La Lloma de Bleda o Molló de les Mentires

El molló de les Mentires vist des de la part d'Aielo de Malferit. Foto: Redacció del Blog.

“Una estació Arqueològica de l’Edat del Bronze Valencià”

 per Agustí Ribera (1)

L'any 1976, poc després d'iniciar les nostres recerques arqueològiques més o menys sistemàtiques de la zona d'Ontinyent i, en general de la banda occidental de La Vall d’Albaida, ens adonarem de seguida de les possibilitats de la clusa que obri el Riu d'Ontinyent entre la veïna població d’Aielo de Malferit i Ontinyent mateix. Fruït de les prospeccions en aquesta zona fou la localització, tot seguit, d'un important despoblat, o jaciment arqueològic, fàcilment adscrivible a L’Edat del Bronze, que en un principi designàrem amb el nom de «La Lloma de Bleda», per ser aquest el topònim amb que es denomina, a grans trets, el sector on està enclavat el jaciment.

Després de moltes visites i prospeccions al llarg d'aquest temes, poguérem deduir, per la sena situació i al repassar l’escarida bibliografia arqueològica comarcal, que aquest jaciment era el mateix que un altre, ja conegut d'antic, si bé amb un nom diferent: «El Molló de les Mentires» i que curiosament sempre havia estat recollit com a pertanyent únicament a Aielo de Malferit; i mai no a Ontinyent, quan en realitat, el límit de termes entre ambdues poblacions reparteix el jaciment entre els dos municipis veïns.

Hem cregut convenient aclarir de partida aquesta qüestió per a eliminar així les possibles confusions derivades de la duplicitat de noms i termes municipals que afecta al jaciment.

SITUACIÓ I EMPLAÇAMENT.

El Molló de les Mentires es troba a uns 4 Qm al N-NE. del nucli urbá d'Ontinyent, en un alt situat en el marge esquerre del Riu d'Ontinyent, al seu pas per la clusa o estret que aquest riu ha excavat en les calisses, poc abans d'obrir-se a les hortes d"Aielo de Malferit. Les seues coordenades (U.T.M.) són: 30SYJO87047, essent la seua altura sobre el nivell del mar d’uns 380 mts. (2)

El lloc és molt abrupte, amb grans desnivells i de dificultosa accessibilitat, combinant en ells el factors de facilitar de defensa i un bon camp visual, cosa prou correnta en els jaciments de L’Edat del  Bronze Valencià. Caldrà remarcar en canvi un factor poc habitual en la majoria de jaciments d'aquesta època i  d'aquesta comarca, com és la llunyania, tot i que relativa, del Molló de les Mentires respecte de les zones  aptes per al conreu agrícola, car, normalment es troben en zones molt pròximes o immediates al que seria la seua principal font d’existència, cosa que, com ja s’ha dit no passa amb el jaciment que ens ocupa.

Encimbellat a més d'un centenar de metres per sobre del llit del riu, la superfície que deuria ocupar és relativament gran si la comparem amb els més nombrosos jaciments d'aquesta època, que solen ser de molt reduïdes dimensions, encara que tampoc són estranys els de proporcions semblants i àdhuc més grans al Molló.

Ocupa una breu extensió quasi plana i, pel que sembla, es deuria extendre, sobre aterrassaments, per la vertent septentrional, sobretot.

Encara que l’'erosió ha actuat fortament, i que les restes soterrades correspondran a les bases de les «cases», ací i allà es veuen indicis de murets que segueixen línies rectes. Al punt culminant, un gran amuntegament de pedres ens indica la possible existència d'una torre o altra construcció de més envergadura que les correntes que, tot i l'aventurat del cas i contradictòriament amb la planta que venen a mostrar les «cases o habitacions, s'intueix de planta circular.

En el seu entorn més immediat es troben dues cavitats molt aptes per a l'habitació humana, que reben el nom de Coves del Puntal (a Ontinyent) i/o de La Fos (a Aielo). Ambdues són coves naturals, si bé poden haver-se modificat artificialment en algun extrem. Són de galeria única i molt amplia, que de segur formaven part en major o menor grau, del nucli poblacional que tractem, encara que no sabem de cert la seua funcionalitat ja que no conserven cap dipòsit sedimentari al seu interior.

BREU HISTORIA DE LES INVESTIGACIONS.

Junt al Castellet del Porquet de L’Olleria, segurament va ser aquest jaciment del Molló de les Mentires, un dels primers en coneixer's i prospectar-se de tota la comarca i fins  i tot del País Valencià.

Pel seu interès capital, al ser una de les primeres referències directes i fiables de la nostra bibliografia arqueològica comarcal, creguem adient traslladar la cita que d'aquest jaciment fa l’il·lustre Vilanova i Piera, cap a mitjans de la segona mitat del segle passat:

«En el monumento de Ayelo,..., sólo encontré en la visita que hice en el verano de 1867, algunos cacharros en fragmentos toscos v ordinarios, idénticos, según el guía que nos acompañaba, a los que también habían aparecido en el Castellet del Porquet. Mas habiendo llegado a conocimiento del rector de la Universidad de Valencia, por las conferencias que dí en aquella Sociedad Económica, afanoso de ganar gloria á poca costa, mandó una comisión, costeada de fondos de aquel centro científico y literario, para que descubriera los tesoros que pudiera encerrar. Fueron á Ayelo, en efecto los comisionados, pero hubieron de desistir de su empeño en vista de que los resultados no correspondían ni a las esperanzas que se habían formado ni al dinero que iban gastando. Encontraron, no obstante, varios tiestos de barro tosco i  mal labrados, huesos de diferentes animales domésticos, una laja de piedra pizarreña agujereada en uno de sus extremos, y otros varios objetos que indican claramente ser aquella una estación bastante antigua... (3).

Aquesta nota il·lustra molt bé la idea que aleshores es tenia de l'arqueologia a la vegada que ens informa del que deuria ser la primera excavació arqueològica d'Ontinyent i probablement de tota la Vall d'Albaida, per bé que no ens done massa dades especifiques dels objectes trobats ni cap de les estructures que es van  destrossar. En canvi creem que, anecdòticament, ens dona la causa originària del seu nom «Molló de les Mentires», per la frustració que produiria en «los comisionados».

Nicolau Primitiu Gómez Serrano. Foto: Google Imágenes.

Avançant en el temps tenim algunes referències més d'aquest jaciment, degudes totes a en Nicolau Primitiu Gómez Serrano (4). D'entre elles transcriurem la més extensa, car és també la més interessant: 

«Molló de les Mentires, d’Aielo de Maferit.- Alguns autors el citen com a Muntó de les Mentires i altres com a Mollonet rònegament. Es conegut de fa temps. El nostre Vilanova i Piera ja el cita. El prop passat estiu fou visitada per En J. J. Senent acompanyat  per En Lleonard Carreres mestre de la població. Del Senent són els dats que segueixen. El Molló de les Mentireses troba a l'extrem W del mont dit de La Umbria a dos kilòmetres al S. d'Aielo i separat de la Serratella per l'Estret de l'Arcà, on a ú i a altre costat apareixen varis abrics i coves ab indicis d’ndustria prehistòrica. El Molló és un amuntonament cònic de terra i pedres, col·locades aquestes intencionadament formant alineacions curves per a sostindre el con. Té aquest uns catorze metros de diàmetre a la base, per altres sis, més  o menys  d’ altura. S’ha suposat que aquest con, excavat superficialment a la cúspide, puguera ésser una torre de defensa: la opinió del Senent, emperò s’inclina a creure que es tracta d'un túmul donada la disposició d' ell, sense mostrar aparell de fortificació defensiva, i per les troballes d’ossos humans, ceràmica del principi dels metalls i pedra foguera treballada ... » (5)

Una altra cita menor d'aquest jaciment la fa l’insigne Valldalbaidí  N'Isidre Ballester Tormo, fundador del S.I.P. i avançat de l'arqueologia valenciana, en un articlet sobre vies de comunicació antigues, que tampoc ens aporta gran cosa per al coneixement del jaciment(6).

Des d'aleshores ençà, han segut diversos els autors que han citat o s'han referit a Molló d'una manera o altra (7), encara que tot són cites escarides i no s'han fer estudis en detall, ni sondejos ni excavacions que ens pugnen donar mes informació.

MATERIALS.

A banda dels materials que cita En Vilanova i Piera, tant dels que ell va trobar en 1867: «algunos cacharros en fragmentos toscos y ordinarios», com dels que diu que van trobar els de la comisió de la Universitat de Valencia pocs anys després «varios tiestos de barro tosco  y mal labrados, huesos de diferentes animales domésticos, una laja de piedra pizarreña y, otros objetos...», encara tenim noticia d'uns altres materials que, procedents de la col·lecció Vilanova i Piera, estaven dipositats en el Museo Antropológico Nacional de Madrid i que relaciona en Doménec Fletcher (8): «Hallazgos del «Molló de les Mentires»: —Pedernales toscos (nº 191). Fragmentos de cerámica tosca (nº 192). —Cerámica tosca (nº 459). —Dos cuchillos de pedernal y fragmentos de hueso de cráneo humano (nº 193).

D'altra banda en les prospeccions de J.J. Senent, pels anys trenta, es van fer «troballes d'ossos humans, ceràmica del principi dels metalls i pedra foguera treballada« així com «una punta de sageta de bronze» (9).

Per la nostra part, en les diverses prospeccions superficials realitzades en temps recents, hem arreplegat els següents materials (10), dels que adjuntem dibuixos i fotografies:

1/ Fragment de ganivet metàl·lic, extrem distal, probablement en bronze.Ample: 11 mm. Gros: 2 mm. LI conservat: 20 mm.

2/ Martell, percutor o matxacador en roca, diorita probablement, color verd fosc, polimentada. Lla 70 mm. Ample: 60 mm. Gros: 40 mm.

3/ Element de falc sobre ascla sílex. Tall amb tres dents. Notablement alterat per exposició al foc mesures: 26 x 17 x 6 mm.

4/ Element de falç sobre ascla sílex melat. Tall amb dues dents Mesures: 18 x 17 x 6 mm.

11 / Conxa marina —Cardiu Edule— molt desgastada, amb nantex perforat. Penjoll o element collar.

14/ Fragment ceràmic a mà, pertanyent al llavi superior i inici del coll d'una olla o vas. Pasta negra, desengreixant bast, calcari i orgànic. Cocció irregular, predominantment oxidant.. Vora recta.

15/ Fragment ceràmic a mà, pertanyent al llavi superior —recte— d'un vas. Pasta rogenca. Cocció predominantment oxidant.

16/ Fragment ceràmic a mà del llavi superior —obert— d'un vas. Pasta rogenca, desengreixant mig calcàri.  Cocció oxidant.

18/ Fragment ceràmic a mà, corresponent al llavi superior —recte¬d'un vas. En cara externa i a uns ctms. per davall del cantell presenta un mamellonet aproximadament troncocónic. Element de prensió. Pasta grisa i ocre, desengreixant mig, calcari i orgànic. Cocció irregular.

 

Altres: Nº 6/ al 10/: Materials lítics diversos, ascles de sílex i altres. 12/ Fragment de conxa marina. 12/ i 13/ fragments d'ossos. 17/ 19/ i del 20 al 31/: Fragments ceràmics a mà corresponents al cos de diversos vasos. Grossors i coccions diversos, tots típica del Bronze.

Vista del "Tambulló" de les Mentires des de les proximitats del Pont de l'Arcà. Foto: Redacció del Blog.

CONSIDERACIONS.

Atenyent als materials que s'han relacionat més amunt, que malgrat formar un conjunt apreciable, estant mancats de moltes informacions complementàries avui del tot imprescindibles per a arribar a algunes conclusions interessants, podem dir que el Molló de les Mentires és un pobladet típic de l'Edat del Bronze Valencià, a grans trets enquadrable dins el segon mil·lenari abans de nostra Era. Les restes ceràmiques, fetes a mà, bastes, de cocció irregular i sense ornamenta, junt a les dents  de falç i altres possibles —«cuchillos de pedernal» i «pedra foguera treballada»—, així com els nombrosos fragments de molí de mà que es veuen al jaciment, en son elements més que suficients per a afirmar-ho, a la volta que per a constatar la seua profunda base agrícola.  En altres jaciments contemporanis, i en molt distintes proporcions, s'ha detectat la presència de blat, d’ordi, de fabes, òbviament productes de conreu, així com l'aprofitament de garrofes i de grans (11), aquests darrers també confirmats en un jaciment proper com és el Cabeçó de Navarro del mateix Ontinyent.

La llunyania dels espais més idonis per al conreu agrícola, a que hem al·ludit abans, no és un factor del tot determinant, si tenim en compte que el tipus d'agricultura predominant deuria seguir essent la ignicultura (12), el que implica una certa mobilitat o, el que és el mateix, la necessitat de desplaçar-se — sempre en distancies relatives— per a cultivar noves torres mentre unes altres es refan d'una explotació anterior. Ultra acó,  un bon exemple de que la distancia no serà factor determinant el tenim en els poblats posteriors, d’època ibèrica, on el factor defensiu prevaleix clarament a l’hora d'elegir el lloc d'assentament, sobre la major o menor proximitat dels camps de conreu.

Si la ramaderia, primordialment d'ovicàprids, seria l’activitat econòmica més important de la majoria dels poblats de L’Edat del Bronze Valencià, i potser l'activitat bàsica en algunes comarques, és segur que al Molló de les Mentires també en seria una activitat econòmica molt important.

A d'aquest supòsit ens acosta especialment la dada de Vilanova i Piera, quan diu que es va trobar «huesos de diferentes animales domésticos»; Seria massa demanar el poder disposar de les proporcions d'aquestes restes d'animals, cosa que ens haguera permés de comparar-lo amb altres poblats i, de totes formes, ens haguera informat d'aspectes molt valuosos de la vida d'aquests hòmens. Potser, altre cop, la mateixa situació del jaciment ens vinga a afermar en la importància substancial de la ramaderia en aquest poblat concret i, arriscant-se més, hipotetitzar l’ús de les tan pròximes com amplies coves denans al·ludides, com a albacars per a guardar els ramats.

Un altre dels aspectes, —entre tanta altres que ens hem de deixar—, de que ens parlen els materials és el funerari. Entre el materials que recollí Vilanova, i també dels de Senent, es troben restes d'ossos humans àdhuc de crani, que ens informen de probables enterraments dins el mateix poblat, cosa que va documentant-se en cada vegada més jaciments d'aquesta època, al nord del Segura, i encara no suficientment valorat, probablement pel fragmentari de les dades i la diversitat de morfologia que semblen presentar aquests enterraments.

De la metal·lúrgia incipient que caracteritza a alguns dels poblats de l’ Edat del Bronze, no en tenim cap constància al Molló. Tanmateix disposem de dues eines de metall: Una punta de sageta, que trobà en Senent, i el fragment de ganivet que aportem nosaltres. Sense haver-se analitzat el seus components no podem donar les seues proporcions, però no es difícil augurar, considerant les darreres anàlisis realitzades en materials d'altres poblats (13), que la proporció de coure deu ser molt elevada.

La maceta o «percutor» —nº 2—, de pedra polimentada, podria aprofitar per a matxacar qualsevol cosa i no seria estrany que s'utilitzara per a picar l’espart, car el treball de l’espart està documental en diversos jaciments d'aquesta època, en forma de sola d'espardenya, vencills, o impromtes d'estores (14).

Per acabar amb els elements mobles, cal assenyalar el penjoll o element de collar que deuria ser la conxa marina perforada —i les restes d’una altra—, el que ens bé a indicar un incipient tràfec —corrent d'altra banda, des d'alguns mil·lenaris abans— amb objectes entesos com a d'ornament, de provinència no autòctona.

Pel que fa a les estructures urbanístiques del jaciment, poca cosa podem afegir, dissortadament, al que expressava en Senent fa ja 50 anys, i seria bizantí, creiem, aventurar altres hipòtesis amb la mateixa nimietat de dades, tot i que ja conegam millor la d'altres poblats excavats. Aquestes qüestions tan principals —com tantes altres necessàriament obviades, caldrà deixar-les inevitablement, per a quan el poblat s'excave o, almenys, es sondege.

No hem fet, en definitiva, sinó un repàs, potser en excés parcial i fragmentari, d'alguns aspectes de la cultura material dels hòmens que van viure al Molló , basant-se en les suggerències que els objectes d'ell provinents, ens permeten. Segurament hem deixat massa coses mig dites, però entenem que, qualsevol interessat, sabrà com completar-les en altres estudis d’àmbit general, dels que nosaltres ja massa hem abusat.

No acabarem sense advertir, com sempre, que aquest jaciment està protegit per la llei (15), i esperem que també per la consciència cívica de tots aquells interessats en la Història i la Cultura.

Agustí Ribera. Publicat al llibre de Festes de l'any 1992.

NOTES:

(1) Arqueòleg contractat, de I'Excm. Ajuntament d'Ontinyent. Encarregat, provisional. del Dipòsit Arqueològic Municipal.

(2) Mapa Militar de España. Fulla 14-16 (1:100.000). S.G.E. 1976.

(3) Vilanova y Piera. J. «Origen, naturaleza y antigüedad del hombre». Pp. 111. Madrid 1878.

(4)  Gómez Serrano, Nicolau-Primitiu. «L'Any arqueológic Valenciá». Almanaque Las Provincias, pp. 459. valéncia 1935. Gómez Serrano, N.P., «secció d'Antropologia i Prehistòria. Resum dels treballs de la Secció» Anales del Centro de Cultura Valenciana, 2a Epoca, I, pp. 42. Valencia 1940.

(5) Gómez Serrano, N.P. «Secció d'Antropologia i Prehistòria. Cursos 1932-33 i 1933-34» Anales del Centro de Cultura Valenciana, nº 24, pp. 175. Valéncia 1935.

(6) Ballester Tormo, I. «Antigüedad remota de muchas vías actuales» Almanaque Las Provincias, pp. 425. Valéncia 1934.

(7) Per exemple: Gil Mascárell, W «Yacimientos del Valle de Albaida» Crónica del IX Congreso Nacional de Arqueología. Zaragoza 1966.

(8) Fletcher Valle, D. «Restos valencianos de la colección de D. Juan Vilanova y Piera en el Museo Antropológico Nacional». Archivo de Prehistoria Levantina, 11, pp. 346. Valéncia 1946.

(9) Op. Cit en nota nº 5

(10) El conjunt d'aquests materials foren donats a L’Excm. Ajuntament d'Ontinyent; Guardats en l'actualitat al Dipòsit Arqueològic Municipal, estan inventariats amb els números: 85.13.1/ al 85.13.31/.

(l l) Martí Oliver, B. «El naixement dé l’'agricultura en el País Valencià». Universitat de València. València 1983.

(12) Op. Cit. En nota 11

(13) Op. Cit. En nota 11

(14) Op. Cit. En nota 11

(15) Llei 13/1985 del Patrimoni Històric Espanyol. P.G.O.U. Ontinyent 1986. Jaciment catalogat en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic i Urbanístic d'Ontinyent, Fitxa Arqueología-7; i al Catàleg homònim d'Aielo de Malferit, Fixa Arq.