Del jardí bell de València
és Ayelo ermosa flor
que escampa, arreu, les fragàncies
que despedeix lo seu cor
Miguel Ferrándiz . "Himne a Ayelo"


sábado, 25 de agosto de 2012

Sembra, sega i trilla del blat a Aielo de Malferit.




Per a inaugurar esta etiqueta “La Cambra de Romualdo”, vull començar amb una de les tasques que sovint es feien en esta època de l’any, la sega i trilla del blat.

No hi ha sega sense sembra i és per això que he fet més extens este treball per tal d’arrodonir el procés del blat, unes tasques interessants i molt laborioses les quals no cal oblidar i per les que han passat molts dels nostres majors o avantpassats.

L’objectiu d’esta etiqueta és mostrar ferramentes o estris del passat hui en dia en desús o modernitzats, i ho farem de manera més o menys extensa segons la importància o l’ interès que puga despertar el tema en qüestió.



Per al cultiu del blat la terra es llaurava amb l’aladre de parell arrossegat per matxos, abans de la sembra era necessari fer quatre o cinc passades, així la terra quedava tova, tenia bon guaret i conservava millor la humitat.

Jose Mª Mira "Eixemenes" llaurant a la partida de la "Bassa la Cava", foto arxiu Juan José Tudela.

“No busques matxo vell,
que per molt que apretes la rella
no podràs fer bon guaret.”

La sembra transcorria des de la segona quinzena de novembre fins Nadal. Ací al poble se sembraven dos varietats per excel•lència, el roget i el fartó, ja que eren dos varietats que rendien molt al bancal i la farina que resultava de la molta era d’extrema qualitat.

La forma més antiga  per a sembrar es deia “a volei” i “a manta” i es podia fer de dues maneres: tirant la llavor abans de passar la rella, o després. En els dos casos s’utilitzava com a recipient per a portar la llavor un cabàs o un sac fet a posta (talega), que té en una ansa, una corretja,  corda d’espart o cànem, subjecta, formant una anella que al moment de barrejar es passava al voltant del coll, sostenint-la amb una mà de l’altra ansa, i amb la ma lliure s’agarra la llavor. Per a escampar uniformement la llavor, es marcava amb estaques, el recorregut era recte. En llançar la llavor el braç descrivia un arc a l’altura del pit.

Esta tècnica de sembra va ser reemplaçada per la sembra en solc. La sembra en solc, es realitzava amb l’aladre, mentre un llaurador conduïa i obria el solc, altre proveït d’un cabàs deixava caure la llavor a raig (en “xorret”) i un altre anava repartint un poc d’adob (super, amoniaco, potasa). Després es passava una post de taular (peça de fusta plana rectangular, molt més llarga que ampla i més ampla que gruixuda) per a tapar els solcs oberts amb la llavor i l'adob, i al mateix temps per a deixar el terreny pla i anivellat.  En terreny de secà se solien sembrar dos solcs si, dos no. D’esta forma els clars que es formaven permetien passar una rella de tant en tant i així és mantenia millor la humitat, en terreny de regadiu es sembraven tots els solcs.

Quan les plantes havien crescut  més o menys un pam es començava una sèrie de birbades periòdiques per a tallar i llevar les males herbes amb la mà o mitjançant una aixadeta; i que a més de tallar i llevar la mala herba és removia la terra per afavorir el creixement. 

Durant el seguiment del creixement del blat, s’usen diferents noms per a designar els problemes més comuns; així que es diu: blat fallat quan l’espiga està buida, blat rebolcat o gitat quan té les espigues tombades per debilitat de les canyes. Quan deu madurar l’espiga, un enemic perillós és la boira del matí i el sol següent; aleshores, el blat “s’espanta”, és a dir, que si les messes estan verdes, en dos dies es posen blanques i no granen correctament.

Un bon senyal per a segar el blat, era quan el gra estava dur i no es deixava aixafar amb els dits. Una vegada seca la mata i espiga no calia esperar-se molt a segar, perquè l’espiga anava obrint-se i deixava caure els grans al terra. 


“Sembraràs quan voldràs,
però per Sant Joan segaràs”
---
“Pel Juny, la falç al puny”


Juny i Juliol són els mesos per excel•lència per a la sega dels cereals, amb les espigues ben granades i seques ja estan llestes per a la recol•lecció.

Falç, corbelles de tallant o dents i soqueta.


Els segadors amb grans barrets de palla i armats amb falç (eina consistent en una fulla de ferro acerat, corba, tallant o dentada en la seua part còncava, amb un dels extrems acabat en punxa i l’altre amb un mànec de fusta, (el mànec i la fulla es troben en el mateix pla) o corbella (més curta, més corbada i més prima que la falç, la fulla a l’extrem del mànec té una segona corba, que es desvia del pla normal fent un colze perquè es puga segar ben arran de terra i que al mateix temps fa de protecció a la mà) i a la mà contrària amb la soqueta (estoig de madera d’una sola peça acabat en punta, en el dorç de la punta hi ha un forat oblong per el qual no arriben a assomar-se els dits però que servix per a ventilar-los. Per la ranura quadrada de la base s’introduïen els dits menovell, anular i major deixant lliures el dit polze i el index per a subjectar els brins necessaris fins completar el puny. La soqueta se subjectava a la monyica amb una corda o corretja per tal de protegir la mà de qualsevol fricció amb la falç i també de les pedres quan es sega ben arran del sòl, estaven preparats per a segar els camps de Sol a Sol: des de l’eixida a la posta del Sol.

Vull recalcar que a Aielo s’anomena corbella a les dos modalitats i que a Ontinyent fan el contrari, anomenant-les falç, però dir que ací diferenciem una de l’altra, amb el nom de corbella terrera. Durant la sega s’amuntegaven manolls de brins fins completar la garba, les garbes o gavelles se solien lligar amb uns quants brins del mateix blat que es divideix en dues 

parts i que van unides pel costat de les espigues per mitjà de retorçons i doblant-les en una espècie de nus. Estos costals eren transportats a l’era amb cavalleries que portaven arguens de ferro o fusta, altres els carregaven en carros. Tot el blat sembrat a l’horta s’havia de carrejar amb cavalleries perquè els camins eren de ferradura. Ximo “boina”, Carlos “petit”, el tio “bala” i el tio “peret” eren uns dels que és dedicaven a carrejar amb arguens o sàrries, tan les collites cap a casa com el fem per al bancal. Després de la sega a l’horta eren molts els que sembraven dacsa i així en un any arreplegaven dos collites.  

A Aielo la majoria dels que plantaven blat ho feien per al consum de casa, és per aixó que a l’hora de la sega i trilla els membres adults d’una família s’associaven per a fer en comú la tasca, “hui per tu, demà per mi”, era poc freqüent contractar jornalers per les reduïdes extensions.

Vista d'Aielo feta per l'aviador Abel Mas Juan en 1945. En esta foto s'aprecien els cercles de les eres. Foto del fons local de la B.P.M. Degà Ortiz i Sanz.
  
Després de les agotadores jornades de la sega s’iniciava la trilla a les eres. Les eres eren xicotetes explanades circulars situades en un alt on pega el vent, és a dir en les zones mes altes i airejades, per a facilitar l’aventat. Les eres que hi havia ací al poble eren totes per l’estil, tenien un diàmetre de 7 o 8 metres. Les eres comprenien des de hui en dia l’encreuament carrer del Mig - avinguda Diputació fins passades les cases anomenades “dels xurros” que estaven situades a meitat avinguda Alfredo Castelló. 

Cada era pertanyia a distints propietaris, estes havien passat de generació en generació i de pares a fills, ja ningú recorda com es van repartir entre la gent, però en elles es seguien uns torns i unes regles de dret establits per tradició. El que si recorden distintes persones es que a les cases “dels Xurros” hi havia una era enrajolada amb rajoles de fang, que pertanyia a una família adinerada del poble.

Abans de la trilla l’era s’havia d’amolonar aprofitant la terra molla d’alguna tronada per tal que el terra quedara dur, llis i consistent ja que així s’impedia que els grans quedassen incrustats durant la batuda. La forma cònica de la pedra facilitava el treball en sentit circular.

Una vegada els feixos a l’era es procedia a escampar les messes amb la forca. Totes les messes esteses al terra s’anomenava parva, cada parva depenia del número de cavalleries i de la seua força en el treball de la trilla. A les cavalleries se’ls tenien que tapar els ulls amb ulleres d’espart per a què rodaren i rodaren sense arribar a marejar-se.



Abans de passar el trill se solia passar un rutló amb forma troncocònica de pedra, este s’utilitzava per a deixar a mig fer la feina i facilitar la trilla al trill. El trill estava compost per uns gruixuts taulons d’uns 2 metres de llarg i 1.5 metres d’amplària amb la davantera corbada cap a munt per a no amuntonar les messes i amb xicotetes pedres d’agusat tall incrustades en la part inferior, altres les pedres estaven substituïdes per tallants de ferro o altres amb tallants de ferro en forma de serra amb dents grans i amples.


   

                      

La trilla consistia en passar sobre les messes una i altra vegada pegant voltes amb el trill, arrossegat per burros o asses per tal de seccionar les tiges i desposseir de les seues cobertes el cereal per a deixar net el gra. De tant en tant amb la forca es feia girar la parva per tal de que totes les messes anaren trillant-se uniformement.

Al seu no poc pes se li anyadia alguna pedra a més del pes de la persona que guiara els animals, este podia anar dret o assegut en una cadira. Altres trilladors guiaven les cavalleries des de el centre de la parva amb un ramal. També em diuen que de tant en tant el trillador deia en veu alta “llarga, llarga eixa forana, ale, ale eixe matxet” animant a l’animal  i guiant-lo cap a la vora de la parva.

Les eres en eixa època s’omplien de vida, amb famílies senceres tractant d’acabar el quefer el més aviat possible per por a possibles tronades. 

El trillador rebia molta pols provinent de les messes, açò anyadit al calor que feia a les hores centrals del dia ja que eren les millors, feien que este afer no resultara gens agradable i produïa molta set i cansament en el trillador. Per a mitigar el calor tenien les típiques botelles de l’ou plenes de cassalla i les botijes amb aigua fresca.


      
Per als xiquets era una autèntica festa i a tots els atreia muntar al trill i pegar voltes i voltes, com si d’una atracció de fira es tractara, a canvi de pegar voltes en els trills els xiquets no deixaven buidar les botiges i sovint, sovint feien carreres fins la font de l’eixample.



Després de la trilla era necessari separar el gra de la palla; l’aventat. Esta labor se solia fer tot seguit, tirant la mescla a l’aire, que seria el que portaria més lluny la palla que el gra, esta labor també era molt cansada i obligava a la presencia de vent. Primer s’aventava amb la forca per tal de llevar les tiges mes grans i després amb una pala de fusta es feia un aventat més selectiu.

Tant el trillador com l’aventador rebia al damunt gran quantitat de pols i es per això la dita coneguda per tots “qui no vulga pols que no vaja a l’era”.

   

Després de l’aventat calia netejar el gra i s’utilitzava el garbell (estri que té la vora de fusta fina, doblegada fins unir-se els dos extrems i el fons ple de forats iguals fets de filferro). Primer s’emprava un garbell gros anomenat “colador”, que deixava passar el gra i retenia els totxos, pallús i pedretes, i després un garbell més fi que retenia el gra i el lliurava de pols, deixant-lo llest per a ensacar amb sacs de jute.

Eres d'Aielo a principi del segle XX.

El treball complet de cada parva des que s’escampaven les messes a l’era fins que s’ensacava el gra, perfectament podia durar una jornada i mitja i es per aixó que molts passaven la nit al ras guardant la parva per por a possibles roders d’este tant apreciat cereal.   
El gra era destinat als molins en part per a fer farina i l’altra es guardava en la cambra de casa per tal d’anar molent-lo segons les necessitats.


Emilio Egea Vidal assegut damunt d'un aixabegó, 1952. Fons biblioteca municipal Degà Ortiz i Sanz.


Quasi igual d’important era el gra com la palla ja que esta s’utilitzava per alimentar el bestiar, amb aixavegons (xarxa de cordes a manera de sac) es carrejava la palla fins a casa i s’emmagatzemava a la pallissa, normalment dalt de la quadra i des d’on era distribuïda per als animals en el pessebre.

Pessebre que es conserva a una casa del carrer Sants de la Pedra.


De la mòlta del blat també resultava el segó (pells que se separen dels grans) que s’utilitzava per a fer beuratges per a tot tipus d’animals. També per als animals se sembrava avena i ordi (cebada) els quals portaven el mateix procés que el blat.

Eren molts els que sembraven avena per al bestiar i esta es segava abans que granara, s’hi feien garbes es deixaven secar al bancal i una vegada seques s’almacenaven a les cambres de casa.

Per a què els cavalls tingueren brillantor de pell se’ls solien fer beuratges d’herba tendra dos grapats de farina d’avena i dos de farina d’ordi i si a més a més menjaven garrofes de tan en tant estos lluïen una fatxa d’immillorable salut. 

A finals dels anys 40 del segle passat les maquinàries per a trillar anaven obrint-se pas, i a Aielo no seria una excepció. Paco Vidal “xena” i Batiste Egea “galiana” en varen comprar una i Vicente Tarrazo “tarrassó” una altra per a donar servici als llauradors del poble. Estes màquines a l’hora de la trilla les traslladaven a les mateixes eres i allí les feien treballar fins que acabava la temporada.
De la que varen comprar Paco “xena” i Batiste “galiana” s’encarregava del seu muntatge i manteniment el tio Julià ja que tenia nocions de mecànica, allí passava les jornades senceres per si era necessari arreglar alguna avaria.

Màquina de trillar de finals de la dècada de 1940. Google imatges.


Les Eres van quedar en desús i abandonades i és per això que calia buscar utilitat per a este terreny, terreny de molts propietaris i alhora de cap per no tindre cap document que ho justificara.

A Aielo el camp d’esports estava situat al solar on pocs anys després es construiria el Patronato i es per això que des de l’ajuntament es va decidir construir-ne un, amb el terreny que ocupaven certes eres i el terreny privat colindant necessari, el qual va ser cedit per la família Ortiz de manera desinteressada.

El camp de futbol “Les Eres” es va fer realitat i l’inauguraren l’estiu de 1952. I la resta de les eres van passar a formar part de l’actual Avinguda Alfredo Castelló Silvestre.

Inauguració del camp de futbol "les Eres", any 1952. L'alcalde Vicente Juan amb, entre altres,  la seua filla Josefa Juan "sarroneta" i  Josefa Calabuig "comadrona". Foto procedent del fons local de la biblioteca Degà Ortiz i  Sanz


En els últims 100 anys la tecnològia que s’aplica a l’agricultura ha evolucionat considerablement, però el que si és cert, és que, qualsevol manera d’arreplegar el fruit, des de la més elemental a la més sofisticada, el cereal seguix sent en la cultura occidental la base de l’alimentació.
                                   
   
 Rafael Morant Requena
 Juliol de 2012

jueves, 2 de agosto de 2012

REBOST DE MARUJA: GRANISSATS D’AIELO DE MALFERIT


El granissat de tres colors, especialitat de Maruja.
Està bonissim!!!

Les festes Patronals d’Aielo de Malferit són un ritual que arriben cada any puntualment,  unes vegades amb més esplendor perquè hi ha més bonança econòmica, altres més modestes i retallades a nivell d’actes perquè la crisi ja no és solament una amenaça.

Però hi ha una cosa que malgrat tot, abans i ara, amb la butxaca més buida o més plena mai falta. Ens referim als costums que s’hi fan per preparar la casa, netejant-la i omplint el rebost per poder convidar els amics o familiars que ens arriben per fer una xerrada.

Ja hem parlat en esta secció del rebost de Maruja sobre les neteges generals i com antigament es repintava tot l’habitatge amb calç, però la tasca que més apreciaven les mestresses era preparar la despensa, tenia que estar repleta de bons menjars, sense faltar les pastes típiques de la temporada estiuenca.
Eren molts els invitats i familiars que arribaven al poble per a les Festes Majors i la dona de la casa s’afanava en preparar la rebosteria tradicional.

Per acompanyar el plat de pastes que sempre hi estava present a la taula, la mestressa posava també un plateret de vidre amb menudes copes i els licors i xarops  de la botelleria d’Aielo de Malferit.  (a l’enllaç podeu conèixer la fabricació dels licors i xarops d’Aielo de Malferit i l’historià de l’empresa).

Però a més a més, després del bon menjar, els bons dolços i licors encara falta un element per acabar bé la jornada: són les begudes més fresquetes que són necessàries per complementar la xerrada.

Estes begudes refrescants a les quals ens referim no són exclusives per acabar un dinar o sopar, són un recurs recurrent per a qualsevol hora, perquè  les nostres festes patronals  són en l’Agost i ja se sap com el calor apreta.

Estes begudes miraculoses perquè front tanta xafogor de l’ambient alcen l’ànima mitigant el calor, són el canari i la palometa. 

El canari es feia posant en un got dos dits de llimó i la resta d’aigua d’una botija fresca acabada de traure del pou o de la cisterna, també podies posar-li unes gotes d’aiguardent. En temps actuals l’aigua fresqueta es trau de la nevera.


La palometa o nugolet, com també es coneguda, s’hi feia posant en un got dos dits d’aiguardent i la resta d’aigua.



Encara, seguint la tradició dels avantpassats, tan una com l’altra són les begudes reines que sempre estan presents a l’acte de l’entrada de Bandes de Música, durant tota la festa i al llarg de l’estiu.



A les  cases d’ Aielo mai falten, ja ho hem dit, com tampoc falta tenir a punt un granissat que també ajuda a suportar el calor del qual les festes d’Aielo té fama.

Presentem en esta ocasió, buscant en el receptari de Maruja, que dóna nom al rebost, com es fa un granissat, però no un qualsevol, el dels bons, el que solia fer Maruja i com amfitriona de la casa oferia a la família i als seus convidats.  Un granissat molt conegut el dia de l’entrada de Moros i Cristians perquè Maruja en oferia als “comparssistes” que assedegats s’apropaven a la casa i sabien que Maruja en tenia a punt i que així reprenien forces per acabar el tram que els quedava. 

I així tenim en el record eixes veus anònimes que s’arrimaven a la porta de sa casa i deien: Maruja... trau eixe gelat teu!!...  i també la imatge quan Maruja molt desvanida corria per posar un gotet amb el granissat de tres colors, invent propi, que acompanyava amb divertides palletes.

Este invent propi és el que presentem perquè Maruja mesclava els tres granissat en un mateix got. Maruja prèviament havia comprat a la botelleria els xarops necessaris de llimo i fresa i el licor de menta corresponent,  que utilitzava. El xarop de llimó el comprava a granel, perquè a la seua casa qui la visitava era convidat ràpidament amb un llimonet.

A la fresqueta del pati, Maruja i el marit Juanito preparaven els gelats que amb estima oferia als invitats i coneguts.

GRANISSAT DE LLIMÓ

INGREDIENTS:
-Un got de cafè ple de xarop de llimó
-1 llima
-Dos culleretes de sucre
-Mig litre d’aigua
-1 rama de canella

PREPARACIÓ:
En un recipient que es puga posar al congelador, ajuntem el gotet de xarop de llimó mesclat amb el mig litre de l’aigua, el suc d’una llima escorreguda i la ratlladura de la pell d’una llima, afegim les dos cullerades de sucre i ho barregem tot fins que el sucre comence a diluir-se... Ho tastem, si està a gust del paladar, incorporem la rama de canella i la llima trossejada que hem escorregut abans i posem al congelador. De tant en tant es remou per a que qualle com a granissat.





GRANISSAT DE MADUIXA

INGREDIENTS:
-Un gotet de café ple de xarop de maduixa
-Dos culleretes de sucre
-Mig litre d’aigua

PREPARACIÓ:
En un recipient per a congelador, afegiu el xarop de maduixa, les dos culleretes de sucre i el mig litre de l’aigua, tot ben mesclat i al congelador. És el mateix procés que el granissat de llimó. De tant en tant a remoure per a que qualle con a granissat.






GRANISSAT DE MENTA

INGREDIENTS:
-Un gotet de café de licor de menta
-Dos culleretes de sucre
-Mig litre d’aigua


PREPARACIÓ:
Igualment utilitzem un recipient per a congelador, primer es dissol les dos culleretes de sucre amb el mig litre d’aigua i el licor de menta, tot ben combinat i al congelador. No oblideu que de tant en tant s'ha de remoure per a que qualle com a granissat.




Ah, no oblideu que una estona abans de servir,  s’ha de  traure del congelador per a que queden semi líquids.
I podeu ser creatius a l’hora de presentar-los a la taula... uns suggeriments:
- Granissat de menta: una palleta de color i per a ornamentar el got unes fulletes de herba sana.
- Granissat de llimó: palleta i unes redones de llima.
- Granissat de maduixa: palleta i uns paraigüets de paper.






Esperem us agrade!!!



Dediquem l’article a totes les persones que mantenen vives unes tradicions tant casolanes com estes, i en temps de crisis recomanem emprar recursos tan nostres i tan a l’abast com les receptes que us expliquem en esta secció del rebost de Maruja.

Mª Jesús Juan Colomer
Mariló Sanz Mora


miércoles, 1 de agosto de 2012

SOBRE L’ETIMOLOGIA DEL TOPÒNIM AIELO. Emili Casanova (UV-AVL)

 


0.- Esbrinar l’etimologia d’un topònim documentat només a partir del segle XIII sempre és una tasca aproximativa on qualsevol nou indici o nova idea pot produir una nova interpretació o reforçar alguna de les existents. Per això, mai està de més repassar les etimologies anteriors, especialment les proposades pel nostre mestre Joan Coromines -més encara quan l’Onomasticon Cataloniae va ser redactat en l’alta tardor de la seua vida-, com he fet darrerament amb els topònims Agullent i Ontinyent 1, i com ara pretenc fer amb el topònim Aielo (de Malferit, de Rugat, i altres), en honor d’Albert Manent, president perpetu de la Societat d’Onomàstica, i pont entre Coromines i l’altre mestre de la nostra onomàstica, Enric Moreu-Rey.

1.- Coromines, Onomasticn Cataloniae II, p. 34, considera Aielo germà del topònim Aialt (ONCat, II, p32), de Castell de Castells, designador d’un barranc i una cova, procedent de AIAL+sufix col.lectiu basc –DI (com Ayeldi), relacionat amb el nom *AIELAGA, provinent del nom iberobasc AIAL ‘argelaga’ (+el sufix iberobasc –aga). La forma iberobasca ha donat també el topònim i cognom basc Ayala. El mot AIAL seria incorporat al llatí com a AIALU, convertida pels mossàrabs en AIALO, amb l’alteració posterior de la A per la imela aràbiga, AIELO. Posteriorment els cristians la reproduïren sense canvis –Coromines no ens diu res de l’evolució de la e tònica. El poble vindria del nom de la planta molt abundant en aquella època. Coromines coneix la documentació del Llibre del Repartiment i de Martínez Ferrando, i el relaciona amb els topònims serra d’Aiela de Novelda, Ello de Sueca, Ielto de’Algímia de la Baronia, i Yel(l)o de Múrcia.

L’explicació de Coromines és, sens dubte, versemblant lingüísticament perquè  la zona era habitada per ibers, perquè l’espai podria interpretar-se a través d’una singularitat de l’herba dins de la zona, perquè existeixen una sèrie de topònims que el corroboren i perquè l’evolució en les distintes llengües del territori és correcta. Per això la seua teoria ha estat acceptada pels millors especialistes com Alcover-Moll, Sanchis Guarner i Cabanes-Ferrer-Herrero.

Tanmateix, quatre dubtes em fan buscar una altra explicació més lògica: a) a la zona no es conserven topònims ibèrics, b) no n’hi han topònims importants –sí topònims menors i recents- a partir de plantes tant freqüents i conegudes com l’argelaga (aliaga, en castellà), c) el topònim Aielo, amb les seues variants, és conegut en les distintes llengües romàniques on no n’hi han restes de bascoibèric, i el mateix Ayala podria ser romànic, d) als voltants del poble es troben dos topònims amb un significat semblant com l’aragonés –o mossàrab- Campello (al mateix Aielo), el mosàrab Llombo (a Benissoda i a Ontinyent), i molt a prop Agres i Suagres (Bèlgida).

 2.- L’etimologia que jo propose per a Aielo, per a tots els Aielos, és el llatí AGELLU. En efecte, el seu ètim deu ser el llatí AGELLU (AGER+diminutiu ELLU) en el sentit de ‘campet o camp petit cultivable en pla o en una zona alta entre tossals’, documentat a bondó des del segle I a C en tots els autors llatins i escampat per tota la Romània. La seua evolució compleix totes les regles fins arribar a l’italià Aiello, l’occità Agel-Aiell i el català  Agell. A partir del segle IV comença a ser substituït en el mateix llatí en les mateixes funcions pel mot llatí CAMPUS (d’on derivarà el topònim Campello) i per LUMBUS, per a indicar zona en forma de lloma, de manera que AGELLU només s’ha mantingut en toponímia.

En la zona valenciana, la vinguda dels àrabs parà l’evolució fonètica en l’etapa anterior al segle IX. I així tindrem l’evolució segúent:

AGÉLLU>Ayello, amb el triomf de la semiconsonant palatal preocedent de Ge sense passar a palatal africada sonora, com en Agell. L’àrab mantindria esta forma Ayello, amb la e tancada,  sense evolucionar fins que arribaren els cristians, catalans i aragonesos, al segle XIII, i la pronunciarien Yelo, amb eliminació de la primera a-, o Ayelo. Estos respectaren la forma, inclosa la –o final. Posteriorment, feren una dissimilació eliminatòria entre palatals i eliminaren la segona palatal: y…ll>y…l>Ayelo, anterior al segle XIII, i en acabant obriren la e en contacte amb una l, >Ayèlo, com és normal en valencià, forma que s’ha mantingut fins a hui.

 3.- Les formes documentades i la cronologia ho avalen. Així,

a) Regne València:

- Guinot, E Les cartes de poblament medievals valencianes, Gener Val, 1991

p. 341, nº 158, 18 d’octubre de 1272: “concedimus vobis universis sarracenis tam masculis quam mulieribus alcherie nostre de Ayelos, presentibus scilicet et futuris, quod pro personis, hereditatibus tam de regadivo quam de seccano, bestiario, fructibus et … vestras teneamini nobis contribuere ad forum sive Sunam Muntesie”

Barceló, carme 1983 Toponímia aràbiga del País Valencià: Alqueries i castells,  IFV

p. 70) Aielo de Malferit: “1248 alq que es diu Yellas, al terme d’Ontinyent (LR), 1445 loc d’Ayelo (ARV)- “Potser té la mateixa etimologia que una alq del terme de Xàtiva que anomenaven els àrabs /Láluh/. Top d’evident ascendència anterior a la conquista musulmana.

 2.Aielo de Rugat: 1248 alñq de Ayello a la Vall d’Albaida (LR, var Yelo), 1258-1272, del terme de Rugat (MF1, var Yello)

Aiello (Sueca)

1280, heretat de Sueca dita Ayello (MF I, var Rllo AR 229)

p. 233) Aiello: 1430 alq dins el terme de Xàtiva (ARV). Potser és la amteixa laluh citada com alqueria al terme de Xat al s XII (Tak)

 partida d’Ello/Ayello a Sueca

-partida d’Ayela a Novelda

-una partida Yellas, al segle XIII, a Ontinyent, al costat de l’actual partida de Morera. ARV, 1413, Gº 2222, m.19, f. 6v (Joan de Bellvís obligació d'immeditat a

Los castell e loch de Morera, qui antigament solian esser  appellats Ayelles (apareix " ayells" abreviat amb signe suspensió), atermenats ab lo barranch Fondo i ab lo barranch del Gorgo Royo e ab los Cabeços dels Alforins de Ontinyén e ab diverses terres e possessions i amb mixt imperi..

 b) Península Ibèrica, trobem els topònims següents:

-alqueria d’Ayelo, a Sevilla, en un document de 1264 d’Alfonso X

-serra d’Ello/Ayelo a Múrcia, al segle XIII

-partida d’Ello/Ayello a Sueca (Furió-Martínez, p.206

-partida d’Ayela a Novelda

-una partida Yellas, al segle XIII, a Ontinyent, al costat de l’actual partida de Morera

-una finca Agellus>Agell a catalunya

-poblets com Ayllon, a Castella Nieto, p. 70, s. v Ayllón: vila segoviana que dóna nom a una serra. No descarta relació amb fagus ‘yaya’ ni amb l’àrab NP Hayyun, però pensa que ve del llatí Agellu ‘campito, campillo’, dimnutiu clàsic del lat ager ‘camp cultivat del que apenes han queat vestigis top a Espanya

De agellu>*ayiello/ayllo, que considerado como diminutiu segons aprelles del tipus campiello-campillo/campo, formà un nou ayo present en Ayoluengo ‘camp llarg’ y de ayllo es creà l’augmentatiu”

i Aguillo a l’Àlava del segle XI:  Líbano, Angeles, Toponímia medieval del País vasco, p. 613: Aguillo<AGELLU, a Alava, doc ja des del segle XI

 b) Fora de la Península trobem diversos municipis i llogarets a la Península Itàlica i a Sardenya: Agello, Aiello, Gello, Zello

-viles a la frança occitana i a la francesa: Agel,

c) el nom a més el trobem fora de la Romània en zones berebers com a l’Algèria:“Agellu ‘pantà”, i com a l’Àfrica, a Argentina i a Estats Units..

La datació del topònim també és adient. Així, el trobem des del VIII a França (Agel), des del IX i X a Itàlia (Agello, Zelo); des del segle X a Catalunya (Agell), des del XI a Àlava (Aguillo), des del XIII a Sevilla, Múrcia i València, zones repoblades en aquells moments: Ayelo, Yelo, Yello, Ayello, i fins i tot sota les formes Yellas i Ayelles.
 4.- La història del topònim en la Romània seria el següent: A partir de AGELLUS(ager+diminutiu ELLUS) ‘campet’ (Thesaurus Linguae
latinae,p.1279-1280, FEW i Pfister) tindríem dos variants: Agell/Agel, amb palatal
africada sonora, com presenta el català, francés i occità) i Aiel.lo/Ello-Eio,
com presenta l’italià, sard i llatí hispànic o mossàrab, i posteriorment el
valencià Aièlo. Posteriorment el mot origen del topònim s’envelliria i seria
substituït per CAMPUS i LUMBUS.

5.-  Hui els dos Aielos viuen a la mateixa comarca, la Vall d’Albaida, i com podien confondre’s per la coincidència del seu nom oficial prengueren ja a primeries del XVI un qualificatiu. Així Aielo de Malferit, en honor al marqués de Malferit al qual va ser donat per Alfons el Magnànim el 1455 (per eemple,  AMO, Cort del justícia 1514, 4 mà execucions, f.43r; “hereus de Abrahim Corrut, alfaquí e Çechon, muller sua, moros del lloch de Ayelo de mossén Malferit, terme de Xàtiva” , i Aielo de Rugat, en honor de la comarca de la qual forma part, Rugat.

Els dos han adaptat el seu nom històric Ayelo, amb una y grega, a la grafia normativa actual, que només usa la y com a component de la grafia del fonema palatal nasal, com a ny, i escriuen Aielo, amb i llatina, com ha fet l’italià. Per a alguns erudits dels municipis respectius és una heretgia polititzada, és a dir, una imposició de la catalanització de València (Alboraya, per exemple, no vol canviar la Y i Alcoi/Alcoy és un nom bilingüe). A estos erudits, alguns com Ferran Goberna exemplar i d’un treball admirable, se’ls ha de dir que tenen raó, que la grafia històrica, documental des de sempre ha estat Ayelo amb i grega, però que d’acord a l’ONU i a la UNESCO, els topònims, els noms de lloc són també noms comuns, que deuen escriure’s amb la mateixa normativa que els noms apel.latius. Així, si la nostra normativa, des de les Normes de Castelló de 1932 (fetes imitant l’ortografia de l’IEC) i ara des de la sanció de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha eliminat la y grega per a indicar la semiconsonant palatal i l’ha substituïda per la i, la toponímia oficial deu fer el mateix, sense polititzacions, sense discussions estèrils, excepte si amb la grafia antiga es vol significar alguna cosa com ocorre amb México, que s’escriu amb la grafia antiga però sona Méjico. Si Aielo ja ha canviat de grafia tornar ara a demanar l’antiga no té sentit i només és un instrument involuntari contra l’avanç de l’autoestima cap al valencià.

 Notes:

Soler, Abel, Geografia: p.226: Tot i que només s’ha localitzat una vil.la o establiment agropecuari romà a Cairent sabem que en època roman la colonització del terme fou important i també en època andalusina. Abans de Jaume I hi havia alq a Aielo, Porsónex i cairent, depenent del castell d’Albaida. De tos s’ha mantingut Aielo com a nucli de sarraïns. Alfons el magnànim atorgà aquest nucli i el terme en senyoria a Francesc de Malferit (1445). Membre de la família que durant segles posseí el dret feudal i ha donat nom al poble

Alcover-Moll: Aielo: < “desconeguda, però possiblement pre-romana hispànica relacionable amb el topònim basc Ayala (Corominas DECast)

Times New Roman

1.

ARV, 1413, Gº 2222, m.19, f. 6v (Joan de Bellvís obligació d'immeditat a

Los castell e loch de Morera, qui antigament solian esser  appellats Ayelles (apareix "

ayells" abreviat amb signe suspensió), atermenats ab lo barranch Fondo i ab lo barranch del

Gorgo Royo e ab los Cabeços dels Alforins de Ontinyén e ab diverses terres e possessions

i amb mixt imperi..

 2.

 AMO, Cort del justícia 1514, 4 mà execucions, f.43r

“hereus de Abrahim Corrut, alfaquí e Çechon, muller sua, moros del lloch de Ayelo de

mossén Malferit, terme de Xàtiva” .

Amic Emili,

Jo tenia en ment algun document amb una forma com Agellu, però no l'he trobat. L'única

cosa semblant que per ara et puc indicar és el lloc anomenat Adigelle, en un document del

Cartoral d'Alaó, de 22 de maig de 874. Com que diu que és prop d'Aulet i que és vora de la

vinya dels frares d'Álaó, crec que deu ser ara sota les aigües de l'embassament d'Escales (

Corral Lafuente, Cartulario de Alaón, Zaragoza, 1984, Anubar, doc. 52, pàg. 60).

Cordialment

Xavier Terrad

Guinot, E Les cartes de poblament medievals valencianes, Gener Val, 1991

p. 341, nº 158, 18 d’octubre de 1272: “concedimus vobis universis sarracenis tam masculis quam mulieribus alcherie nostre de Ayelos, presentibus scilicet et futuris, quod pro personis, hereditatibus tam de regadivo quam de seccano, bestiario, fructibus et … vestras teneamini nobis contribuere ad forum sive Sunam Muntesie”

Barceló, carme 1983 Toponímia aràbiga del País Valencià: Alqueries i castells,  IFV

p. 70) Aielo de Malferit: “1248 alq que es diu Yellas, al terme d’Ontinyent (LR), 1445 loc d’Ayelo (ARV)- “Potser té la mateixa etimologia que una alq del terme de Xàtiva que anomenaven els àrabs /Láluh/. Top d’evident ascendència anterior a la conquista musulmana.

Aielo de Rugat: 1248 alñq de Ayello a la Vall d’Albaida (LR, var Yelo), 1258-1272, del terme de Rugat (MF1, var Yello)

Aiello (Sueca)

1280, heretat de Sueca dita Ayello (MF I, var Rllo AR 229)

p. 233) Aiello: 1430 alq dins el terme de Xàtiva (ARV). Potser és la amteixa laluh citada com alqueria al terme de Xat al s XII (Tak)

 Soler, Abel, Geografia:

p.226: Tot i que només s’ha localitzat una vil.la o establiment agropecuari romà a Cairent sabem que en època roman la colonització del terme fou important i també en època andalusina. Abans de Jaume I hi havia alq a Aielo, Porsónex i cairent, depenent del castell d’Albaida. De tos s’ha mantingut Aielo com a nucli de sarraïns. Alfons el magnànim atorgà aquest nucli i el terme en senyoria a Francesc de Malferit (1445). Membre de la família que durant segles posseí el dret feudal i ha donat nom al poble

 Nieto, p. 70, s. v Ayllón: vila segoviana que dóna nom a una serra. No descarta relació amb fagus ‘yaya’ ni amb l’àrab NP Hayyun, però pensa que ve del llatí Agellu ‘campito, campillo’, dimnutiu clàsic del lat ager ‘camp cultivat del que apenes han queat vestigis top a Espanya

De agellu>*ayiello/ayllo, que considerado como diminutiu segons aprelles del tipus campiello-campillo/campo, formà un nou ayo present en Ayoluengo ‘camp llarg’ y de ayllo es creà l’augmentatiu”

Alcover-Moll: Aielo: < “desconeguda, però possiblement pre-romana hispànica relacionable amb el topònim basc Ayala (Corominas DECast)

11) Cabanes-ferrer-….p. 239

Yellas (LR: tres vegades)

-d’origen preromà, de natura antroponímica GELO, arabitzat Al-Gelo, amb la consegüent adaptació fonètica Al-gelo>Aggelo, Ayelo.

SGuarner veu (Llengua 95) la presència del basc Ai- ‘pendent’, que Michelena corregeix i diu que Aya, Ayete, vinguen del nom gascó de la faja

El basc podria explicar l’arrel però la derivació.

Ayello de Rugat(LR, II, 111)

1.

Soler, Abel, Geografia:

p.226: Tot i que només s’ha localitzat una vil.la o establiment agropecuari romà a Cairent sabem que en època roman la colonització del terme fou important i també en època andalusina. Abans de Jaume I hi havia alq a Aielo, Porsónex i cairent, depenent del castell d’Albaida. De tos s’ha mantingut Aielo com a nucli de sarraïns. Alfons el magnànim atorgà aquest nucli i el terme en senyoria a Francesc de Malferit (1445). Membre de la família que durant segles posseí el dret feudal i ha donat nom al poble

6) Maria Ángeles belda 1982, Introducción a la historia de Ayelo, marí Montañana p.14.

2)     E. Casanova, 2002, “Ayelo de malferit en la antigüedad, obreta històrica de Miquel Ferrandiz (1953), en Llibre de festes d’Aielo de Malferit, pp77-85

Els moros crearen Aielo: “Respecto el nombre Ayelo con el cual se le nombra en documento antiguo no sabemos si ese fue el que le dieron los moros o el que le pusieron los cristianos. Si fuera puesto por éstos equivaldría etimológicamente a: Aichelo (pronunciando la ch suave como corresponde a la jota valenciana); y en buen castellano Ay yelo. Por supresión de los puntos de la i y de la j en el primero como quitando uno de los dos y en el último queda el nombre tal como ahora se escribe y nombra Ayelo”, p. 84

 3) Sanchis, Aproximació a la història de la llengua catalana, 95 mossàrab.

13) Sanchis, Introducción a la hist ling, p. 134

Aielo “si acaso derivaran de agellu ‘campo pequeño’ demostraria la no palatalització de la ll en mossàrab

 P Celdrán: “No se conoce su etimología, aunque se sabe que es prerromana, relacionada con la voz vasca Ayala”, 99

 4) Sevilla: alqueria de Ayelo a 22 del 2 de 1264 (Alfonso X a garcía Martínez), camino de heznalcaraz. Rusthlaler

Pocklingtong: s XIII, probable diminutivo mozárabe de Eio. Ello en la siunmediaciones de los Algezares

Sierra de Ayelo La creación de >Murcia elimina la ciudad de Ello, ciudad romana. Citat per Torres Fontes, Colección de docuemtnos para la histopria del reino de Murcia.

5) Guichard no el tracta com a bereber.

6) Maria Ángeles belda 1982, Introducción a la historia de Ayelo, marí Montañana p.14.

7) Cognoms: Institut nacional d’estadística:

Ayelo:

190 de primer i 131 de segon: Alacant: 160 i 125, Balears: 6, barcelona 9, valencia 6; resta 5 i 6. Naixements 165 de priemra i 119 de segon a Alacant

Ayela: 250: Alacant: 136 i 82, valencia 13 de segonb i resta 8 de primer i 11 de segon. Naixement: 137 de primer i 83 de segon a Alacant

 8)

14) Gacca, Toponimia italiana
Agello: USAT només com a  element toponímic AGELLUS ‘campicello’, dim de Ager, arcaixme lexical en top perquè no ha continuat en les llengües neollatines, però té molts reflexos en italia: Agello, Gello, Zelo

Zelo, doc 836 <Agello

On cat, II, 15

Agell<AGELLU ‘petit camp’. Podria quedar dubtes peru`q no ha sobreviscut en els lleng roman: in Agello, d 985 (Cabrera); de Agello, doc 896

Agel, 1004

Agel, francés ja de 782 (l’Ërau)

Pierei creque que no han perviscut top der de Agellu fora d’Itàlia.

Ager, noc reu que vinga de AGER ‘camp’ sinó de AGGER ‘terraplé’

 Mexia, mauro:

Monte Agellu (Porto Torres) ‘petit camp’ ‘cementeti’

Agello (comune di Magione, perugia

Agell (en la Marca

Via Agella (Roma)

Aiello (Campania): es documenta Aiello  des de 952

Salerno: Aiello, chiesa de San Pietro de Aiello (a 1292). Doc a 949: “in locum agellum finibus salernitanis

 Sardegna: Punta de l’AGELLU (1558 m)

En lña basílica romànica de Sant Gavino: Mons Agellu

 Zeli, nom it portat a Lombardia<AGELLUS ‘petit camp’. Dos pobles de Venècia es diuen Zelo, a Milan Zeli

Agellus Aeseianus, designa una explotació de petita extensió, p. 113, en “Les èlites locales et la terre à l’èrpoque romaine”, Histoire et sociétés runals”, vol 19, 2003

Agellus, Agellis, noms romans

 - Roc d'Agel, cne Névian (Aude).

 - Agel, cne (Hérault) : de Agel, c.1182 (Frank R. HAMLIN, Toponymie de

l'Hérault. Dictionnaire topographique et étymologique, Millau, 2000, p.4).

 - Saint-Martin d'Agel, cne Magalas (Hérault) : in Agello, p.1010 (ibid.).

 - Agel, cne Noves (Bouches-du-Rhône) : villa de Agello, 957 (Cte de

Revel du Perron, Etat descriptif de l'arrondissement d'Arles.

Dictionnaire topographique..., Amiens, 1871, p.2).

 - Les Agels, cne Saint-Mître-les-Remparts (Bouches-du-Rhône) : Agel,

1603 et XIXe s. (R.I.O., 1965, p.204).

 - L'Agel, cne Peille (Alpes-Maritimes).

Billy, Pierre-Henri

Hamlin, frank, 2000, Toponymie de l’Hérault. Dictionnaire topographique et étymologique, Millau, p. 4 Agel, commune: c 1182 Agel <lat AGELLU

Lo Mas d’Agre, segles X i XI <descednent de AGRU

Dauzat, A-Rostaing,Ch 1963 Dictionnaire etymologique des noms de lieux en france, París: Guénégaud:

Marie-Thérese Morlet 1991, Dictionnaire étymologique des noms de famille, París: Perrin

Agel (Hérault) <Agellu p. 63

Variant: Ayel <Agellus

Der Agelons, Agelon

 Agell<AGELLUM, doc 782<AGELLUAilhon (Ardeche)<NP ALLIUS +ONE// < nom germànic Agilo

Gelles<AGELLA doc 1165. Potser per deglutinació

 8) RAC, nom germànic + ellus p. 90-91

Agela: doc 898

Agelo, doc 923, 950, 990

Agilus, p. 978

Un dels antropònims mé snombrosos, 103 casos.

 Moreu, Els nostres noms de lloc,83:

Agell ‘camp petit’ poden ser cultismes medievls, transmesos per influència escriptural On Cat, II, 15: Agell

11 )L’Escrivà, Josep 1986, “Aielo (un topònim gairebé desconegut)”, pp441-

12) Top occitane, 1997, p85

Agellu>Agel

Campus

Agell (Maresme) i un al Vallès Occidental, molí de l’Agell

A l cartularid e Sant Cugat apareix l’antropònim Agel i Agela com el top Agel (Masresme)

 Diplomatari de la catedral de Barcelona cita el Agell (Maresme): doc 42 (950) “in Maretima, in termino Aiello”; 199 (989) “de ASgelo et de Argentona)

Com apareix al RAC i per esta doc sembla plausible que tinga l’origen en un antropònim, der de Agila.

Rabella posa en dubte l’opinió de Cor de fer-lo vindre de’un der de AGER, ja que el mateix Cor diu que no ha deixat descendents toponímic

12 3Kajanto, p. 9: Solin ¿¿

Ageleius, Ageleus, Agileius, Agilius, Agillus

 15)

Vocabulaire-lexique tachelit:

Agellus ‘branca de palmera’, ‘nervi principal de la fulla’  ‘buisson’

Agellus ‘finca rural petita’ a catalunya

Cartulari catdral de barcelona a,. 993 “Villa Agelli

Pellisser: Agellum ve de Ager i té un diminutiu AGELLULUS ‘campet’ usat epr catul

Guichard no el porta com a bereber.

 “De Sharq al-Andalus, antiguo reino de Valenciaa África subsahariana )siglos XIV al XVIII), en Historia de Al-Andalus, 2005, 42,

Ayelo, etnia Dendi

Viu Ayelo a benin i Awanon.

Agellu, p. 758 ‘matorral, arrel berèber en Kamal Naït-Zerrad, Alger 1998, Institut National Dictionnaire des racines berbères. Forme attestées, III.

A Tunísia, Jeanne Andrée Agellu,mniax en 1915

A l’Alger, el poble de Agellu ‘pantà’, cal costat de Tichi, en les noms de lieux en debat a Alger”, 2002.

En ccorso agellu vol dir  “L’agellu in gabia un canta d’amor, canta de rabia” ‘ocell’, en Michel Desfayes, origine des noms des oiseaux et des mammifiers d’Europe, ed Pillet, p. 100

Els Aielos del Níger venen dels Aielos de València (Llorens)

13)

“Los años de la construcción del templo parroquial de Ayelo de malferit (1732-1744), en Llibre de festes d’aielode Malferit,2008

“Antes de comenzar este escrito quiero dar las gracias  a los responsables de la Asociación de Fiestas de Moros y Cristianos por su invitación para escribir en el programa. La verdad es que no tengo demasiasos estímulos para escribir dada la poca o nula sensibilidad que hay por nuestra historia, pero al fin, atendiendo al aforismo de Hipócrates que dice: la vida es corta, el arte largo, el momento urgente, pero la experiencia es peligrosa, y el juicio difícil, lo voy a hacer. El presente escrito tratará sobre aquellos lejanos años en los cuales nuestros antepasados construyeron, con mucho esfuerzo y sacrificio, un espléndido templo parroquial; esfuerzo hecho con gran generosidad por aquellos ayelenses (el cambio en la forma de escribir el nombre de nuestro pueblo no obedece ni a razones históricas ni fonéticas, y sí tan sólo a las presiones del nacionalismo lingüístico) cuya obra es un patrimonio que hoy tenemos”

“Fernando Goberna,  “El pont de l’Arcà. Su construcción en los años 1806 y 1807”, pp104-114, llibre de Festes de Moros i Cristians, 2006, “Antes de comenzar este escrito tengo que hacer el siguiente comentario a propósito del nombre de Ayelo y la historia de nuestro pueblo. Hace algunos años, por decisión del ayuntamiento, fue cambiada la forma escrita del topónimo Ayelo que desde tiempo inmemorial había tenido nuestro pueblo. Los argumentos eran de tipo lingüístico, lo cual es inaceptable porque un topónimo es un nombre propio de lugar, y por lo tanto se debe a la historia del lugar y a la tradición, y no a los cambios convencionales de ningula lengua. Oficializado el cambio, sin aportar docuemntos de ninguna clase, resulta que todos nuestros antepasados nacieron en Aielo, lo cual, evidentmente, no es cierto” p.104

Ferran Goberna, “El nom Ayelo en l’Àfrica subsahariana”, 2005, pp84-91; “Entre els pocs convenciments que tinc està el de que es va cometre una gran equivocació en la decisió de canviar la forma escrita del nom del nostre poble Ayelo. Primer perquè per a justificar aquesta modificació no se va tenir en compte la documentació escrita existent sobre la seua història, a més jo diria que se la va ignorar, i tot en benefici d’un criteri lingüístic homogeneitzador, d’aquests que tant agraden als nacionalistes. Segon perquè per a fer un canvi d’aquesta naturalesa, en el qual no se recupera cap nom anterior sinó que se crea una forma escrita de nou, cal ser intolerant amb el nom quie hi havia abans i fer lo possible per esvborrar-lo de la memòria popular, i aquesta e´s la situació en la que estem.

Però la docuemtnació escrita està present en els arxius donant testimoni de que el nom secular del nostre poble era Ayelo. Tots els nostres avantpassats van nàixer en Ayelo i no en Aielo, i açò cal tenir-ho en compte si se vol ser respectuós amb ells i el nostre passat” 84

“Fernando Goberna, “La família Comenge Picó y su vínculo con Ayelo durante el siglo XIX”, en Llibre de2007, pp128-134: “Ayelo, así escrito con la “y” (y el cambio a la i es contrario a nuestra historia e incluso a nuestro patrimonio), ha tenido a lo largo de su historia algunos linajes que han destacado del conjunto de su población” 128

“Les expedicions científiques al Molló de les Mentires en els anys 1867 i 1869”, Llibre de festes de 2002: “Vaig escriure un més curt amb el títol de UNA BANDA DE MÚSICA EN L’AYELO DE L’ANY 1918” que és el que finalment es va publicar encara que amb el canvi d’Ayelo per Aielo degut a un error tipogràfic. Reconec que deuria d’aher escrit Ayelo en cursiva i degut a aquest canvi es va modificar al mateix temps la meua intenció de deixar ben clar que en l’any 1818 no existia altre nom que el d’Ayelo. A propòsit d’açò crec que és ben coneguda la meua disconformitat amb el canvi en el topònim aprovat per l’Ajuntament fa uns anys, entre altres coses perquè, tal i com diu la llei sobre el canvi dels tiopònimis dels pobles, no va tenir en compte ni la tradició d’aqust topònim en la història del nostre poble ni la mateixa documentació històrica. El tractament d’un topònim d’un poble, amb segles de tradició, com una paraula més del vocabulari em sembla un abús que tan sols pot satisfer a aquells que per alguna raó volen veure escrit el topònim de diferent manera en català i en castellà”

Iélos es troba a Algímia d’Alfara i a Torres Torres (Martí, p.88). Documentat des del segle XVI (Ielos, 1557; Gelos, 1563, Ayelos, 1553) deu vindre també de l’ètim AGELOS, en plural. A pesar que tota e+l en català fa e oberta, la e de Ielos es fa tancada. Segurament, com em sugfgereix Joaquim martí deu ser perquè la zona té fama de molt freda i la gent per etimologia popular creu que Iélos ve del mot castellà Hielos.

Sanchis Guarner, 1950, pp133-134, pensa que en cas de derivar de AGEWLLUS Aielo seria d’origen mossàrab.

Menéndez Pidal, 1950, p.179 fa vidnre de AGELLU sense cap explicació.  

Iálluh en àrab  representaria una e tancada no oberta

Bibliografia usada:

Agraïmes a Mauro Maxia, Pierre-Hemri Billy,

Fénié, B-Fenié, J-J (1997), Toponymie occitane, Luçon: Sud ouest université

García Arias, José Luís (

 Soler, Abel-Jordà, Rafa (2007),   Aielo de Rugat : geografia, història, patrimoni, Ajuntament d'Aielo de Rugat.

 Alcover, A. Mª-Moll, F. de B (1972-), Diccionari català-valencià-balear, Palma: Moll, vol 8

Bailly, A. (1950), Dictionnaire grec-français, París: Hachette

Barceló, Carme (1983), Toponímia aràbiga del País Valencià. Alqueries i castells, València: Institut de Filologia Valenciana

Blánquez, Antonio (1975), Diccionario latín-español, Barcelona: Ramón Sopena

Bolòs, J-Moran, J (1993), Repertori d’antropònims catalans, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.

Casanova, Emili (1995), “El pojecte de Nomenclàtor de la Real Sociedad Geográfica de España de 1907”, en Materials de Toponímia, 2 vol, València: Denes, pp1217-144, en p. 1222.

Casanova, Emili (2008), “Sobre l’origen etimològic del nom d’Ontinyent”, en Llibre de Festes de Moros i Cristians d’Ontinyent, pp289-297.

Celdrán, Pancracio (2002), Diccionario de topónimos españoles y sus gentilicios, Madrid: Espasa-Calpe, 2002

Coromines, Joan (1965), Estudis de toponímia catalana, Barcelona: Barcino, 2 vols

Coromines, Joan (1989-), Onomasticon Cataloniae, Curial-La Caixa, 8 vols

Gasca Diversos (1990), Dizionario di toponomastica, Torino: UTET

Epalza, Mikel de (1988), “La Vall d’Albaida musulmana”, en Almaig: Estudis i Documents, vol 4, pp17-24

Ernout, A. i Meillet, A (1967), Dictionnaire étymologique de la langue latine, París: Klincksieck

FéniéB-Fenié, J. (2003), Toponymie nord-occitane, Luçon: Éditions Sud Ouest

Giner, Josep (1948), Introducció a la toponímia valenciana, València

Guinot, Enric (1991), Cartes de poblament medievals valencianes, València: Servei de Publicacions de la Presidència de la Generalitat Valenciana.

Hübner, Ae. (1893), Monumenta Linguae Iberica, Berlín

Kajanto, Iiro (1982), The latin cognomina, Roma: Giorgio Bretschneider editore

Kremer, Dieter (1972), Die germanischen Personennamen in. Katalonien: Namensammlung und Etymologisches, Barcelona: Fundació Palma Guillén de Nicolau

Moran, Josep-Batlle, Mar-Rabella, Joan Anton (2002), Toponímia catalana: etimologia i pronúncia, Barcelona: Serra d’Or.

Nègre, Ernest (1990), Toponymie générale de la France, Genève: Librairie Droz

Nieto, Emilio (1997), Breve diccionario de topónimos españoles, Madrid: Alianza editorial

Oxford latin Dictionary (1982), edició de P.G.W Glare, Oxford: Clarendon Press

PATROM: Patronímia Romànica (1989-): Corpus de noms de pila i cognoms de totes les llengües romàniques i de tots els temps.

Soler, Abel (1996), Geografia de les comarques valencianes, vol 5, dirigit per Juan Piqueras, Foro ediciones

Soler, Abel, (1995), “Onomàstica berber i societat islàmica vall-d’albaidina”, en IV Col.loqui d’Onomàstica Valenciana-XXI Col.loqui de la Societat d’Onomàstica, Denes, 1997, pp1105-1125

Solin, H.-Salomies, O. (1988), Repertorium nominum gentilium et cognominum Latinorum, Hildesheim-Olms, Weidmann.

Untermann, J (1975-1997), Monumenta Linguarum Hispanicarum, Wiesbaden: Ludwig Reichert

Velaza, Javier  (1991), Léxico de inscripciones ibéricas, Barcelona: Universitat de Barcelona

Wartburb, Walther von (1948-), Französisches Etymologisches Wönterbuch, t. I i XXIV, Tubingen, Mohr-Basilea, Druck und verlag.

Cabanes, A-Ferrer, R.-Herrero, Abelard,

L’Escrivà, Josep (1986), “Aielo (un topònim gairebé desconegut)”, en X Col.loqui de la Societat d‘Onomàstica, València, 1985,  València: Conselleria d’Administració Pública-generalitat Valenciana-Universitat de València, p441-48

Pocklington, Robert, Sharq al-Andalus, IV, 1987

Sabio, 72. Murcia, 1987. Págs. 115 - 122; y, Sevilla, 1266-VI-5: "et la partición

de los heredamientos entre los christianos et los moros tengo por bien et mando que seafeclut en esta

guisa. De la puente de Alliariella et desde la mezquita de Alhariella, ally do comienza la carrera del

Algebega et la carrera de Ayelo...". (TORRES FONTES, Juan: Colección de Documentos para la

Historia del Reino de Murcia - CODOM, I. Murcia, 1963. Doc. XVIII - págs. 29-31).

Rusthaller, Stefan,

Furió, A.-Martínez, Luís Pablo () “La evolución histórica del rgadío en la Ribera Baixa del Xúquer. El margen izquierdo, en El regadio tradicional en la Ribera baixa del Xúquer,

Llorens, Roberto (2006), “El nombre de Ayelo en África subsahariana”, en Historia de Al-Andalus, núm 46, 1

Pla estratègic de Sueca 2003-2005:, p. 18, arreplega els topònims Gandient i Aielo.

Abel soler:
Ciutt visigòtica El.lo

Ayelo de Sueca: s XIII: Ayel.lo, El.loMalferit: Yelo,Ayelo

ACA, Reg 10, f. 78, en Burns, Robert, Els fonaments del regne croat de Valèencia. Rebel.lia i recuepraci`´o 1257-1263,

“alcheria que dicitur Yelo que est in termino de Rogat

p. 53: “sembla ser en top de fonètica romance Iel.lu, adaptat per l’àrap amb Yal.luh o amb article al-Yal.luh, pronunciat respectivament Yèl.lo/ayèl.lo.

Segueix la interpetació de Sanchi de Val, 1953, Las lenguas románcias de Valencia y Mallorca: de Agello ‘el camp cultivat’, p.

Els aielos serien replanells conreats enmig de l’erm, en una època del VII i VIII de col.lapse del món romà

Rogat:

ETC, I, Posa en interogacions i Aielo és preromà, p.227, o si és mossàrab, p.254.

SG llengua, 95, element basc AI-

Pocklintong:

194Aielo apareix en un doc de 1266 “allá do comiença la carrera del Algebeça et la carrera de Ayelo, que finque la carrera de Ayelo”, també en Librod e la Caza de Don Juan Mnauel “açequias que son ewntre la villa e la sierra de Yelo

És un topònim anterior al segle XIII perquè el porten els fonts aàrabs, escrit: “Ayallu, Ayala, Iyallu, Ayalu, lloc abandonat quan la guerra entre moros i cristians

196) Apareix en el Llibre del repartiment de Seviolla

Pot tindr edos orígenes:

-AGELLU ‘el campet’

-Diminutiu romanç en –ello de EIO>*Eiello ‘el xicotet Eio’, forma que passaria a l’àrab com Ayallu, esta millor confiormada pel topònim Verdolay.

 Si *Eiello>Aielo, laz primera Eio/Iyih donaria en àrab Iyuh.
No creu que Eio corresponga a Elda/El.la, perquè Elo, p.. 198

 Al-Ello, mansió de la Via Augusta donaria elsa. P. 191: llat ELLO>àr *ILLU(h)>àr tardà *ILLA>castellà Ella>segle XIII Elda

Yelo:Robert Pocklington El emplazamiento de Iyi(h)

Sharq Al-Andalus: Estudios mudejares y moriscos, ISSN 0213-3482, Nº 4, 1987, pags. 175-198

Els fonaments del regne croat de València, rebel·lió i recuperació 1257-1263: diplomatari del regne croat de València, els documents registrats del seu conqueridor, Jaume I, 1257-1276 / edició de Robert I. Burns, S.J.
València : Tres i Quatre, 1995-9999

Yelo (INE) alacamt: 62/50

Barcelona: 51/61

Murcia 459/464

Valencia 5/-

Ruhstaller, Stefan / Prado Aragonés, Josefina (ed.): Tendencias en la ..... terceras partes de la alquería de Ayelo. Institución Colombina de Sevilla

el Libro del Repartimiento de Sevilla nos han llegado dos redacciones diferentes, .... "El alcaria que dicen Ayelo, que es carrera de Heznalcalar. .