Les campanes d'Aielo de Malferit. (1ª part)

Al programa de festes d’Aielo de Malferit de l’any 1989, Mariló Sanz i Mª Jesús Juan publicaren l’article “Las campanas de Aielo de Malferit”. Hui, quan ja han passat 22 anys des de la publicació i després que les autores han traduït, revisat i actualitzat amb noves dades aquell treball a traves del qual no només varem poder conèixer el conjunt de campanes que posseeix Aielo, sinó també saber el procés de fabricació i descobrir el seu peculiar llenguatge ja desaparegut, comença, dins d’este blog d’història, el primer capítol d’una sèrie de diferents apartats en els quals es donarà a conèixer una part de  l’important patrimoni que Aielo conserva.

Les campanes d'Aielo de Malferit

Tenen la seua història, tenen la seua importància, són les campanes, les nostres campanes.

Acollides en un campanar del segle XVIII, proveït de torre amb coberta de teulada àrab en forma de piràmide corbada, hi ha setanta graons fins arribar a elles, 27 dels quals es fan entre estretes parets i pujant escala de caragol. És un camí sobri, camí només il•luminat per unes sageteres estretes i allargades.

Salvador Juan Vila, el Campaner. Foto: Arxiu Fotogràfic Biblioteca Degà Ortiz.

Salvador Juan Vila* conegut a Aielo com Salvador de Bollo, Bollet, El Regaor de l’horta Vella i sobre tot com El Campaner, pertanyia a una família de tradició campanera. L’ascendent més allunyat que ell recordava ja exercint l’ofici de campaner, fou el seu oncle Miquel, (oncle de son pare, germà de l’avi). Anecdòticament contà que la primera vegada, sent xiquet, que va intentar pujar al campanar fou amb l’oncle, però en arribar a l’escala de caragol li entrà por i va escampar a córrer. Al dia següent es va decidir i pujà; fins i tot tocà ell mateix la campana xicoteta. A partir d’eixe moment i fins la mecanització de les campanes, hi pujaria tots els dies. Primer com ajudant de son pare, junt al seu germà i de vegades la mare; i més endavant rebent ajuda de molta xicalla que voltejaven amb ell les campanes: Juanito Sacristà, Juanito El fill del Sigle, Vicent Calavera, Rafael l’Acolic...entre altres.

L’estreta escala de caragol d’accés a la torre del campanar vista des de dalt.

A més pujaven altre xiquets amb ulls plens de curiositat, estos havien d’ocupar un lloc molt reduït davall la campana menuda. En posar-se en marxa totes les campanes juntes, resultava molt perillós no ocupar el limitat i concret espai que cada persona tenia adjudicat en el campanar. D’esta manera els 3 o 4 campaners que hi s’hi concentraven no havien de moure’s del lloc exacte on estaven situats, amb el perill de rebre un colp de campana quan donaven voltes.

A les parets de l'escala es poden veure alguns forats on antigament s’hi col·locaven els ciris que es necessitaven per il·luminar el camí. 

Hi ha un document arxivat a l’ajuntament d’Aielo datat en 1922, d’ingressos i despeses de l’església, en el qual estan els honoraris dels campaners que en aquells temps era de 2 pessetes al mes. Eixa és la quantitat que cobraria el pare de  Salvador Juan. Este recordava  haver cobrat d’un enterro de primera de  100 a 150 pessetes i d’un enterro de segona 60 pessetes, inclòs enterrament i missa. Es cobrava mensualment i depenent del treball realitzat.

Després de la guerra, dos vegades es trencà el batall, el qual anava unit a la campana per mig de trossos de  pell de bou, prèviament posats a remull i cordes de primera, segona i tercera. Els encarregats d’acudir a restaurar les cordes o el cuir en cas de deteriorament eren el campaner principal i el sagristà de l’església de sant Carles d’Ontinyent de vegades també hi acudia el campaner de la Vila.

Una de les sageteres que donen llum natural a la pujada a la torre.

La primera vegada que es trencà va ser un vespre de Nadal. Salvador i son pare pujaren a tocar, es partí el batall per la meitat i va caure davant la casa de L’Ouera, on hi havia xiquets jugant i sortosament no els va passar res. Inevitablement anys després de ser reparat tornà a caure.

Antigament els campaners s’il·luminaven posant ciris en els forats de la paret  fins que Salvador va aconseguir que els retors d’Aielo, coneguts com els retors de Gata, instal·laren llum al campanar i a meitat de l’escala.

Mª Jesús Juan i Mariló Sanz. Fotos: Noelia Vidal i Rafa Morant. Publicat al Llibre de Festes de 1989.

*Salvador Juan Vila va nàixer l’any 1914 i va morir l’any 1999, deu anys després de fer este article. Il·lusionat en cada moment de l’entrevista per explicar amb detall cada aspecte sobre l’ofici de campaner, va pujar i baixar, aquell any de 1989 amb 75 anys, per l’estreta escaleta amb el mateix ànim com de jove ho havia fet tantes vegades. Traure a la llum este article és un homenatge que li fem a Salvador i a tots aquells com Juan Juan Martí que feren de campaners després d’ell.