Páginas

sábado, 23 de enero de 2016

La Beata Inés de Benigànim i la Marquesa na Fausta Malferit




 El testimoni sobre la mort de la marquesa, ocorreguda en l'any 1695, inclòs en la causa sobre el procés de beatificació de la venerable Mare Sor Josefa María de Santa Inés.

  El 21 de gener es va celebrar a Benigànim la festivitat de la Beata Inés. Tots els anys es commemora així la seua mort ocorreguda aquest mateix dia de l'any 1696 al con­vent de la Puríssima Concepció d'aquesta població. En aquest convent, de 1'ordre de les monges agustines descalces, havia residit Josefa Albiñana, així li dient des de 1'any 1643 fins a la seua mort. Primer va ser admesa en la clau­sura com a novícia, i després en l'any 1645 li atorgaren la profes­sió prenent llavors el nom de Josepha de Santa Inés; temps després, en 1690, la comunitat demana a l'arquebisbat que totes les religioses del convent tingue­ren també el nom de María per la devoció que tenien a la Reina Celestial, així que el seu nom defi­nitiu de religiosa va ser el de Josepha María de Santa Inés.


En paraules del pare Tomás Vicente Tosca, el qual va escriure la primera biografia d'aquesta ve­nerable monja (publicada en l'any 1715), ja des de la seua in­fantesa: quiso Dios nuestro Señor llevar a la Venerable Josepha Maria de Santa Inés por el camino irregular de éxtasis, visiones, y  re­velaciones. Un fet interessant al respecte d'açò, i ho diu el propi pare Tosca, és el fet que patia una malaltia anomenada en  l'época gota coral, que sembla era una mena d'epilèpsia. També as­senyala el pare Tosca que no sa­bia llegir ni escriure, i de fet fins l'any 1663 era una hermana lega de la comunitat, i va ser aquest any quan, com a conseqüència d’una visita al convent de l'ar­quebisbe de València, el pare Martín López de Ontiveros, va ser elevada a 1'estat de corista donades que ja eren molt conegu­des les seues virtuts. 
La fama d´estar designada per Déu per a que en ella es manifes­taren aquestes senyals va arribar a moltes ciutats i viles, i fins i tot va a la Cort, aixi,1'infant D. Juan José d’Àustria, fill de Felip IV, li professà una profunda devoció, consultant-li moltes vegades per mig de cantes que enviava al seu confessor el Dr. Jaume Albert, el qual era beneficiat de la Metro­politana de València; també la mateixa na María Ana d’Àustria, mare del rei Carles II, regent d'Espanya durant la minoria d'e­dat d'aquest, regalà al convent preciosos ornaments com a mos­tra de gratitud pels favors rebuts de la venerable Sor Josepha Ma­ría de Santa Inés.



Segons testimonis arreplegats pel pare Tosca en la seua visita al convent en 1'any 1714, testimonia que li serviren per a escriure aquesta esmentada biografia, moltes persones de tota condició acudien al convent per a poder es­coltar les seues paraules i con­sells. En la grada del convent era on rebia a les persones de més elevada condició, com per exem­ple al bisbe de Sogorb D. Antonio Ferrer, el qual anava prou a sovint a Benigànim per tal de co­municar-se amb ella; no obstant açó, sempre estava disposta tam­bé a eixir al torn per a tendre el requeriment de qualsevol per­sona, fóra la que fóra la seua con­dició, que li demanava paraules de consol.

Entre aquestes persones de certa distinció, en aquest cas de la noblesa, que la visitaren en el seu convent es trobava la marquesa na Fausta de Malferit (1638-­1695). Filla del senyor territorial d'Ayelo en Francesc Malferit sembla que havia nascut cap al 1638 en la pròpia casa senyorial que el llinatge d'aquesta família tenia en Ayelo i allí, en 1'esmen­tada casa senyorial, va morir un dia de març de 1695 tal com ara comentaré.

Un any després de la mort de la marquesa, com ja he dit el 21 de gener de 1696, moria la vene­rable monja quan tenia 71 anys. El procés sobre la causa de la seua beatificació va ser incoat en 1729 (no es va poder iniciar abans per diversos motius entre aquests la pròpia Guerra de Successió). Anys després, en temps de l'ar­quebisbe Andrés Mayoral, va con­cloure la primera part del mateix, és a dir el procés ordinari infor­matiu, en el qual s'arreplegaren els testimonia fonamentals per a la causa. Els documents d'aques­ta primera part van ser enviats a Roma, en 1749, per conducte del reverend pare fra Pedro Juan de Molina, procurador general dels pares franciscana descalços en la ciutat papal. Una vegada van ser examinats aquests testimonis en la Sagrada Congregació de Ritus, els jutges admeteren la continua ció del procés segons decret del 17 de maig de 1760. A partir d'ací la causa de la beatificació va conti­nuar per tal de complir tots els re­quisits d'aquests processos. Açò va significar molts anys, ja que a més van haver períodes de temps en els quals el mateix estigué sus­pens. Finalment va ser beatifica­da pel Papa León XIII en 1'any 1881.

Un any després, és a dir 1882, va ser publicada a València (im­premta de Nicasió Rius Monfort) 1'altra biografia important d'esta venerable monja. Va ser 1'escrita pel prevere Dr. D. Juan Bautista Martínez i Tormo, vicari del con­vent de Benigànim i a més bon coneixedor d'aquesta causa ja que va ser postulador diocesà de la mateixa, i a més, per a escriure-la, va utilitzar els escrits que es -con­servaven del Dr. Felip Benavent el qual va ser prevere de la parro­quial de Benigànim en temps de la beata i el seu confessor.


Quan finalment acabà aquest llarg procés, la documentació sobre el mateix es va reunir en res menys que onze volums, distribuïts d'aquesta manera: tres volums pertanyien al referit pro­cés ordinari informatiu, un vo­lum al procés anomenat de Non Cultu, un volum al procés de fa­ma de santedat, quatre volums al procés apostòlic sobre virtut i mi­racle, i dos volums de decrets i posicions.

El testimoni sobre la mort de la marquesa Fausta Malferit, al qual vaig a referir-me a continua­ció, està inclòs en el procés ordinari informatiu. Així mateix, aquest episodi, també va ser co­mentat pel pare Tosca en 1'es­mentada biografia (la publicada en 1715), la qual va ser escrita catorze anys abans d'iniciar-se el procés de la causa.

Aquesta biografia del pare Tosca té un gran valor ja que va poder arreplegar els testimonia de vàries monges que van conviu­re amb la Beata Inés en el con­vent ja que tan sols havien passat divuit anys des de la seua mort. La visita al convent del pare Tos­ca, en 1714, es degué a la sol·licitud de les monges per a que l'ar­quebisbat autoritzarà el trasllat del cos de la Venerable Mare a un lloc del convent, en el claustre, que consideraven més apropiat per a que fóra la seua sepultura Açó va ser el motiu per a que ana­ra a Benigànim, el 2 d'agost de 1713, el Dr. D. Joseph Milán de Aragon, dignitat de chantre de 1'església metropolitana de València en nom del canonge de 1'es­mentada església, i vicari general de l'arquebisbat, D. Jacinto Orti. Mesos després, el 4 de juliol de 1714 visitaren el convent amb el mateix motiu, els pares de la Congregació de Sant Felipe Neri D. Joseph Fernández de Mar­manillo, D. Miguel Sanchís i 1'es­mentat Thomás Vicente Tosca. Aquest erudit pare, ben conegut per les seues obres de matemàtiques, física i astronomia, va escol­tar llavors el testimoni de les monges que, com he dit, van conèixer a la Beata Inés. Posterior­ment, en el procés incoat en 1729 apareixen els noms d'algunes d'a­questes monges, més en concret Sor Catarina María de San Agus­tín de 52 anys, Sor Ana María de San Agustín de 81 anys, Sor Ma­ría Magdalena de San Pablo de 65 anys i Sor Ana María de San Ro­que de 64 anys. D'aquestes mon­ges, i d'algunes altres que ja hau­rien mort quan s'incoa el procés ordinari informatiu en 1629 però que sí que van poder parlar amb el pare Tosca en 1714, és el testi­moni sobre la marquesa Fausta Malferit i la Beata. Inés.

El pare Tosca, en la narració que escrigué sobre aquest episodi, diu que la Marquesa de Malferit estava molt malalta d’una malal­tia de la que finalment va morir. Que al sentir-se tan malalta pregà a la Mare Inés que 1'assistira en aquelles circumstàncies pel singular afecte i devoció que li te­nia, i que a 1'instant la va veure davant de sí mateix en una imat­ge de la Venerable Monja ocupada fregant roba en una gerra en el seu convent, ja que així ho va dir a les persones que estaven al seu costat en aquells tràgics mo­ments. Continua dient el pare Tosca que esbrinaren més tard que 1'ocupació que tenia la Vene­rable Mare aquell dia a aquella hora coincidia amb el que havia dit la marquesa a la qual va assistir amb gran consol de la seua ànima. Conegut el cas per la prio­ra del convent li preguntà aques­ta a la Venerable Mare que perquè havia anat d'aquesta manera, ja que estava fregant, a assistir a la marquesa, i aquesta li contestà que si la cridava d'aquella ma­nera què tenia que fer, acabar de fregar i entre tant que patira la pobra senyora, i així morira.


En la narració del pare Tosca no trobem molts detalla sobre aquest episodi, els quals sí que es troben en els volums correspo­nents al procés ordinari informa­tiu que han d'estar, com ja he dit, en la Sagrada Congregació de Ri­tus allà en Roma. Jo vaig tenir la sort de que m'arribaren alguns fulls copiats, de la part correspo­nent a aquest episodi, d'un d'a­quests volums impresos a Roma, en concret un de l'any 1759, vo­lum que pertany a la biblioteca dels actuals marquesos de Mal­ferit. Per açò he pogut saber mol­tes més coses d'aquest episodi com per exemple que la marquesa estava malalta en una de les habi­tacions de la seua casa senyorial a Ayelo, que el succés va tenis lloc entre la una i les dues del migdia del 17 de març de l'any 1695, que entre les persones que estaven al voltant de la marquesa en la seua habitació es trobava el metge Pere Vidal, el qual era a més el metge que solia atendre a les monges en el convent de Benigànim i que sembla exercia la seua professió en aquella població (possiblement tenia amistat amb la marquesa i per aquest motiu la va assistir en els seus últims mo­ments), que la marquesa va morir un hora després d'haver dit que havia vist a la Venerable Mare. Tot açó pel que respecta a aquests últims moments de la marquesa.

Al dia següent, quan ja el doc­tor Pere Vidal estava de tornada a Benigànim, la priora del convent, que era la Mare Isabel María del Santísimo Cuerpo de Cristo, el cridà perquè estava malalta una de les monges. Una vegada allí, i després d'haver atés a la monja malalta, el doctor Pere Vidal, recordant el que havia dit la mar­quesa poc abans de morir, li pre­guntà a la priora sobre en que es­tava ocupada la Venerable Mare entre la una i les dos del migdia del dia anterior, i la priora li con­testà que fregant roba de la co­munitat en una gerra. Quedà admirat el doctor Vidal referint a continuació a les monges el que havia presenciat allà en la casa senyorial de la marquesa en Ayelo. Quan acabà la seua narra­ció la mare priora manà cridar a la Venerable Mare i és quan va tenir lloc la conversa entre elles que comenta el pare Tosca en la seua biografia, el qual ho va conèixer tot açò per tot alló que li narraren les monges en la seua visita al convent en 1714 tal com ja he dit, ja que en aquest any pro­bablement ja no vivia el doctor Vidal, ja que el seu nom no apa­reix entre els testimonis del pro­cés ordinari informatiu.

Els volums en els quals està arreplegada tota la informació sobre aquest procés de beatificació de sor Josepha María de Santa Inés són d'un gran interès per a conèixer la religiositat i els cos­tums de la població de les nostres terres allà per la segona meitat del regle XVII, temes en el que va viu­re la Beata Inés de Benigànim. Per tot açò pot ser fóra possible, i així ho desitge jo, veure publicats al­gun dia aquests volums que, com ja he dit, han d'estar en la Sagrada Congregació de Ritus. Una inicia­tiva, en aquest sentit, de les auto­ritats, poble i religioses del con­vent de Benigànim seria molt d'agrair.

Fernando Goberna Ortiz
Publicat a Crònica (revista comarcal de la Vall d’Albaida) a l'any 2002

No hay comentarios:

Publicar un comentario