Miguel Ferrándiz Bataller

(Aielo de Malferit, 6-V-1877 - Ontinyent, 7-XII-1962)

 Miguel Ferrándiz Bataller, 1896 any on va traure el títol de mestre elemental.

Mestre i poeta. Presumiblement estudià a Xàtiva abans de ingressar a la Normal de València, on va traure el títol de mestre elemental en 1896 i el superior amb la revàlida en juny de 1900.

En un primer moment va estar fent una substitució a l’escola del seu poble i en el curs 1904-1905 va passar a formar part del claustre de professors de les “Escoles Catòliques” de Xàtiva, que dirigia el rector D. Eduardo Ibàñez i on tenia fet el propòsit de seguir, segons conta ell en carta publicada al setmanari El Obrero setabense el  14-IV-1906. Mentrestant havia guanyat, per oposició, una escola a la província d’Àlava (el poble d’Izoria) i ja no tornà a Xàtiva, per més que continuà, passats els anys , la col•laboració amb el setmanari que aleshores ja dirigia el seu amic, el canonge i beat Gonçal Viñes.

Des d’ Aielo i mitjançant la biblioteca municipal s’ha donat gran importància a este poeta local i Mª Josep Micó (2002) ha fet un magnífic estudi del personatge i de la seua obra coneguda. També altres autors –especialment J. Lluís Cebrián- han estudiat el que possiblement és el seu poema més conegut: Santa Maria , Senyora del Puig; però deixant a banda qualsevol aportació biogràfica. Tampoc ningú no ha posat de relleu la vinculació d’este mestre amb Xàtiva ni ha donat complida notícia d‘este poema sacre que l’autor va publicar a Xàtiva (1933/1934) precedit d’un pròleg del canonge Viñes i el va posar a la venta a benefici de la reconstrucció del santuari del Puig. De ahí que intentem refer el currículum, donar a conéixer la seua  col•laboració amb El Obrero setabense i centrar-nos en els aspectes bibliogràfics del poema.

Miguel Ferrándiz amb els seus alumnes a les Escoles Velles. Curs 1932-1933.

A partir d’aquell curs 1905-1906, passat al País Basc, i per concursos de trasllats, va estar exercint, successivament, a San Miguel de Savall (Lleida, fins febrer de 1908), Palas-Fuentialmo (Múrcia , fins agost de 1915), Valverde, terme d’Elx (Alacant, fins agost del 1917), Vallada (agost 1917 al mateix mes de 1919). L’1 de setembre d’este últim any s’incorporava a l’escola d’Atzeneta D’Albaida, on va romandre més de dotze anys,  va arribar a ser concejal en temps de la dictadura i degué estar ben considerat, perquè en maig de 1930 va ser nomenat mestre de Genovès i renuncià a la plaça. Dos anys més tard aconseguiria el trasllat al seu poble nadiu, incorporant-se a l’escola graduada d’ Aielo el 19 d’abril de 1932. Cinc anys més tard (20-1-1937) apareixia en la Gaceta un decret notificant la seua jubilació forçosa per qüestions polítiques, no reincorporant-se l’escola fins l’any 1941, per a jubilar-se voluntàriament en 1943, quan tenia 66 anys. Els últims anys de sa vida els va passar a l’hospital  de monges d’ Ontinyent  (on va poder ingressar perquè prèviament l’ havien anomenat fill adoptiu d’esta vila) i continuà escrivint poemes –ara majoritàriament en castellà- amb una temàtica intensament religiosa i quasi tots dedicats a familiars per commemorar esdeveniment destacats...

Els seus primers escrits són de caràcter pedagògic i en defensa de l’escola catòlica –seguint  els dictats pedagògic de les “Escoles del Ave Maria” de D. Andrés Manjón – en uns moments en què l ‘escola laica havia encès un fort  debat social. Tots ells estan escrots en castellà(1),  cal destacar l’article El diario en las escuelas, que va eixir en l’esmentat setmanari xativí (12-XI-1905) i l’opuscle Por que el maestro instruye más que educa (Sevilla, 1910), també estan escrits en castellà els pocs treballs que va traure a llum arran de la jubilació, si fem excepció del Catecisme en cançons, l’últim dels seus poemes.

En este mateix setmanari i a partir de 1920, reprendria la col•laboració i tornaria a publicar nous treballs, tant en prosa com en vers, utilitzant amb freqüència  la disposició del sonet, sempre en castellà, fins l’exemplar del 18-III-1932 en què trobem  junt el sonet en castellà  ¿y tú no lloras?  la composició, en valencià, dedicada a la Mare de Deú dels Dolors , que de moment no tindrà continuïtat;  però que dos anys després encara donaria pomes en la nostra llengua com: “Sant Vicent Ferrer” (14-IV-1934) o “A mon nebot Pepet  Gonsalbes, en sa Primera Comunió” (5-V-1934).

 Malgrat que es va iniciar en l’ofici de poeta de la mà del metge d’ Atzaneta D. Felicísimo Tormo quan ja s’acostava al mig segle de vida, tenim constància de la seua participació en diverses vetlades músico-literàries durant l’estada docent a Xàtiva, concretament en l’any 1905(2) . En un primer moment les composicions fetes en Atzeneta, com: ”Recuerdos de actualidad” (30-X-1920), “¡Hermoso rasgo!” (10-II-1924), “El mejor brindis”  (15-III-1924), encara es mantingueren habitualment en castellà,  com hem vist, no iniciant-se en el conreu asidu de la llengua materna fins els anys 30.

De la darrera etapa de la Dictadura deu ser ell llibre Cansons d’amor y cansons pera ronda, que, junt el fullet Santa Maria, Senyora del Puig, (1933), i els sonets apareguts en l’Obrero Setabense, són les úniques publicacions poètiques que va dur a l’empremta.(3)

Una part de la seua obra resta encara dispersa;  per bé que la major part s ‘haja recopil•lat i darrerament publicat en un del Homenatges (el III, 2002) de l’IEVA. Entre el material que queda inèdit està un extens poemari didàctic-religiós  La doctrina en cansóns i una gran quantitat de les composicions jocfloralesques. Esta participació en certàmens literaris està encara poc documentada, malgrat haver assolit diversos guardons, sabem que participà en els de Torrent (1931), amb els lemes Fe, Esperanza y Caridad i Per al cos i per a l’ànima, que aconseguirem un accèssit cadascun, Benimaclet (1934) , Riba-Roja,  Manises (un accèssit pels Tres sonets a la dona manisera, en 1934), Xàtiva (Englantina d’Or en 1934 per “Cant a la província de Valencia”, recollida per Mª Josep Micó) i sobre tot en els de Lo Rat Penat , en els que tenim registrats els següents treballs, en 1931: El Poema de la vida (comprén uns 400 versos); en 1933: Santa Maria, Senyora del Puig; ¡Justícia!, Gemecs, El pa dels pobres, Gimnàstic, Educació i ensenyança i Ma mare, en 1934 novament  El pa dels pobres(4)  i en 1942: ¡Fes senyor que yo veja!, La pau de l’ànima, La glòria dels màrtirs, A la regina, Anhels de l’esperit i el riu d’Ayelo. Sobtadament i quan ja teníem enllestit este treball, hem trobat una nota que fa referència a la presentació de La doctrina en cançons al premi “València” de poesia, convocat per la Diputació de València en 1961; pel  que hem pogut comprovar el premi fou en aquella ocasió per a Joan Valls (per Versos a Sara) i La doctrina... no va passar de la primera ronda en l’evaluació del jurat.

Com ja s’ha dit el Poema sacro Santa Maria, Senyora del Puig el va presentar l’autor als  Jocs Florals de ” Lo Rat Penat” de 1933 els quals, aleshores , es celebraven en la Fira de Juliol de València, concretament al premi de la Viola d’or i amb el lema ¡Del Cèl senfuig!. No agradà al jurat (queda constància de l’opinió) i el deixà en les mans del director d’El Obrero... i el amic des de l’infantesa. El Sr. Viñes li posa el pròleg i els versos marians hi anaren aparegut entre el 2 de setembre del mateix any  i el 10 de febrer del  1934. Tot seguit es recollí en un fullet, posat a la venda en el “kiosco de la Prensa Católica”  que hi havia a la mateixa plaça de la Seu al preu de 0’40 pts i conta El Obrero... que El inspirado autor, dando una inequivocada prueba de gererosidad y desprendimiento ha cedido la edición a beneficio de las obras del secular santuario...  en aquells moments en procés de restauració.

Passats els anys, en 1974, J. López Selles publica una llarga Antología dels poemes de Xàtiva en la que deixava de banda la part biografia i només replega una mostra de l’obra literària. Incomprensiblement este poema hi era atribuït a D. Gonzalo Viñes. Pels anys  noranta, en donar-se el moviment tendent a salvar  el patrimoni de Xàtiva (“Salvem el Puig”), diverses entitats(5) tragueren novament al carrer el fullet en una versió coordinada per J. Camarasa i normalitzada per J. Ll. Cebrián. Este darrer investigador enllestiria, tot seguit, un treball complet i acurat, sobre la globalitat del santuari , incloguent-hi  de nou el “Poema” en la versió corregida.(6)

Miguel Ferrándiz a la seua casa a la plaça Palau
poc abans d’ingressar a l’Hospital de monges d’Ontinyent on va morir en 1962.

En l’estiu de 2002 I’IEVA, amb l’especial aportació dels ajuntaments d’Atzeneta i d’Aielo, posava al carrer la monografia sobre el mestre-poeta que havia preparat  Mª Josep  Micó; però en la que no es fa referència al “poema sacre”. Darrerament és l’investigador Antoni López Quiles qui fa una nova citació de l’obra. Pel que vaig comprovar personalment, no coneixia la publicació de Cebrián; però s’havia adonat que no podia ser –per l’estil- del canonge Viñes, l’obra del qual estava estudiant i en l’edició –que ha fet l’editorial “Denes”- només copià les “paraules d’ introducció”, amb una versió més fidel a la del setmanari.  Atés que cap dels quatre autors esmentats han  consultat la versió manuscrita, original de l’autor, hem cregut adient reproduir almenys els versos que conformen la primera part d’aquella.

Com ha senyalat Mª Josep Micó i el propi autor ho va reconéixer implícitament, estem davant d’un poeta bilingüe i d’escassa volada; però d’una obra abundosa, popular i variada, amb el mèrit afegit d’haver triat, intencionadament, el conreu del valencià. Personalment creguem que, mes que amb un poeta, es trobem davant d’un educador que es regix  per estrictes cànons religiosos i, inclús amb un moraliste, que manifesta, pregonament, una no sempre confessada, però si clara i intensa finalitat propedéutica i exemplaritzadora.

L’ajuntament d’Aielo de Malferit va prendre, en 1975, l’acord de dedicar-li un carrer i, en 1996, li va retre un homenatge.

Alfonso Vila Moreno

DOS ÁNGELS

      (El de la ciutat y el de l’hospital(7)

S.Refél.-                                                         Angel que abaixes del cél,

                                                                      ¿qué tens tot apesarat?

A.d,1.C(sic)                                                    Sóc l’ángel d’esta ciutat.

                                                                       ¿Y tú?

R-                                                                    L’ángel San Refél 

                                                                       el que guarde ‘ls hospitals;

                                                                       y estic hui ple d’alegria

                                                                       perque así ha vingut María,

                                                                       que es la salud dels malalts .

                                                                       ¿Y per qué asclates el plór?

A.-                                                                  ¿Cóm vóls que no estiga trist 

                                                                        en tans hómens com he vist 

                                                                        que tenen corcat el cór?

                                                                       ¿que de l’inférn a la pórta

                                                                         están ya, si Deu els crida,

                                                                        perque ans d’acabar la vida

                                                                        Tenen ya l’ánima mórta?

.....................

SÚPLICA

R.-                                                                  Verge Santa, salut del malalt,

                                                                       lluna plena, hermosísima y pura,

                                                                       donéu pau, salut y dolsura

          als malalts d’este Sant Hospital.

A.-                                                                  Verge Santa, tesór de bondat,

                                lliri blanc ple d’aroma y bellea,

                                                                       ompliu de virtuts y purea

        als vehins d’esta hermosa ciutat.

SANTA MARIA, SENYORA DEL PUIG (poema sacro)

I

 El pare Etérn envia a les Potestats per a que li alsen en la Térra pedestals dignes a la so Filla privilegiá, María.

Còr d’Angels

¡Glòria’l Pare, glória’l Fill

i glòria’l Espirit Sant!

El Pare Etèrn

Boleusen, Potestats, cap a la Térra

i alséuli en ella dignes pedestals

a ma filla vollguda i Predilècta,

òbra del meu Poder més acabà

a María, la Mare de mon Fill,

Vèrge Puríssima en sa Concepció,

Espòsa del Santíssim Espirit,

i Frut perfècte del Etèrn Amor.

Angels

¡Glòria a María ,Filla del Pare;

glòria a María, Mare del Fill;

glòria a María, Verge i Espòsa

del Castíssim i Sant Espirit!

El Pare Etèrn

¡Pronte boléu,

oh Potestats,

i pels Estats

del Mon aneu!

Y allí, gastéu

vòstra energía

pa que María,

Mare de Deu,

tinga cassals

vistosos, alts

i plens de sòl;

i cuans la vegen

i la festejen

tròben consòl.

Angels

¡Sant, Sant Sant sou Senyor Deu dels eixèrcits!

Reblits están els Céls, també la Tèrra.

de vòstra Magestad i vòstra Glòria.

POEMA DE LA VIDA (8) 

Infantesa

En eixa provincia

de la fèrtil  i rica Valencia,

aon el Sòl va a aspirar tots els dies

de la flòrs dedicàes la esencia,

aon la diva Ceres

v’abocar els rics fruts a má plena,

n’hi ha un pòble miránt “Serra Gròssa”

dalt de la Ribera,

aon vaig tindre la dicha de náixer

aon passí ma dichosa infantesa

¡Cóm me pòrta davant de la vista

la memòria –i en llarga cadena-

els bòns ratos que alegre passara

en l’edat aquella!

Sens conéixer les negres passións,

i en jòcs d’ inocencia,

i en amics com si foren germáns

Que mai féiem brega,

me passava aquells dies, alegre,

i es nits, sense pena.

Sense saber lo que son desenganys,

i qu’el Mon la proclama com Reina

a l’altiva i ruín ambició;

sens saber d’enveja..

¡qué feliç vivia!

¡cuán feliç yo era!

***

Ara, qu’estes memòries al cab

m’ha dut la velléa,

que li pren a la plata el color

i de plata a mon cab el blanqueja...

ara sé de misèries i vicis

qu’olvidar vullgera;

ara sé l’amargor de la vida;

sè lo qu’es enveja;

ara tròbe de menys tanta dicha

de l’edada quella;

ara tròbe de menys el bons ratos

que passí en ma dichosa infantesa.

***

Per això, al qu’estudia

d’educar la ciencia,

en esta cançó

conmoure vullguera.

Vullguera fer ma veu poderosa

més qu’el trò d’espantosa tormenta,

per a dir així:

No vos done pena

de qu’el chic siga chic per molts anys

i que vixca en sa pura inocencia.

Tems de sobra tindrá pa plorar

i saber que la vida es ben negra!

Deixéulo que júe

en l’edat primera!

¡Deixéulo que gòje

de sa ermosa i felis infantesa!

MARE DE DOLORS(9) 

A l’afronte del Mon i en Creu clavat

estava Jesucrist en l’agonía.

Y debàix dels seus pèus sentá, a Maria

el Dolor la feia despiadat.

Mòr lo Fill del Etèrn, desemparat.

Y, mentres que plorant el Sòl fugia

i la Tèrra de pena es conmovía,

sa mare, dolorida, el té abraçat.

Li’l lleven els amics pa soterrarlo;

no sens al sagrat Còs enbausamarlo

en ans, de rics perfums de grats aulors,

Y se queda la verge, desolada,

Mare de nóstra humanitat malvada;

A la cual engendrá en aguts dolors.

SAN VICÈNT FERRER(10)

Angel Apocalíptic que se’l veu

per damunt del terreno valencià

despertar a la Vida a tot cristià

en sa miraculosa i Forta Veu,

que’s fòc que derretix los cors de neu;

convertien sa matèria, en ans malvá

en sustancia sublim, diviniçá

per l’Amor i la Gracia del ver Deu.

Llenguaje universal que tots entenen

(El valencià que parla, tots comprenen

com di fos primitiu pur i diví),

fa avorrir el pecat per lo temor

de  vore’l seny irat de lo Senyor

en el dia terrible de Juí.

....

El jardí de Valencia té una flor

de pètals blancs i aulor delicadíssim,

qu’ens dona’ls valencians un goig puríssim

aspirantla, en el fons del nostre còr.

Es naixcuda del abre que no mór

que plantà el Fill de Deu, Jesús Castíssim.

En el camp de sa Esglesia fertilíssim

I pujen fins al cèl ses branques d’òr,

I escampa son perfum pèr totes parts:

de la terra aon naixqué, notable’n Arts,

fins als pobles llunyans del Mon sencer,

que li ofrenen, rendits, el homenatje

de cult i administració, davant l’imatje

del gran Sant valencià, Vicènt Ferrer.

A  MON NEBOT PEPET GONSALBES,

EN SA PRIMERA COMUNIÓ(11) 

El Deu Unic, tan Grandiós

qu’ocupa l’inmensitat;

de tal Poder, que a mils mons,

que ròden per el espai,

donà vida, moviment,

llum i calor, al instant;

tan Sabi, que res ignora

del present ni del passat,

i els sabis tots d’este Mon

qu’han segut privilegiats,

son una sombra borrosa

de la Ciència i Veritat,

tan hermós, que sa Belleça

no’s podria contemplar

sense cegar de la vista

i quedarse extasiats;

…

Si estes reflexions, nebot,

medites per un instant

comprendrás per qué este dia

serà per a tú el més gran;

perquè al Rei del Cèl i Tèrra,

lo seu Cós, s’Anima i Sanc,

¡vas a rebre’n lo teu còr

en l’acte de comulgar!

LA DOCTRINA EN CANSONS (12)

Preludi.- El Camí

No me prenguen por ofensa

qu’agüelos els haja dit;

yo també sería agüelo,

si no estiguera fadrí

Els he dit que son agüelos,

per a dirlos que son vells;

y, ya ho saben, no soc jove;

¡soc un fadrí ya agüelet!

Y feta aquesta advertència,

que juçgue preliminar,

els pregue tinguen paciència

per a poderme escoltar.

Pos trate’n estes cansóns,

qu’ara escomense a llegir,

ferlos passar un bon rato

y mostralos un Camí.

Un Camí que náix del Mon

y arriba a la Eternitat;

¡el Camí que pòrta l’hòme

a eterna Felicitat!

El Camí que tots deuríen

bé conéixer y saber,

per a ser sempre felissos

y tindre un etèrn contént.

El Camí que dona pau

i alegria en éste Mon,

als qu’en sa vida el seguixen

en fidelitat y amor.

El Camí que a deu ens pòrta

cuan mos arriba la Mort,

y es el qu’els vellets tenim,

més qu’els altres, ben repróp.

Pues eixe Camí tan útil

y per a tot necessari,

intente ferlos conéixer

als que venen al CALVARI.

  

[1] El fet d’atribuir-li una composició s’este moment, com vorem més avant, sembla trencar esta suposició; peró només es tractaria d’una excepció per més que alvançara en dos décades la tradicional atribució del conreu valencià.

[2] Almenys va llegir les seues poesies en el vetlada de la Juventut Catòlica celebrada en el “Círculo Católico” 6 –V-1905.

[3] Gràcies a la seua amistat amb el beneficiat Eduardo Ibáñez, director de l’Escuela Catòlica, en un primer momento i amb Gonzal Viñes, més tard, pogué donar a conéixer les seues idees i els delers professionals al setmanari “clerical” de Xàtiva El Obrero Setabense.

[4] Era freqüent el fet de presentar el mateix treball en més d’una ocasió (sempre que foren inèdits i no haveren tingut un premi). En el cas de Ma mare no se li donà premi en València porque el membre del jurant que va llegir el treball en els jocs de lo Rat Penat era el mateix que l’havia premiat a Torrent (Escriu amb llapis la nota: M’agrada molt; pero li vaig donar la Viola en Torrent).

[5 Notícies 7, Amics de la Costera , 9 d’octubre del Genovés, AFSA i l’Almodí.

[6] La monografia seria editada per la Caixa d’Ontinyent en 1998 en doble versió valencià/castellà.

[7] La present composició es va publicar en El Obrero Setabense del 17-IX-1904 sense cap referència identificadora. Per la temàtica i l’estil suposem ser de M. Ferràndiz que, precisament per eixos dies, començava la seua tasca educadora com a professor de les“Escuelas Católicas”, organitzades pel sacerdot local D. Eduardo Ibañez. Només copiem l’inici i la súplica final.

[8] El poemari, manuscrit, ocupa ompli una llibreta escolar de 20 fulls; dividits en quatre parts, va ser presentat als Jocs Florals de L.R.P. de 1931. El tenim per inèdit. Copiem només la primera part.

[91] Primer sonet publicat en valencià en el setmanari El Obrero Setabense (Xàtiva, 18-III-1932).

[10] Es tracta d’una composició totalment distinta a la recollida, amb el mateix títol, per Mª Josep Micó. Es va publicar a l’Obrero Setabense, 14-IV-1934.

[11] Copiada d’Obrero Setabense de 5-V-1934. (Només les primeres estrofes i últimes estrofes).

[12] Obra inèdita , escrita quan ja estava intern en l’hospital d’Ontinyent (acabada el 21 de juny de 1961) i dedicada Al digníssim senyor retor-arcipreste de la parroquia de San Roc de Alcòy, En Ciril Tormo Durà, en prova de ver afète (sic)... i també Als aguelos y agueles que asistixen a la Doctrina Cristiana . L’obra , mecanografiada comprén LXXIX cançons, que s’allarguen en 119 p. Reproduïm només la cançó núm I.

Article publicat 

al llibre de festes 2014