Nino Bravo en el record

...

NINO BRAVO en el record

Hui fa 37 anys que va morir Nino Bravo, el cantant que orgullosament diem que és un poc nostre perquè va nàixer a Aielo, però que també ens podem vanagloriar que pertany a tothom. No és res pretensiós dir estes paraules, és una realitat que la veu de Nino és reconeguda i estimada per tot arreu, i curiosament per gent diferent i d’edat variada.

Un xiquet de 9 anys m’acaba de dir que sabia que un dia com hui, de fa molts anys, es va morir Nino Bravo. Jo estranyada i meravellada, perquè el xiquet no és d’Aielo, he seguit preguntant i al final el xiquet en qüestió, que és incapaç de memoritzar i aprovar cap contingut dels que li eixen per als exàmens, ha demostrat que se sabia les lletres de dos cançons del nostre benvolgut cantant. Està clar que en este cas el pare és un gran admirador que ha influenciat els gustos del fill.

Esta ha estat la clau del seu èxit, el ressò del treball ben fet. Nino no respon a cap moda en concret perquè la seua veu tenia personalitat pròpia i per això passen els anys i les lletres, la música i la seua veu continuen vigents.

L’admiració pel nostre cantant traspassa les fronteres de l’edat i també les fronteres reals. Casualment l’estiu passat en un viatge en avió, que aventurava seria avorrit i pesat per la durada prevista, vaig conèixer a una xica de Costa Rica que treballava en un consolat a Espanya. Només dir-li que era d’Aielo, “el pueblo de Nino Bravo”, se li obriren els ulls d’admiració i començà a contar-me tot el que sabia de la seua vida i música. Al final les hores de vol passaren en un tres i no res escoltant a l’admiradora del nostre paisà. Este és un exemple entre molts que podria dir i que estic segura molta gent té en estos moments en ment.

Però l’última mostra d’estima i afecte cap a Nino Bravo que vaig viure, va ser fa uns dies a Jerez de la Frontera. Visitava una bodega amb renom i categoria mundial, seguint les explicacions d’una documentada jove guia. Al final del trajecte arribàrem a una sala amb barrils que a més de guardar el vi feien la funció de llibre d’honor de visitants il•lustres. En cada tonell hi havia una dedicatòria i firma d’un personatge. Per aquella bodega havien passat els reis d’Espanya i la seua família, gent de la noblesa, afamats actors, reconeguts escriptors, cantants i com no, Nino Bravo. El que s’ha de ressaltar són les paraules de la guia, que per edat no havia nascut quan Nino va morir i que fent la seua explicació, i a mostra d’exemple, va destacar unes poques firmes d’entre totes: “Aqui tenemos la firma del duque de Orleans...del escritor Vargas Llosa y aqui la de Nino Bravo”. Ho va dir sense qualificatiu per a identificar-lo, no calia, tots els presents, espanyols i forasters, coneixíem de qui estava parlant.

M’adone que hui 16 d’abril, que es compleixen els anys de la seua desaparició, és el dia dedicat a la veu. I ara jo em pregunte, no és una casualitat que el DIA DE LA VEU, siga el mateix en que es recorda a un cantant del que molt bé es pot dir que tot ell era veu?

Des del blog d’història d’Aielo li fem un xicotet homenatge, perquè Nino, que està present malgrat haver mort fa 37 anys, també és pot considerar forma part de la història, una història encara recent, però en definitiva història; la repercussió de les seues cançons i la seua fama i reconeixement ho han fet possible.

Mariló Sanz Mora. Leer artículo en castellano