este
casament va passar a ser una paisana més del poble. A l’hivern venia xurros en
la placeta de la font del Mig, al crit de “A los ricos xurros calientes,
para xicas sin dientes”.
A l’estiu
canviava d’ofici, es dedicava totes les vesprades, a vendre gelats en els
quatre cantons. Els dies de faena preparava sols una geladora de les dos que tenia
al seu carret, el mateix de la foto.
Recorde, en un
dia d’estiu, anar a prendre un “mantecao” i trobar-me amb el cabet d’un xiquet
que s’assomava per un dels forats. El menut ocupava l’espai buit d’una de les geladores.
El carro de Leonor, la ti Xurrera, era emprat amb una doble funció, carro de
gelats i “guarderia infantil”. El menut des d’aquell lloc observava i clavava
la seua mirada en cadascuna dels moviments de sa mare al omplir el motlle de
“mantecao”. Era el primer fill del nou matrimoni.
No hi havia una
manera més original de fer dos coses al mateix temps: treballar i cuidar de la
criatura.
Francesc Juan Cháfer
Aportacions i comentaris al llibre
“Malnoms d’Aielo de Malferit”
de Mariló Sanz Mora i Mª Jesús Juan Colomer.
Aportacions i comentaris al llibre
“Malnoms d’Aielo de Malferit”
de Mariló Sanz Mora i Mª Jesús Juan Colomer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario