“QÜESTIONS MENORS” sobre el nom d’Aielo

.

Suposem una paraula “humilitat”: amb total evidencia deriva de “humus”( terra en llatí) i aquesta amb alternança vocàlica U/O, origina també el terme ”hominem”, d’on el nostre humil “home”.

Fins ací, les certeses: l’evolució històrica d’uns termes, amb coneixement cert de les causes que motivaren els canvis del llatí clàssic al vulgar (caiguda de desinències, etc...) i d’aquest a les llengües romàniques (pèrdua de vocal postònica , etc...).

Qui pot, però, resistir-se a la temptació d’explicar també semànticament aquestes associacions?

Si la terra és la bases de l’home, no serà l’home en els seus orígens una criatura de fang, com el primer home bíblic? O no direm que els seu destí és viure lligat a la terra, però amb l’elevació del cos envers el cel, com la columna de l’arquitectura, o el dolmen, representacions de les essències humanes?

El camp semàntic de les paraules és molt ample, i desperta la imaginació; i és d’agrair, perquè és font de literatures, d’imatges poètiques, de símbols i al·legories. Tanmateix qui pretén conéixer sobre certeses, sobre les certeses de les petites coses, de les paraules en el seu origen per exemple, més val que per rigor metodològic deixe de banda la imaginació i no pressupose: en la majoria de casos parlem de faves contades.

I perquè parlar, discutir sobre paraules? Què més dóna conèixer o no l’origen d’un mot, si importa l’ús, el valor de la paraula com a eina de comunicació, la implicació fàctica de la comunicació, etc...?

Probablement hi haja una primera causa: tota societat relativament avançada es permet el luxe de tenir gent (convé, però, afegir que determinades “inutilitats” esdevenen, per casualitat o atzar, la vertadera “ causa vital” de molts mortals). A més a més, qui considere supèrflua l’atenció a les coses petites, que reflexione sobre la importància dels detalls: qualsevol gran i monumental edifici, abans de ser construït, reclama de l’arquitecte, del constructor, un temps d’atenció al més mínim detall, dels materials de construcció fins a l’orientació cardinal o el tamany de les finestres: tota la seua obra és el fruit de considerar els detalls, els mateixos detalls que defineixen el Déu constructor del món, com deia el teòleg.

La ciència, inclòs, ens ha ensenyat a no precipitar-se en les conclusions: qualsevol salt en el procés d’anàlisi, podria conduir-nos a l’error, perquè la veritat -diuen els científics- està en els matisos.

Ens proposem, per tant, discórrer sense pretensions sobre l’origen del nom d’aquest poble “Aielo” tant perquè és natural la curiositat envers el nom que designa el lloc on habita un col·lectiu, com perquè un major coneixement del passat històric del nom podria ajudar a solucionar la discussió ortogràfica, si hi ha encara, de discussió.

Plantejarem, primerament, les opcions que s’han proposat de diversos moments i mitjans, i d’aquestes analitzarem tant les solucions com els entrebancs que oferesca cadascuna.

De les etimologies derivades de l’àrab no parlarem, perquè semblen més fruit de la imaginació que del rigor; així cenyirem el comentari a dues opcions: la primera defensada en el diccionari d’Alcover, que recull una etimologia de Coromines segons la qual “Aielo” derivaria d’un terme preromà, possiblement relacionable amb el topònim del basc “Ayala”; la segona és la hipòtesi que defensa l’origen llatí del terme a partir del diminutiu “Agellum”, més concretament sobre la forma sense desinència de cas del llatí vulgar ”agellu”, citada per Fernando Goberna al programa de festes de l’any 1998 i que recull una formulació etimològica de filòlegs italians a propòsit del topònim italià “Aiello”.

Amdues plantegen qüestions d’interès, tot i que, abans de començar hem de fer una precisió: tant la forma escrita ”Ayelo” com “Aielo” presenten fonèticament la mateixa estructura (si obviem el caràcter obert de “E” en català, absent en castellà perquè aquesta llengua no contempla l’oposició tancada/oberta en les vocals), perquè la grafia “Y” del castellà (“yodo”), com la “Y” del provençal (“ayçó=açó; aycel=aquell”) i la “I” del català (“iode”, oient) reprodueixen el mateix valor de semiconsonant en determinades parles ( la nostra per exemple). En alguns mots com el pronom personal de primera persona del singular “jo”- tot i que la seua pronuncia “natural” és prepalatal fricativa, com en “Josep”. L’italià també empra la “I” per notar aquest so ( ieri=ahir), i és precisament aquesta grafia la que també en llatí representa el valor semiconsonàntic (“iacere= jeure/yacer”), encara que admet “Y” en les formes derivades del grec ("Lydia, nom propi), però és grafia no llatina. El català també admet aquest ús de "Y" com notació se semiconsonant quan reproduïm mots estrangers específics, com “ Yacaré”, mot guaraní mitjançant el castellà, o topònims de l’anglès “Yogurt”, que, no essent terme específics (ni topònim ni nom propi) és escrit “iogurt” en català.

Dit açò, quina és l’única justificació possible de l’escriptura “Ayelo” en català? Certament, que el seu ètim (mot històricament original) siga una forma com “Ayala”, introduïda al català mitjançant el castellà o el provençal, perquè faríem ús de la potestat que ens atorga la norma d’acudir a “Y” per a notar una semiconsonant quan aquesta pertany a un mot no català, d’un mot específic, topònim en aquest cas, d’altra llengua, i altra llengua, en termes històrics, significa no-llatina. Exemplifica aquesta escriptura el meu cognom “Beneyto”, en sentit estricte he d’escriure’l amb “Y” perquè és terme castellà: benedictu(m) = bene(d)i(c)tu = beneyto,per oposició al català que faria: benedictu(m) = bene(d)ic + t(u) = beneit = benet.

Campana “MARIA DOLORES”, coneguda com la campana “xicoteta” de 1827, on apareix escrit el nom d’Aielo amb “i” llatina

I com saber si l’ètim és “Ayala” o altre, “Agellu”, per exemple? Només una prova documental escrita podria donar-nos la certesa de l’origen. Crec que aquest document no existeix (el document que certifique cronològicament l’origen, no documents que presenten grafies “Y”o “I”. Certament el “Llibre de Repartiment”- el citem mitjançant el text “Aportación a la història de Ayelo de Malferit” de Mª Angeles Belda Soler- nomena el topònim “Ayello”, i hem de fer constar que la grafia “Y” s’empra en el català de l’època -S Xlll- per influència del provençal, llengua sentida aleshores com llengua de cultura; de tota manera els arcaismes no són mai criteri d’ortografia; hem de distingir entre etimologia i escriptures antigues: al català antic la notació de la semiconsonant /Y/ balla entre “Y” i “I”).

Per tant, si no tenim certesa documental, no podem proposar una grafia no natural en català: haurem d’escriure “I”, si volem escriure “Aielo” en català, i “Y”, “Ayelo” si interessa escriure’l en castellà.

Però deixem les qüestions ortogràfiques, que són assumptes de xiquets, i anem-hi a considerar les dues opcions en termes d’evolució històrica.

L’ètim “Agellu” ens ofereix una solució semàntica al grup “Aielo de Malferit”, “Aielo de Rugat”, donat que crea un sintagma comprensible a l’estil de “ Camp de ...” com en “Camp de Mirra”, o en castellà “Campo de ...”, sobre la forma llatina “campu(m)”. En el cas de l’ètim “Ayala” el sintagma és més forçat, encara que ni impossible ni improbable, donades les estranyes associacions que creen els topònims.

Igualment, la presencia de diversos topònims amb el mateix o semblant element nuclear, a la Vall d’Albaida com a Itàlia (segons informa Goberna), podria considerar-se una raó més a favor de l’ètim “Agellu”, però aquesta hipòtesi presenta aparentment dificultats d’ordre evolutiu: el canvi de “G” en “I” pressuposa un salt considerable del grau palatal de “G” davant de E/I ( grau que esdevé la forma definitiva en català) a la forma semiconsonant “I”; en cap altre mot que reproduesca aquest context fonètic podem comprovar aquesta evolució: per exemple, “agente(m)”, dóna “agent” i no “aient”.

En italià la forma “agellu” hauria donat un pas intermedi ”agiello”, d’on “Aillo” l’element palatal també esdevé semiconsonant “I”, però d’alguna manera aquesta ja estava present en el terme “agiello”.

De tota manera la hipòtesi no és descartable per aquest motiu, ja que sempre pot tractar-se d’una evolució excepcional, fruit d’una parla especifica. Aquesta dificultat, però, no és tal si pressuposem l’ètim “Ayala”, perquè en aquesta la “Y” ja marca una semiconsonant, la qual no hauria evolucionat. La divergència A/E entre “Aielo/ Ayala” no és tanta si considerem que la nostra “E” és oberta, pel caràcter breu de la “E” llatina, com en Ferru(m)= ferro.

La forma geminada del llatí “agellu” es manté en italià, “Aiello”, però no en català, “Aielo”, tot i que aquesta llengua admet la geminació com l’italià, i és també d’origen etimològic. Aquesta dificultat no la planteja “Ayala” sense geminació en el seu origen. Però, si considerem que, de fet, la geminació llatina /l·l/ desapareix prompte en les parles de la península ibèrica no és estranya aquesta escriptura no geminada, sobretot en termes populars davant dels termes cultes; pensem en “vila”, popular front a “vil·la”, culte, i ambdos provenent del llatí “villa”, llegit amb “L” geminada /l·l/. Tal com hem indicat abans el “Llibre de Repartiment” escriu el topònim amb /l·l/, “Ayello”: evidentment l’escriptura d’aquesta “L” geminada és l’element que millor pot provar la procedència llatina -“agellu”- perquè ens referiria a un ètim amb element geminat com és el terme “agellu” (recordem que el llatí no marca amb punt la geminació; “ll” sempre és /l·l/).

L’acabament (-o) en relació a la hipòtesi “Ayala” planteja una mena de masculinització, per bé que no sabem quin gènere o acabament tindria la forma original preromana. En relació a l’ètim ”agellu” resulta al menys curiós el manteniment d’aquesta (-o) temàtica (-u en vulgar). Perquè la tendència general del català és perdre la vocal temàtica (a diferència del castellà, que la manté), per exemple, “medullu(m)” = “meollo”(castellà); “moll”(català); “bonu(m)” = “bo”(català); “bueno”(castellà).

La presència d’aquesta (-o) ens situa cronològicament entre el segles II-III d.C., quan encara no havia caigut la vocal temàtica; és així natural en formes fixades, fossilitzades com són els topònims o els noms propis, és a dir, formes que no han patit evolució posterior. Podria servir d’exemple l’evolució del mot llatí “muru(m)”, que ha donat “mur” i “Muro” com topònim, o inclòs el mot que designa el nostre riu “Clariano” pot invocar aquesta premissa, i no tractar-se d’una castellanització.

Dit tot açò, aquesta mena de lliçó abreujada, només un document d’allò més valuós i explícit podria donar més llum: serà romà l’ètim o serà anterior al temps romà? No ho sabem. Mentre hem de considerar el seu origen etimològic com cosa desconeguda ( que també té el seu interès) i crec que així quedarà pel segles dels segles.

Vet aqui allò que es sap, almenys allò que jo sé que se sap. Però la resta no és silenci, ens haurem de presentar conclusions, i si començàvem invocant la paruala “humilitat”, amb humilitat voldria acabar, la humilitat que ens atorga el coneixement: ens permet saber quantes coses no sabem, i tanmateix no elimina el desig de saber.

Des que algú considerà que el nom ja posseïa la cosa -un Adam o un nominalista, hebreu o escolàstic- l’afany de dominar les paraules ha sigut una constant, del poder i dels pobles, en voler que la seu terra fora només seua; i això vol dir anomenar-la només en la pròpia llengua, i considerar el foraster, home o llengua, un intrús, que ja se sap, no podrà mai entendre com som nosaltres, els autòctons, o els indígenes ( que de tot hi ha).

El bilingüisme –perquè parlar de tres o quatre llengües és cosa de superdotats, cosa d’alemanys– sempre ha estat mal vist, tant per nacionalismes quan identifiquen llengua i poble, com pels propis individus, tossuts com són tots en no voler aprendre altres coses, perquè les més útils, les més humanitzadores ens demanden un esforç.

El menyspreu envers les llengües alienes és particularment funest en la nostra Espanya, on la riquesa lingüística és entesa més aviat com dificultat i no com honor. Tot siga perquè les coses canvien.

Josep Belda Beneyto ( Foraster i professor de llatí). Publicat al Llibre de Festes de l'any 1999.