Estem en festes. Ja hem començat assaborint algunes de les que es fan als carrers del poble: la festa dels sants de la Pedra, la del Carme...però les que tothom espera de manera impacient són les festes Grans, les festes Majors, este any a més a més, celebrant els 50 anys des que eixiren per primera vegada desfilant moros i cristians.
Són dies per gaudir amb amics, són dies de música, de focs artificials i trons, de desfilades, balls i cançons... dies especials de retrobament amb coneguts o parents allunyats, de cases tancades tot l’any que s’omplin de vida i d’altres tantes, que ja estan plenes de per si, que han de tindre llits, i sovint grans taules amb menjar a punt per als convidats.
Són dies d’esplendor religiós, de flors de decoració, de devoció, de processons, de solemnitat...
I és que tots sabem que l’arribada de les Festes Patronals no només significa passar uns dies d’alegria i de descans del treball rutinari, no solament són jornades de no parar ni de dia ni de nit perquè vius la festa en primera persona o perquè t’agrada vore-la i no et perds cap acte, les festes Patronals també signifiquen recordar aquell remot any de 1834 quan els nostres avantpassats feren promesa al Santíssim Crist de la Pobresa davant de perill del colera que amenaçava el poble.
Familiars i amics contagiats per l’alegria que desprèn l’ambient dels carrers d’Aielo gaudeixen dels actes principals de la festivitat, tan dels civils com dels religiosos, cadascú vivint-ho a la seua manera, diferent segons edat i condició, segons si ets o no ets fester...o si has de treballar o tens tot el temps lliure...segons devoció personal en els actes religiosos...segons la gent que t’envolta en eixos moments o l’ànim propi...i és que en són tantes les maneres de sentir la festa!
Per reprendre forces de tant de rebombori, es gaudeix d’una assortida taula. Cal posar atenció en la presentació, diferenciar-la de la resta de l’any. S’ha de traure del calaix el millor mantell, de l’alacena les copes, la vaixella... i no oblideu la beguda, s’ha d’elegir un bon vi que acompanye el tradicional putxero de festes o altres plats preparats.
I és que són dies de gal·la no només al carrer, també a casa.
Davant d’una excel·lent taula ben parada per a celebrar el dia del Crist i després d’un bon dinar, nosaltres vos proposem un dolç tradicional que, no cal dir, sabreu acompanyar amb una d’eixes begudetes tan nostres que teniu guardades per a ocasions especials.
Segur que esta corona de clares vos agradarà, a vosaltres i als convidats.
Ingredients
7 o 9 ous, la quantitat ha de ser impar, (sols necessitem les clares).
2 gots de sucre.
Tulipan o mantega per untar el motlle, (que serà el mateix que utilitzem per a fer corones).
Elaboració
Primer untem el motlle amb el Tulipan o mantega.
Alcem a punt de neu les 7 o 9 clares, i quan estiguen ben alçades, anirem afegint-li un dels got de sucre que tenim preparats.
L’altre got de sucre que tenim reservat l’aboquen a un casso i a baix foc anem desfent-lo fins que no quede cap grum, així queda caramel·litzat.
Amb molta cura, afegim el caramel al recipient on tenim les clares i es va mesclant tot.
Posem la mescla en el motlle al forn uns 5 minuts aproximadament.
Una vegada treta la corona del forn cal deixar-la gelar un poc i després s’aboca a un plat gran i rodó.
Consells
Recomanem que feu este dolç entre dos persones. El moment d’abocar el sucre caramel·litzat a les clares és molt delicat, el sucre com està líquid pot caure fàcilment i es poden produir cremades. Així el millor és que mentre una persona aboca el caramel, l’altra amb una paleta mescla la clara i el sucre líquid.
És important que el forn no s’obriga mentre les clares estant pujant, encara que semble que vaja a eixir-se’n del motlle, no ho feu!, pararíeu el procés.
Una vegada treta la corona del motlle i col·locada al plat convé deixar-la a la nevera; és un postre per a servir gelat.
Ah! I per acabar un consell: per aprofitar els rovells que vos han sobrat podeu fer unes natilles per a menjar-les de postres altre dia.
El millor de qualsevol celebració és la companyia.
El millor del receptari de l’àvia és
el seu record.
Mª Jesús Juan i Mariló Sanz.
Fotos i treball de cuina: Rafael Ortiz.
Esta recepta rescatada del rebost de Maruja, em porta a pensar en la documentació basada en la transmissió oral. Estos dies en un comentari en este blog s’ha qüestionat si el llibre “Imatges de vida” pot servir de document històric o no. Pense que eixe dubte es basa simplement en el fet que el contingut del llibre no procedeix de cap arxiu.
ResponderEliminarLa critica feta dóna a entendre que si la informació no està treta d'arxiu no té validesa. Això, pense, és menysprear la tasca de la gent que es dediquem a recopilar-la i gent que busca en la memòria per relatar-la quan els la preguntem.
Per sort es conserven records que es mantenen en la memòria de moltes persones que a més fan l’esforç de perpetuar-los contant-los de generació en generació. No infravaloreu allò que els avantpassats visqueren en primera persona i que volem contar als successors!.
Així començàrem a saber de la història, passant-la de boca en boca, l’escriptura va arribar més tard. Qui pensa que la transmissió oral no té validesa, no creu tampoc en el que li han contat sobre els ciments de la nostra civilització.
El fet que un article o un llibre com “Imatges de vida” estiga basat en records de transmissió oral, al meu parer, li dóna més validesa i credibilitat perquè està carregat de sentiment. És un llibre ben documentat, perquè la vida personal de les persones anònimes és tan important com la de les altres que passen a la posteritat(no sempre per motius lloables) i que han tingut el privilegi de tindre un raconet d’arxiu reservat.
Menudo blog tenéis, completo donde los haya. No te aburres por aquí. Esta receta no lleva incluida degustación, tiene una pinta de rica ¡y jo no soy de cocina!
ResponderEliminarOpino lo mismos que el anónimo anterior, ¿por que no organizáis una degustación de las recetas del rebost de Mauja?, algunos no somos tan manitas entre las cazuelas pero nos gusta degustar la buena repostería.
ResponderEliminarOhh!!! que bo!!!, Amb aquest corona és impossible fer dieta! Te la menges en els ulls i deu posar damunt uns quilets, no!
ResponderEliminarIgnorar la cultura oral es despreciar un legado que puede contribuir a hacernos más cultos y libres.
ResponderEliminar