0.- Esbrinar l’etimologia d’un topònim documentat només a partir del segle XIII sempre és una tasca aproximativa on qualsevol nou indici o nova idea pot produir una nova interpretació o reforçar alguna de les existents. Per això, mai està de més repassar les etimologies anteriors, especialment les proposades pel nostre mestre Joan Coromines -més encara quan l’Onomasticon Cataloniae va ser redactat en l’alta tardor de la seua vida-, com he fet darrerament amb els topònims Agullent i Ontinyent 1, i com ara pretenc fer amb el topònim Aielo (de Malferit, de Rugat, i altres), en honor d’Albert Manent, president perpetu de la Societat d’Onomàstica, i pont entre Coromines i l’altre mestre de la nostra onomàstica, Enric Moreu-Rey.
1.- Coromines, Onomasticn Cataloniae II, p. 34, considera Aielo germà del topònim Aialt (ONCat, II, p32), de Castell de Castells, designador d’un barranc i una cova, procedent de AIAL+sufix col.lectiu basc –DI (com Ayeldi), relacionat amb el nom *AIELAGA, provinent del nom iberobasc AIAL ‘argelaga’ (+el sufix iberobasc –aga). La forma iberobasca ha donat també el topònim i cognom basc Ayala. El mot AIAL seria incorporat al llatí com a AIALU, convertida pels mossàrabs en AIALO, amb l’alteració posterior de la A per la imela aràbiga, AIELO. Posteriorment els cristians la reproduïren sense canvis –Coromines no ens diu res de l’evolució de la e tònica. El poble vindria del nom de la planta molt abundant en aquella època. Coromines coneix la documentació del Llibre del Repartiment i de Martínez Ferrando, i el relaciona amb els topònims serra d’Aiela de Novelda, Ello de Sueca, Ielto de’Algímia de la Baronia, i Yel(l)o de Múrcia.
L’explicació de Coromines és, sens dubte, versemblant lingüísticament perquè la zona era habitada per ibers, perquè l’espai podria interpretar-se a través d’una singularitat de l’herba dins de la zona, perquè existeixen una sèrie de topònims que el corroboren i perquè l’evolució en les distintes llengües del territori és correcta. Per això la seua teoria ha estat acceptada pels millors especialistes com Alcover-Moll, Sanchis Guarner i Cabanes-Ferrer-Herrero.
Tanmateix, quatre dubtes em fan buscar una altra explicació més lògica: a) a la zona no es conserven topònims ibèrics, b) no n’hi han topònims importants –sí topònims menors i recents- a partir de plantes tant freqüents i conegudes com l’argelaga (aliaga, en castellà), c) el topònim Aielo, amb les seues variants, és conegut en les distintes llengües romàniques on no n’hi han restes de bascoibèric, i el mateix Ayala podria ser romànic, d) als voltants del poble es troben dos topònims amb un significat semblant com l’aragonés –o mossàrab- Campello (al mateix Aielo), el mosàrab Llombo (a Benissoda i a Ontinyent), i molt a prop Agres i Suagres (Bèlgida).
2.- L’etimologia que jo propose per a Aielo, per a tots els Aielos, és el llatí AGELLU. En efecte, el seu ètim deu ser el llatí AGELLU (AGER+diminutiu ELLU) en el sentit de ‘campet o camp petit cultivable en pla o en una zona alta entre tossals’, documentat a bondó des del segle I a C en tots els autors llatins i escampat per tota la Romània. La seua evolució compleix totes les regles fins arribar a l’italià Aiello, l’occità Agel-Aiell i el català Agell. A partir del segle IV comença a ser substituït en el mateix llatí en les mateixes funcions pel mot llatí CAMPUS (d’on derivarà el topònim Campello) i per LUMBUS, per a indicar zona en forma de lloma, de manera que AGELLU només s’ha mantingut en toponímia.
En la zona valenciana, la vinguda dels àrabs parà l’evolució fonètica en l’etapa anterior al segle IX. I així tindrem l’evolució segúent:
AGÉLLU>Ayello, amb el triomf de la semiconsonant palatal preocedent de Ge sense passar a palatal africada sonora, com en Agell. L’àrab mantindria esta forma Ayello, amb la e tancada, sense evolucionar fins que arribaren els cristians, catalans i aragonesos, al segle XIII, i la pronunciarien Yelo, amb eliminació de la primera a-, o Ayelo. Estos respectaren la forma, inclosa la –o final. Posteriorment, feren una dissimilació eliminatòria entre palatals i eliminaren la segona palatal: y…ll>y…l>Ayelo, anterior al segle XIII, i en acabant obriren la e en contacte amb una l, >Ayèlo, com és normal en valencià, forma que s’ha mantingut fins a hui.
3.- Les formes documentades i la cronologia ho avalen. Així,
a) Regne València:
- Guinot, E Les cartes de poblament medievals valencianes, Gener Val, 1991
p. 341, nº 158, 18 d’octubre de 1272: “concedimus vobis universis sarracenis tam masculis quam mulieribus alcherie nostre de Ayelos, presentibus scilicet et futuris, quod pro personis, hereditatibus tam de regadivo quam de seccano, bestiario, fructibus et … vestras teneamini nobis contribuere ad forum sive Sunam Muntesie”
Barceló, carme 1983 Toponímia aràbiga del País Valencià: Alqueries i castells, IFV
p. 70) Aielo de Malferit: “1248 alq que es diu Yellas, al terme d’Ontinyent (LR), 1445 loc d’Ayelo (ARV)- “Potser té la mateixa etimologia que una alq del terme de Xàtiva que anomenaven els àrabs /Láluh/. Top d’evident ascendència anterior a la conquista musulmana.
2.Aielo de Rugat: 1248 alñq de Ayello a la Vall d’Albaida (LR, var Yelo), 1258-1272, del terme de Rugat (MF1, var Yello)
Aiello (Sueca)
1280, heretat de Sueca dita Ayello (MF I, var Rllo AR 229)
p. 233) Aiello: 1430 alq dins el terme de Xàtiva (ARV). Potser és la amteixa laluh citada com alqueria al terme de Xat al s XII (Tak)
partida d’Ello/Ayello a Sueca
-partida d’Ayela a Novelda
-una partida Yellas, al segle XIII, a Ontinyent, al costat de l’actual partida de Morera. ARV, 1413, Gº 2222, m.19, f. 6v (Joan de Bellvís obligació d'immeditat a
Los castell e loch de Morera, qui antigament solian esser appellats Ayelles (apareix " ayells" abreviat amb signe suspensió), atermenats ab lo barranch Fondo i ab lo barranch del Gorgo Royo e ab los Cabeços dels Alforins de Ontinyén e ab diverses terres e possessions i amb mixt imperi..
b) Península Ibèrica, trobem els topònims següents:
-alqueria d’Ayelo, a Sevilla, en un document de 1264 d’Alfonso X
-serra d’Ello/Ayelo a Múrcia, al segle XIII
-partida d’Ello/Ayello a Sueca (Furió-Martínez, p.206
-partida d’Ayela a Novelda
-una partida Yellas, al segle XIII, a Ontinyent, al costat de l’actual partida de Morera
-una finca Agellus>Agell a catalunya
-poblets com Ayllon, a Castella Nieto, p. 70, s. v Ayllón: vila segoviana que dóna nom a una serra. No descarta relació amb fagus ‘yaya’ ni amb l’àrab NP Hayyun, però pensa que ve del llatí Agellu ‘campito, campillo’, dimnutiu clàsic del lat ager ‘camp cultivat del que apenes han queat vestigis top a Espanya
De agellu>*ayiello/ayllo, que considerado como diminutiu segons aprelles del tipus campiello-campillo/campo, formà un nou ayo present en Ayoluengo ‘camp llarg’ y de ayllo es creà l’augmentatiu”
i Aguillo a l’Àlava del segle XI: Líbano, Angeles, Toponímia medieval del País vasco, p. 613: Aguillo<AGELLU, a Alava, doc ja des del segle XI
b) Fora de la Península trobem diversos municipis i llogarets a la Península Itàlica i a Sardenya: Agello, Aiello, Gello, Zello
-viles a la frança occitana i a la francesa: Agel,
c) el nom a més el trobem fora de la Romània en zones berebers com a l’Algèria:“Agellu ‘pantà”, i com a l’Àfrica, a Argentina i a Estats Units..
La datació del topònim també és adient. Així, el trobem des del VIII a França (Agel), des del IX i X a Itàlia (Agello, Zelo); des del segle X a Catalunya (Agell), des del XI a Àlava (Aguillo), des del XIII a Sevilla, Múrcia i València, zones repoblades en aquells moments: Ayelo, Yelo, Yello, Ayello, i fins i tot sota les formes Yellas i Ayelles.
4.- La història del topònim en la Romània seria el següent: A partir de AGELLUS(ager+diminutiu ELLUS) ‘campet’ (Thesaurus Linguae latinae,p.1279-1280, FEW i Pfister) tindríem dos variants: Agell/Agel, amb palatal africada sonora, com presenta el català, francés i occità) i Aiel.lo/Ello-Eio, com presenta l’italià, sard i llatí hispànic o mossàrab, i posteriorment el valencià Aièlo. Posteriorment el mot origen del topònim s’envelliria i seria substituït per CAMPUS i LUMBUS.
5.- Hui els dos Aielos viuen a la mateixa comarca, la Vall d’Albaida, i com podien confondre’s per la coincidència del seu nom oficial prengueren ja a primeries del XVI un qualificatiu. Així Aielo de Malferit, en honor al marqués de Malferit al qual va ser donat per Alfons el Magnànim el 1455 (per eemple, AMO, Cort del justícia 1514, 4 mà execucions, f.43r; “hereus de Abrahim Corrut, alfaquí e Çechon, muller sua, moros del lloch de Ayelo de mossén Malferit, terme de Xàtiva” , i Aielo de Rugat, en honor de la comarca de la qual forma part, Rugat.
Els dos han adaptat el seu nom històric Ayelo, amb una y grega, a la grafia normativa actual, que només usa la y com a component de la grafia del fonema palatal nasal, com a ny, i escriuen Aielo, amb i llatina, com ha fet l’italià. Per a alguns erudits dels municipis respectius és una heretgia polititzada, és a dir, una imposició de la catalanització de València (Alboraya, per exemple, no vol canviar la Y i Alcoi/Alcoy és un nom bilingüe). A estos erudits, alguns com Ferran Goberna exemplar i d’un treball admirable, se’ls ha de dir que tenen raó, que la grafia històrica, documental des de sempre ha estat Ayelo amb i grega, però que d’acord a l’ONU i a la UNESCO, els topònims, els noms de lloc són també noms comuns, que deuen escriure’s amb la mateixa normativa que els noms apel.latius. Així, si la nostra normativa, des de les Normes de Castelló de 1932 (fetes imitant l’ortografia de l’IEC) i ara des de la sanció de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha eliminat la y grega per a indicar la semiconsonant palatal i l’ha substituïda per la i, la toponímia oficial deu fer el mateix, sense polititzacions, sense discussions estèrils, excepte si amb la grafia antiga es vol significar alguna cosa com ocorre amb México, que s’escriu amb la grafia antiga però sona Méjico. Si Aielo ja ha canviat de grafia tornar ara a demanar l’antiga no té sentit i només és un instrument involuntari contra l’avanç de l’autoestima cap al valencià.
Notes:
Soler, Abel, Geografia: p.226: Tot i que només s’ha localitzat una vil.la o establiment agropecuari romà a Cairent sabem que en època roman la colonització del terme fou important i també en època andalusina. Abans de Jaume I hi havia alq a Aielo, Porsónex i cairent, depenent del castell d’Albaida. De tos s’ha mantingut Aielo com a nucli de sarraïns. Alfons el magnànim atorgà aquest nucli i el terme en senyoria a Francesc de Malferit (1445). Membre de la família que durant segles posseí el dret feudal i ha donat nom al poble
Alcover-Moll: Aielo: < “desconeguda, però possiblement pre-romana hispànica relacionable amb el topònim basc Ayala (Corominas DECast)
Times New Roman
1.
ARV, 1413, Gº 2222, m.19, f. 6v (Joan de Bellvís obligació d'immeditat a
Los castell e loch de Morera, qui antigament solian esser appellats Ayelles (apareix "
ayells" abreviat amb signe suspensió), atermenats ab lo barranch Fondo i ab lo barranch del
Gorgo Royo e ab los Cabeços dels Alforins de Ontinyén e ab diverses terres e possessions
i amb mixt imperi..
2.
AMO, Cort del justícia 1514, 4 mà execucions, f.43r
“hereus de Abrahim Corrut, alfaquí e Çechon, muller sua, moros del lloch de Ayelo de
mossén Malferit, terme de Xàtiva” .
Amic Emili,
Jo tenia en ment algun document amb una forma com Agellu, però no l'he trobat. L'única
cosa semblant que per ara et puc indicar és el lloc anomenat Adigelle, en un document del
Cartoral d'Alaó, de 22 de maig de 874. Com que diu que és prop d'Aulet i que és vora de la
vinya dels frares d'Álaó, crec que deu ser ara sota les aigües de l'embassament d'Escales (
Corral Lafuente, Cartulario de Alaón, Zaragoza, 1984, Anubar, doc. 52, pàg. 60).
Cordialment
Xavier Terrad
Guinot, E Les cartes de poblament medievals valencianes, Gener Val, 1991
p. 341, nº 158, 18 d’octubre de 1272: “concedimus vobis universis sarracenis tam masculis quam mulieribus alcherie nostre de Ayelos, presentibus scilicet et futuris, quod pro personis, hereditatibus tam de regadivo quam de seccano, bestiario, fructibus et … vestras teneamini nobis contribuere ad forum sive Sunam Muntesie”
Barceló, carme 1983 Toponímia aràbiga del País Valencià: Alqueries i castells, IFV
p. 70) Aielo de Malferit: “1248 alq que es diu Yellas, al terme d’Ontinyent (LR), 1445 loc d’Ayelo (ARV)- “Potser té la mateixa etimologia que una alq del terme de Xàtiva que anomenaven els àrabs /Láluh/. Top d’evident ascendència anterior a la conquista musulmana.
Aielo de Rugat: 1248 alñq de Ayello a la Vall d’Albaida (LR, var Yelo), 1258-1272, del terme de Rugat (MF1, var Yello)
Aiello (Sueca)
1280, heretat de Sueca dita Ayello (MF I, var Rllo AR 229)
p. 233) Aiello: 1430 alq dins el terme de Xàtiva (ARV). Potser és la amteixa laluh citada com alqueria al terme de Xat al s XII (Tak)
Soler, Abel, Geografia:
p.226: Tot i que només s’ha localitzat una vil.la o establiment agropecuari romà a Cairent sabem que en època roman la colonització del terme fou important i també en època andalusina. Abans de Jaume I hi havia alq a Aielo, Porsónex i cairent, depenent del castell d’Albaida. De tos s’ha mantingut Aielo com a nucli de sarraïns. Alfons el magnànim atorgà aquest nucli i el terme en senyoria a Francesc de Malferit (1445). Membre de la família que durant segles posseí el dret feudal i ha donat nom al poble
Nieto, p. 70, s. v Ayllón: vila segoviana que dóna nom a una serra. No descarta relació amb fagus ‘yaya’ ni amb l’àrab NP Hayyun, però pensa que ve del llatí Agellu ‘campito, campillo’, dimnutiu clàsic del lat ager ‘camp cultivat del que apenes han queat vestigis top a Espanya
De agellu>*ayiello/ayllo, que considerado como diminutiu segons aprelles del tipus campiello-campillo/campo, formà un nou ayo present en Ayoluengo ‘camp llarg’ y de ayllo es creà l’augmentatiu”
Alcover-Moll: Aielo: < “desconeguda, però possiblement pre-romana hispànica relacionable amb el topònim basc Ayala (Corominas DECast)
11) Cabanes-ferrer-….p. 239
Yellas (LR: tres vegades)
-d’origen preromà, de natura antroponímica GELO, arabitzat Al-Gelo, amb la consegüent adaptació fonètica Al-gelo>Aggelo, Ayelo.
SGuarner veu (Llengua 95) la presència del basc Ai- ‘pendent’, que Michelena corregeix i diu que Aya, Ayete, vinguen del nom gascó de la faja
El basc podria explicar l’arrel però la derivació.
Ayello de Rugat(LR, II, 111)
1.
Soler, Abel, Geografia:
p.226: Tot i que només s’ha localitzat una vil.la o establiment agropecuari romà a Cairent sabem que en època roman la colonització del terme fou important i també en època andalusina. Abans de Jaume I hi havia alq a Aielo, Porsónex i cairent, depenent del castell d’Albaida. De tos s’ha mantingut Aielo com a nucli de sarraïns. Alfons el magnànim atorgà aquest nucli i el terme en senyoria a Francesc de Malferit (1445). Membre de la família que durant segles posseí el dret feudal i ha donat nom al poble
6) Maria Ángeles belda 1982, Introducción a la historia de Ayelo, marí Montañana p.14.
2) E. Casanova, 2002, “Ayelo de malferit en la antigüedad, obreta històrica de Miquel Ferrandiz (1953), en Llibre de festes d’Aielo de Malferit, pp77-85
Els moros crearen Aielo: “Respecto el nombre Ayelo con el cual se le nombra en documento antiguo no sabemos si ese fue el que le dieron los moros o el que le pusieron los cristianos. Si fuera puesto por éstos equivaldría etimológicamente a: Aichelo (pronunciando la ch suave como corresponde a la jota valenciana); y en buen castellano Ay yelo. Por supresión de los puntos de la i y de la j en el primero como quitando uno de los dos y en el último queda el nombre tal como ahora se escribe y nombra Ayelo”, p. 84
3) Sanchis, Aproximació a la història de la llengua catalana, 95 mossàrab.
13) Sanchis, Introducción a la hist ling, p. 134
Aielo “si acaso derivaran de agellu ‘campo pequeño’ demostraria la no palatalització de la ll en mossàrab
P Celdrán: “No se conoce su etimología, aunque se sabe que es prerromana, relacionada con la voz vasca Ayala”, 99
4) Sevilla: alqueria de Ayelo a 22 del 2 de 1264 (Alfonso X a garcía Martínez), camino de heznalcaraz. Rusthlaler
Pocklingtong: s XIII, probable diminutivo mozárabe de Eio. Ello en la siunmediaciones de los Algezares
Sierra de Ayelo La creación de >Murcia elimina la ciudad de Ello, ciudad romana. Citat per Torres Fontes, Colección de docuemtnos para la histopria del reino de Murcia.
5) Guichard no el tracta com a bereber.
6) Maria Ángeles belda 1982, Introducción a la historia de Ayelo, marí Montañana p.14.
7) Cognoms: Institut nacional d’estadística:
Ayelo:
190 de primer i 131 de segon: Alacant: 160 i 125, Balears: 6, barcelona 9, valencia 6; resta 5 i 6. Naixements 165 de priemra i 119 de segon a Alacant
Ayela: 250: Alacant: 136 i 82, valencia 13 de segonb i resta 8 de primer i 11 de segon. Naixement: 137 de primer i 83 de segon a Alacant
8)
14) Gacca,
Toponimia italiana
Agello: USAT només com a element
toponímic AGELLUS ‘campicello’, dim de Ager, arcaixme lexical en top perquè no
ha continuat en les llengües neollatines, però té molts reflexos en italia: Agello,
Gello, Zelo
Zelo, doc 836 <Agello
On cat, II, 15
Agell<AGELLU ‘petit camp’. Podria quedar dubtes peru`q no ha sobreviscut en els lleng roman: in Agello, d 985 (Cabrera); de Agello, doc 896
Agel, 1004
Agel, francés ja de 782 (l’Ërau)
Pierei creque que no han perviscut top der de Agellu fora d’Itàlia.
Ager, noc reu que vinga de AGER ‘camp’ sinó de AGGER ‘terraplé’
Mexia, mauro:
Monte Agellu (Porto Torres) ‘petit camp’ ‘cementeti’
Agello (comune di Magione, perugia
Agell (en la Marca
Via Agella (Roma)
Aiello (Campania): es documenta Aiello des de 952
Salerno: Aiello, chiesa de San Pietro de Aiello (a 1292). Doc a 949: “in locum agellum finibus salernitanis
Sardegna: Punta de l’AGELLU (1558 m)
En lña basílica romànica de Sant Gavino: Mons Agellu
Zeli, nom it portat a Lombardia<AGELLUS ‘petit camp’. Dos pobles de Venècia es diuen Zelo, a Milan Zeli
Agellus Aeseianus, designa una explotació de petita extensió, p. 113, en “Les èlites locales et la terre à l’èrpoque romaine”, Histoire et sociétés runals”, vol 19, 2003
Agellus, Agellis, noms romans
- Roc d'Agel, cne Névian (Aude).
- Agel, cne (Hérault) : de Agel, c.1182 (Frank R. HAMLIN, Toponymie de
l'Hérault. Dictionnaire topographique et étymologique, Millau, 2000, p.4).
- Saint-Martin d'Agel, cne Magalas (Hérault) : in Agello, p.1010 (ibid.).
- Agel, cne Noves (Bouches-du-Rhône) : villa de Agello, 957 (Cte de
Revel du Perron, Etat descriptif de l'arrondissement d'Arles.
Dictionnaire topographique..., Amiens, 1871, p.2).
- Les Agels, cne Saint-Mître-les-Remparts (Bouches-du-Rhône) : Agel,
1603 et XIXe s. (R.I.O., 1965, p.204).
- L'Agel, cne Peille (Alpes-Maritimes).
Billy, Pierre-Henri
Hamlin, frank, 2000, Toponymie de l’Hérault. Dictionnaire topographique et étymologique, Millau, p. 4 Agel, commune: c 1182 Agel <lat AGELLU
Lo Mas d’Agre, segles X i XI <descednent de AGRU
Dauzat, A-Rostaing,Ch 1963 Dictionnaire etymologique des noms de lieux en france, París: Guénégaud:
Marie-Thérese Morlet 1991, Dictionnaire étymologique des noms de famille, París: Perrin
Agel (Hérault) <Agellu p. 63
Variant: Ayel <Agellus
Der Agelons, Agelon
Agell<AGELLUM, doc 782<AGELLUAilhon (Ardeche)<NP ALLIUS +ONE// < nom germànic Agilo
Gelles<AGELLA doc 1165. Potser per deglutinació
8) RAC, nom germànic + ellus p. 90-91
Agela: doc 898
Agelo, doc 923, 950, 990
Agilus, p. 978
Un dels antropònims mé snombrosos, 103 casos.
Moreu, Els nostres noms de lloc,83:
Agell ‘camp petit’ poden ser cultismes medievls, transmesos per influència escriptural On Cat, II, 15: Agell
11 )L’Escrivà, Josep 1986, “Aielo (un topònim gairebé desconegut)”, pp441-
12) Top occitane, 1997, p85
Agellu>Agel
Campus
Agell (Maresme) i un al Vallès Occidental, molí de l’Agell
A l cartularid e Sant Cugat apareix l’antropònim Agel i Agela com el top Agel (Masresme)
Diplomatari de la catedral de Barcelona cita el Agell (Maresme): doc 42 (950) “in Maretima, in termino Aiello”; 199 (989) “de ASgelo et de Argentona)
Com apareix al RAC i per esta doc sembla plausible que tinga l’origen en un antropònim, der de Agila.
Rabella posa en dubte l’opinió de Cor de fer-lo vindre de’un der de AGER, ja que el mateix Cor diu que no ha deixat descendents toponímic
12 3Kajanto, p. 9: Solin ¿¿
Ageleius, Ageleus, Agileius, Agilius, Agillus
15)
Vocabulaire-lexique tachelit:
Agellus ‘branca de palmera’, ‘nervi principal de la fulla’ ‘buisson’
Agellus ‘finca rural petita’ a catalunya
Cartulari catdral de barcelona a,. 993 “Villa Agelli
Pellisser: Agellum ve de Ager i té un diminutiu AGELLULUS ‘campet’ usat epr catul
Guichard no el porta com a bereber.
“De Sharq al-Andalus, antiguo reino de Valenciaa África subsahariana )siglos XIV al XVIII), en Historia de Al-Andalus, 2005, 42,
Ayelo, etnia Dendi
Viu Ayelo a benin i Awanon.
Agellu, p. 758 ‘matorral, arrel berèber en Kamal Naït-Zerrad, Alger 1998, Institut National Dictionnaire des racines berbères. Forme attestées, III.
A Tunísia, Jeanne Andrée Agellu,mniax en 1915
A l’Alger, el poble de Agellu ‘pantà’, cal costat de Tichi, en les noms de lieux en debat a Alger”, 2002.
En ccorso agellu vol dir “L’agellu in gabia un canta d’amor, canta de rabia” ‘ocell’, en Michel Desfayes, origine des noms des oiseaux et des mammifiers d’Europe, ed Pillet, p. 100
Els Aielos del Níger venen dels Aielos de València (Llorens)
13)
“Los años de la construcción del templo parroquial de Ayelo de malferit (1732-1744), en Llibre de festes d’aielode Malferit,2008
“Antes de comenzar este escrito quiero dar las gracias a los responsables de la Asociación de Fiestas de Moros y Cristianos por su invitación para escribir en el programa. La verdad es que no tengo demasiasos estímulos para escribir dada la poca o nula sensibilidad que hay por nuestra historia, pero al fin, atendiendo al aforismo de Hipócrates que dice: la vida es corta, el arte largo, el momento urgente, pero la experiencia es peligrosa, y el juicio difícil, lo voy a hacer. El presente escrito tratará sobre aquellos lejanos años en los cuales nuestros antepasados construyeron, con mucho esfuerzo y sacrificio, un espléndido templo parroquial; esfuerzo hecho con gran generosidad por aquellos ayelenses (el cambio en la forma de escribir el nombre de nuestro pueblo no obedece ni a razones históricas ni fonéticas, y sí tan sólo a las presiones del nacionalismo lingüístico) cuya obra es un patrimonio que hoy tenemos”
“Fernando Goberna, “El pont de l’Arcà. Su construcción en los años 1806 y 1807”, pp104-114, llibre de Festes de Moros i Cristians, 2006, “Antes de comenzar este escrito tengo que hacer el siguiente comentario a propósito del nombre de Ayelo y la historia de nuestro pueblo. Hace algunos años, por decisión del ayuntamiento, fue cambiada la forma escrita del topónimo Ayelo que desde tiempo inmemorial había tenido nuestro pueblo. Los argumentos eran de tipo lingüístico, lo cual es inaceptable porque un topónimo es un nombre propio de lugar, y por lo tanto se debe a la historia del lugar y a la tradición, y no a los cambios convencionales de ningula lengua. Oficializado el cambio, sin aportar docuemntos de ninguna clase, resulta que todos nuestros antepasados nacieron en Aielo, lo cual, evidentmente, no es cierto” p.104
Ferran Goberna, “El nom Ayelo en l’Àfrica subsahariana”, 2005, pp84-91; “Entre els pocs convenciments que tinc està el de que es va cometre una gran equivocació en la decisió de canviar la forma escrita del nom del nostre poble Ayelo. Primer perquè per a justificar aquesta modificació no se va tenir en compte la documentació escrita existent sobre la seua història, a més jo diria que se la va ignorar, i tot en benefici d’un criteri lingüístic homogeneitzador, d’aquests que tant agraden als nacionalistes. Segon perquè per a fer un canvi d’aquesta naturalesa, en el qual no se recupera cap nom anterior sinó que se crea una forma escrita de nou, cal ser intolerant amb el nom quie hi havia abans i fer lo possible per esvborrar-lo de la memòria popular, i aquesta e´s la situació en la que estem.
Però la docuemtnació escrita està present en els arxius donant testimoni de que el nom secular del nostre poble era Ayelo. Tots els nostres avantpassats van nàixer en Ayelo i no en Aielo, i açò cal tenir-ho en compte si se vol ser respectuós amb ells i el nostre passat” 84
“Fernando Goberna, “La família Comenge Picó y su vínculo con Ayelo durante el siglo XIX”, en Llibre de2007, pp128-134: “Ayelo, así escrito con la “y” (y el cambio a la i es contrario a nuestra historia e incluso a nuestro patrimonio), ha tenido a lo largo de su historia algunos linajes que han destacado del conjunto de su población” 128
“Les expedicions científiques al Molló de les Mentires en els anys 1867 i 1869”, Llibre de festes de 2002: “Vaig escriure un més curt amb el títol de UNA BANDA DE MÚSICA EN L’AYELO DE L’ANY 1918” que és el que finalment es va publicar encara que amb el canvi d’Ayelo per Aielo degut a un error tipogràfic. Reconec que deuria d’aher escrit Ayelo en cursiva i degut a aquest canvi es va modificar al mateix temps la meua intenció de deixar ben clar que en l’any 1818 no existia altre nom que el d’Ayelo. A propòsit d’açò crec que és ben coneguda la meua disconformitat amb el canvi en el topònim aprovat per l’Ajuntament fa uns anys, entre altres coses perquè, tal i com diu la llei sobre el canvi dels tiopònimis dels pobles, no va tenir en compte ni la tradició d’aqust topònim en la història del nostre poble ni la mateixa documentació històrica. El tractament d’un topònim d’un poble, amb segles de tradició, com una paraula més del vocabulari em sembla un abús que tan sols pot satisfer a aquells que per alguna raó volen veure escrit el topònim de diferent manera en català i en castellà”
Iélos es troba a Algímia d’Alfara i a Torres Torres (Martí, p.88). Documentat des del segle XVI (Ielos, 1557; Gelos, 1563, Ayelos, 1553) deu vindre també de l’ètim AGELOS, en plural. A pesar que tota e+l en català fa e oberta, la e de Ielos es fa tancada. Segurament, com em sugfgereix Joaquim martí deu ser perquè la zona té fama de molt freda i la gent per etimologia popular creu que Iélos ve del mot castellà Hielos.
Sanchis Guarner, 1950, pp133-134, pensa que en cas de derivar de AGEWLLUS Aielo seria d’origen mossàrab.
Menéndez Pidal, 1950, p.179 fa vidnre de AGELLU sense cap explicació.
Iálluh en àrab representaria una e tancada no oberta
Bibliografia usada:
Agraïmes a Mauro Maxia, Pierre-Hemri Billy,
Fénié, B-Fenié, J-J (1997), Toponymie occitane, Luçon: Sud ouest université
García Arias, José Luís (
Soler, Abel-Jordà, Rafa (2007), Aielo de Rugat : geografia, història, patrimoni, Ajuntament d'Aielo de Rugat.
Alcover, A. Mª-Moll, F. de B (1972-), Diccionari català-valencià-balear, Palma: Moll, vol 8
Bailly, A. (1950), Dictionnaire grec-français, París: Hachette
Barceló, Carme (1983), Toponímia aràbiga del País Valencià. Alqueries i castells, València: Institut de Filologia Valenciana
Blánquez, Antonio (1975), Diccionario latín-español, Barcelona: Ramón Sopena
Bolòs, J-Moran, J (1993), Repertori d’antropònims catalans, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.
Casanova, Emili (1995), “El pojecte de Nomenclàtor de la Real Sociedad Geográfica de España de 1907”, en Materials de Toponímia, 2 vol, València: Denes, pp1217-144, en p. 1222.
Casanova, Emili (2008), “Sobre l’origen etimològic del nom d’Ontinyent”, en Llibre de Festes de Moros i Cristians d’Ontinyent, pp289-297.
Celdrán, Pancracio (2002), Diccionario de topónimos españoles y sus gentilicios, Madrid: Espasa-Calpe, 2002
Coromines, Joan (1965), Estudis de toponímia catalana, Barcelona: Barcino, 2 vols
Coromines, Joan (1989-), Onomasticon Cataloniae, Curial-La Caixa, 8 vols
Gasca Diversos (1990), Dizionario di toponomastica, Torino: UTET
Epalza, Mikel de (1988), “La Vall d’Albaida musulmana”, en Almaig: Estudis i Documents, vol 4, pp17-24
Ernout, A. i Meillet, A (1967), Dictionnaire étymologique de la langue latine, París: Klincksieck
FéniéB-Fenié, J. (2003), Toponymie nord-occitane, Luçon: Éditions Sud Ouest
Giner, Josep (1948), Introducció a la toponímia valenciana, València
Guinot, Enric (1991), Cartes de poblament medievals valencianes, València: Servei de Publicacions de la Presidència de la Generalitat Valenciana.
Hübner, Ae. (1893), Monumenta Linguae Iberica, Berlín
Kajanto, Iiro (1982), The latin cognomina, Roma: Giorgio Bretschneider editore
Kremer, Dieter (1972), Die germanischen Personennamen in. Katalonien: Namensammlung und Etymologisches, Barcelona: Fundació Palma Guillén de Nicolau
Moran, Josep-Batlle, Mar-Rabella, Joan Anton (2002), Toponímia catalana: etimologia i pronúncia, Barcelona: Serra d’Or.
Nègre, Ernest (1990), Toponymie générale de la France, Genève: Librairie Droz
Nieto, Emilio (1997), Breve diccionario de topónimos españoles, Madrid: Alianza editorial
Oxford latin Dictionary (1982), edició de P.G.W Glare, Oxford: Clarendon Press
PATROM: Patronímia Romànica (1989-): Corpus de noms de pila i cognoms de totes les llengües romàniques i de tots els temps.
Soler, Abel (1996), Geografia de les comarques valencianes, vol 5, dirigit per Juan Piqueras, Foro ediciones
Soler, Abel, (1995), “Onomàstica berber i societat islàmica vall-d’albaidina”, en IV Col.loqui d’Onomàstica Valenciana-XXI Col.loqui de la Societat d’Onomàstica, Denes, 1997, pp1105-1125
Solin, H.-Salomies, O. (1988), Repertorium nominum gentilium et cognominum Latinorum, Hildesheim-Olms, Weidmann.
Untermann, J (1975-1997), Monumenta Linguarum Hispanicarum, Wiesbaden: Ludwig Reichert
Velaza, Javier (1991), Léxico de inscripciones ibéricas, Barcelona: Universitat de Barcelona
Wartburb, Walther von (1948-), Französisches Etymologisches Wönterbuch, t. I i XXIV, Tubingen, Mohr-Basilea, Druck und verlag.
Cabanes, A-Ferrer, R.-Herrero, Abelard,
L’Escrivà, Josep (1986), “Aielo (un topònim gairebé desconegut)”, en X Col.loqui de la Societat d‘Onomàstica, València, 1985, València: Conselleria d’Administració Pública-generalitat Valenciana-Universitat de València, p441-48
Pocklington, Robert, Sharq al-Andalus, IV, 1987
Sabio, 72. Murcia, 1987. Págs. 115 - 122; y, Sevilla, 1266-VI-5: "et la partición
de los heredamientos entre los christianos et los moros tengo por bien et mando que seafeclut en esta
guisa. De la puente de Alliariella et desde la mezquita de Alhariella, ally do comienza la carrera del
Algebega et la carrera de Ayelo...". (TORRES FONTES, Juan: Colección de Documentos para la
Historia del Reino de Murcia - CODOM, I. Murcia, 1963. Doc. XVIII - págs. 29-31).
Rusthaller, Stefan,
Furió, A.-Martínez, Luís Pablo () “La evolución histórica del rgadío en la Ribera Baixa del Xúquer. El margen izquierdo, en El regadio tradicional en la Ribera baixa del Xúquer,
Llorens, Roberto (2006), “El nombre de Ayelo en África subsahariana”, en Historia de Al-Andalus, núm 46, 1
Pla estratègic de Sueca 2003-2005:, p. 18, arreplega els topònims Gandient i Aielo.
Abel soler:
Ciutt visigòtica El.lo
Ayelo de Sueca: s XIII: Ayel.lo, El.loMalferit: Yelo,Ayelo
ACA, Reg 10, f. 78, en Burns, Robert, Els fonaments del regne croat de Valèencia. Rebel.lia i recuepraci`´o 1257-1263,
“alcheria que dicitur Yelo que est in termino de Rogat
p. 53: “sembla ser en top de fonètica romance Iel.lu, adaptat per l’àrap amb Yal.luh o amb article al-Yal.luh, pronunciat respectivament Yèl.lo/ayèl.lo.
Segueix la interpetació de Sanchi de Val, 1953, Las lenguas románcias de Valencia y Mallorca: de Agello ‘el camp cultivat’, p.
Els aielos serien replanells conreats enmig de l’erm, en una època del VII i VIII de col.lapse del món romà
Rogat:
ETC, I, Posa en interogacions i Aielo és preromà, p.227, o si és mossàrab, p.254.
SG llengua, 95, element basc AI-
Pocklintong:
194Aielo apareix en un doc de 1266 “allá do comiença la carrera del Algebeça et la carrera de Ayelo, que finque la carrera de Ayelo”, també en Librod e la Caza de Don Juan Mnauel “açequias que son ewntre la villa e la sierra de Yelo
És un topònim anterior al segle XIII perquè el porten els fonts aàrabs, escrit: “Ayallu, Ayala, Iyallu, Ayalu, lloc abandonat quan la guerra entre moros i cristians
196) Apareix en el Llibre del repartiment de Seviolla
Pot tindr edos orígenes:
-AGELLU ‘el campet’
-Diminutiu romanç en –ello de EIO>*Eiello ‘el xicotet Eio’, forma que passaria a l’àrab com Ayallu, esta millor confiormada pel topònim Verdolay.
Si
*Eiello>Aielo, laz primera Eio/Iyih donaria en àrab Iyuh.
No creu que Eio corresponga a Elda/El.la, perquè Elo, p.. 198
Al-Ello, mansió de la Via Augusta donaria elsa. P. 191: llat ELLO>àr *ILLU(h)>àr tardà *ILLA>castellà Ella>segle XIII Elda
Yelo:Robert Pocklington El emplazamiento de Iyi(h)
Sharq Al-Andalus: Estudios mudejares y moriscos, ISSN 0213-3482, Nº 4, 1987, pags. 175-198
Els
fonaments del regne croat de València, rebel·lió i recuperació 1257-1263:
diplomatari del regne croat de València, els documents registrats del seu
conqueridor, Jaume I, 1257-1276 / edició de Robert I. Burns, S.J.
València : Tres i Quatre, 1995-9999
Yelo (INE) alacamt: 62/50
Barcelona: 51/61
Murcia 459/464
Valencia 5/-
Ruhstaller, Stefan / Prado Aragonés, Josefina (ed.): Tendencias en la ..... terceras partes de la alquería de Ayelo. Institución Colombina de Sevilla
el Libro del Repartimiento de Sevilla nos han llegado dos redacciones diferentes, .... "El alcaria que dicen Ayelo, que es carrera de Heznalcalar. .
No hay comentarios:
Publicar un comentario