La mort forma part de la nostra vida, de la nostra història i del nostre passat. La memòria dels majors guarda molts records que hem d’anar descobrint. Així, la nostra intenció es recuperar esta memòria viva per a que no es perda mai i que les jòvens generacions d’Aielo descobreisquen el seu passat tan canviat del que ells coneixen.
EL DIA DE TOTS SANTS
Segons la veu popular, l’1 de Novembre no és la festa dels Sants que hi ha al cel, sinó de tots els que no tenien dia fixat per a la celebració de la seua festa i que per tant no es troben al calendari.
El dia de Tot Sants era un dia assenyalat, era dia respectat i important. Els nostres avis, i els seus avis també, per respecte als difunts, s’abstenien de casar-se en este dia.
Tot el dia i tota la nit es sentia tocar les campanes, des de les dues de la vesprada fins el dia següent, dia d’ànimes. Nit i dia sense parar.
Era dia de festa. Els hòmens no anaven ni al camp a treballar ni a caçar, els carrers estaven en silenci, sols es sentien les campanes. No eixia ningú de casa, sols per anar al cementeri. La gent es posava la millor roba que tenia, els hòmens de “trage” i les dones i xiques joves, totes de negre; mai faltava el vel, el rosari, els guants i amb tacó; sempre molt elegants. Tots junts anaven cap al cementeri, s’emportaven el catret de casa i dos ciris o cresolets d’oli, es posaven davant del difunt i no paraven de resar, de plorar i de sospirar. Els hòmens i els xiquets miraven i la majoria d’ells no participaven en la cerimònia. Molta jovenalla, xiquets i xiquetes prenien part de la festa d’un altra manera; lluny dels resos dels pares, anaven també al cementeri però a menjar-se la “cofafa”: dolç tipic d’Aielo. Segons Coromines, etimològicament “cofafa” és una paraula morisca. La “cofafa” dels nostres avis estava feta amb pasta “bona”, la que necessitava un temps de repòs en el llibrell. Desprès, sobre neula o paper eren aplanades i damunt es posaven les “armeles”, les nous i les panses. Es col•locaven sobre les “postetes” preparades per a portar al forn de llenya del poble.
En casa es posava la llumeneta o nineta, segons la creença popular, per a il•luminar el camí de l’animeta del difunt.
La llumeneta era un gotet d’aigua amb oli i damunt una corda que es deia “torçuda”, fet amb fil de cotó ben rotllat. La “torçuda” es passava per un cartronet redonet. I es mantenia encesa durant uns dies, de vegades durant una setmana, setmana que es vivia com la setmana de la mort. També era costum reunir-se tots el membres de la família i resar pels difunts de la casa.
Durant tot l’any al cementeri creixien herbes altes que cobrien tota la part en la que no hi havia làpides. Però el dia de Tot Sants, l’enterrador tallava totes les herbes roïnes, netejava tota la brossa i el cementeri pareixia un altre lloc. No era sovint visitat al llarg de tot l’any, sols quan moria algú, però eixe dia les portes estaven obertes i les visites eren nombroses.
El costum de portar flors a les tombes del difunt es de fà quasi un segle. Eren flors plantades a l’horta, abundaven les típiques crestes de gall, margarides blanques i grogues, crisantems...
Les làpides es netejaven els familars amb molta cura, amb llima i arena es fregaven els marcs dels cristalls fins deixar-los ben nets.
I per la nit el toc continu de les campanes i l’ambient tètric que respirava, convidava al recolliment familiar a la vora del foc on el més vell de la casa explicava contarelles d’apareguts “de l’altre món” o altres històries de por, tot al voltant dels morts, del cementeri i del dia de Tot Sants. Però este apartat mereix un altre capítol.
La gent es retirava d’hora i poques persones corrien pel carrer després d’eixir de les funcions religioses. Els nostres avis creien que la nit de Tot Sants, després del toc d’oració, no s’havia d’anar pel carrer, per tal de no trobar-se amb les animes del difunts que s’encaminaven a les cases on residien quan eren vius amb el fi de passar aquesta nit al recer familiar.
 |
Vicente Vidal, enterrador durant la dècada de 1950 i
Vicent Gonzalez, enterrador actual |
EL DIA D’ÀNIMES
En el dia d’ànimes les campanes continuaven tocant a difunts fins el migdia convidant a l’oració i al recolliment.
Era dia d’anar a missa: tres seguides de bon matí, per a que pogueren anar els hòmens abans d’anar-se’n a treballar i després tres més fins les dotze. S’havien de sentir totes i fins el migdia tocaven i tocaven les campanes “com si estigueren trencant castanyes: tracatracatra, tracatracatra, ...”.
A l’església li llevaven tots els ornaments, també les plantes. Allí s’havia d’anar a resar per a que les animetes eixiren del purgatori i aconseguiren anar al cel, perquè de tots era sabut que les animetes, un dia com este, eixien buscant qui es resara un parenostre dient: “a mi, a mi...”.
Certament es creia amb devoció en totes estes històries al voltant de les ànimes del purgatori. Les animetes es situaven amb preferència pels racons, d’ací que la gent tingué molt de compte o mirament d’anar per les raconades per tal de no molestar o perjudicar cap animeta que s’hi hagué arrecerat. Tots tancaven la porta amb mirament i suavitat a fi de no fer mal a cap animeta si s’hagué donat el cas de passar-n’hi alguna al moment de tancar.
La creença que les ànimes dels difunts eixien de les seues tombes i tornaven a casa seua a viure unes hores al costat dels seus familiars es universal, ja la tenien els egipcis i d’ells va passar als pobles mediterranis.
ANÈCDOTES I HISTÒRIES DE POR
Històries de por i anècdotes referents al món de la mort n’hi ha un grapat que han passat de pares a fills. Són històries de morts, d’ànimes, de cementeris...Són històries que la nit que va de Tot Sants a la nit d’ànimes feien tremolar a més d’un. Són històries que la xicalla sentia espantada i que abans ni es qüestionava la seua veracitat. I eren històries que els nostres majors ja sentien contar al seus majors i que de segur en cada casa coneixen en versions diferents.
Tan si són mentida com si són veritat ho escrivim així com ens ho han contat.
A) Sobre animetes i morts apareguts
Els mateixos majors que recorden les anècdotes, admiteixen que en aquell temps tot era obsessió i por; i que molts dels casos eren fruit de la imatginació. Quan algú deia que se li havia aparegut un mort, era el mateix remordiment. Tot era fantasia. Deien que es movia una làmpada i resultava ser un animalet qui ho feia.
Es recorda el cas concret en que en una família s’hàvia mort l’avia. Quan estaven tots gitats a les cambres de la part de dalt de casa, es sentien sorolls que procedien de la part de baix on estava el taüt i tots es pensaven que era la morta. Al remat, era un gat que s’havia quedat tancat.
Altres històries no tenen explicació tan clara però han passat de generació en generació.
*Conten que hi havia al carrer Sant Llorenç un xicot milhòmens que en el dia de Tot Sants volia anar a caçar i anava per tot arreu dient que se n’aniria i que no li passaria res. I allà que se’n va anar. Quan tornava, pel Calvari, es va veure una ombra darrere d’ell i l’ombra caminava al mateix pas que el xicot; ell es girava, la veia i poc a poc, comprovant que en realitat el seguien (no sabia qui) li va agarrar por i va entrar dins de sa casa. Una vegada al lloc, una mà va pegar a la porta un colp i una veu va dir: “Per a que cregues més, jo sóc una animeta en pena” i li va deixar els cinc dits marcats en la porta.
* El dia d’ànimes era dia de resar. En l’església es resaven les estacions i s’eixia fora: se’n resava una i s’eixia a descansar... I diuen que en una d’eixes, una dona va eixir al carrer i una ombra li va dir: “ gràcies per resar-me un parenostre, és el que em faltava, te n’has recordat”.
 |
Taula del cementeri vell,
escenari d'alguna de les anècdotes de por que sovint es recordan durant el dia de Tots Sants |
B) Sobre cementeris
Es conta l’anècdota que hi havia una persona en Aielo que durant prou de temps es dedicà a furtar les figues de la figuera que hi havia en el cementeri vell. Després anava a vendre-les al mercat, i la gent les comprava. Així va estar un temps fins que el van descobrir i el van denunciar.
Tots els pobles han tingut lladres i en temps de fam, més. Doncs, conten que un dia un home va robar uns pernils i no li se va ocurrir més que amagar-los en les casetes del cementeri, perquè estava fàcil d’entrar botant per la paret. Un altre lladre va saber del robatori i de l’amagatall i, sense més, li’ls va robar. Quan el primer lladre va anar a buscar el seus pernils als nínxols, tot espantat va eixir dient: “ Han eixit els morts i me s’han menjat els pernils!”.
El trasllat del ossos del cementeri vell al nou va durar un temps. En eixe període ens conten que uns burrers anaven sovint al cementeri vell a arreplegar la brossa que creixia. Al mateix temps, també hi havia un home que li agradava anar sense cap escrúpol al cementeri vell a gitar-se dins de la caixa dels pobres i fumar-se un cigarret. I un dia van coincidir, sense saber-ho, tots quatre. Els tres burrers començaren a fer el seu treball: un, dins segava l’herba, feia una garba i la tirava al que estava dalt de lal tàpia, que arreplegava la garba i la tirava al de fora. Alhora, el del taüt comptava:”Una!”. El burrer de dalt preguntava al de dins: “Has sentit algo?”. Però no havia sentit rés. Seguiren treballant....”Dos!”, deia el del taüt. “Has sentit algo?”, continuava preguntant el burrer. Fins que el de la tàpia es va girar cap a la caixa i va veure alguna cosa que es movia. Va avisar els altres i van intentar fugir, però el de dins que ho tenia més difícil, perquè tenia que pujar la paret, diuen que de l’espant es va morir.
També es conta l’anècdota graciosa que quan en 1.947 van fer la taula de pedra als terrenys del cementeri vell per a que allí descansara el mort, uns forasters que van vindre a Aielo una vesprada, van pensar que era un bon lloc per a berenar. La sorpresa va ser quan, de sobte, va aparèixer un enterrament que anava allí a acomiadar el dol.
El dia de Tot Sants, els xiquets i xiquetes d’Aielo els agradava anar al cementeri a menjar-se la “cofafa” i a jugar, i un dels jocs era arreplegar la cera que hi havia per terra i fer boles amb ella.
Hi ha també a Aielo un conte de una mare que va enviar a la seua filla Marieta a comprar una quarta de fetge. Marieta es va enjogassar amb unes xiquetes i quan va anar a comprar la carnisseria estava ja tancada. Aleshores va pensar anar al cementeri i furtar a un difunt el seu fetge i li’l va portar a sa mare. Per la nit, quan estava dormint, una veu la va despertar dient: “Marieta….., torna’m el fetge que m’has furtat”. I Marieta es tapava el cap en el llençol. “Marieta…. torna’m el fetge que m’has furtat, ja estic en el primer escaló…”. Marieta…. torna’m el fetge que m’has furtat, ja estic en el segon escaló…”. I Marieta es tapava cap i tot. “ Marieta…, ja estic en el tercer escaló…”.”Marieta…ja t’ha agarrat”. En aquest moment, la persona que conta la història agarrava al xiquet per a fer-li por.
oooOOOoOOOooo
*El nostre agraïment a: Juan Dordá Tamarit (sacristà), Juan Juan Martí (campaner), Vicente Vidal Bodí (enterrador i sereno), Josefa Penadés Barber (filla i dona d’enterrador), Vicente Ortiz Chafer (portador), Isabel, Pepica i Maria Colomer Sanchis.
oooOOOoOOOooo
*Este article va ser publicat al llibre de festes d’Aielo de Malferit l’any 1997 i és un extracte d’un treball més complet que es publicà durant les festes de la Purissima d’Ontinyent del mateix any a la revista d’estudis de la Comarca AL MAIG.
Mariló Sanz Mora
Mª Jesús Juan Colomer
Aielo de Malferit, Maig 1.997
