De 1898 a 1983

...

Anys 40. Teresita i Encarnita Requena "Fornilla"

—No són les danses d'Aielo! Són paregudes, tal vegada més de pressa...! I la cadena?, no feu la cadena?

-Està bé que es balle de vell nou, però hi ha que continuar l'esforç començat en el 82, per a que el 83 siga més pur, es balle millor, es siga més fidel a "la dansà" d'A¡elo, dansa que ningú inventa, ningú que no siga ballador o balladora dels regles XVII i XVIII. "Dansà" pareguda a la d'Agullent, Ontinyent, Beniganím, Puçol, Morella o Elx, "la dansà" de tots els valencians i valencianes però a la manera d'A¡elo de Malferit.

Molts dies han passat des de les danses del 82, s'ha buscat qui donara idees, algun retrato, alguna cançó, maneres i punts de la dansa, i... Els pasaos ens portaren a l'any del Senyor 1898, setembre, dia 9, naix una xiqueta: "Josepa" o "Josefa" Bellot Vicent, prompte "Pepa", graciosa, menuda i balladora.

—"Anàvem a la plaça a oir música, ací hi havia una banda, quan es férem boniquetes, anavem a ballar les danses allí mateix. Anàvem a vore i a deixar-se vore pels xicots. Els joves volíem festa i les danses ens permetien començar festejos, i passar-ho bé".

—"Anem a la plaça! llums, gallardets, música, hòmens i dones, majors i menuts, quan les festes religioses dels patrons s'havien acabat, ...a ballar! ". Tres dies de danses, de dotze a dues de la matinada (hui seria de deu a dotze) era l'any 1922, la xica deixa de ser fadrina i es casa. Per primera vegada es balla "la dansà en "El Ensanche", de la font a l' Hospital i en forma de redona o rotgle.

—Leonardo Martínez i Assumpció (la mara d'Angelita "la cartera") són els balladors de CONTES, els que conten els punts quan la xirimita toca, ell dona l'entrada a la dansa, a cada balladora, i al darrere, a la cua, ballarà amb la seua parella.

Ja estan fent la cadena: el "ti Pep el tramusser", el "ti Toni el castellá" (pare de la "petita"), la "ti Maria Requena", Dolores i Batiste "cabora", Contxa "la morruda", el "ti Tibi" i Dolores "la noia", Vicenta Mª i Encarnació de "mora", i el "ti Peladilla" i Na Maria la comare, i xiquets i xiquetes com Lola "la sardina", i... molts, molts més que els anys i l'absència, fan difícil d'assenyalar, però que estan en la memòria de "la dansà" ara i sempre. A la cua Leonardo i Assumpció, que bé ballen!.

Els músics de tabal i dolçaina, venen de fora, d'Albaida i d'altres llocs, —ja toquen! i totes vestides en lo millor que tenim, eixim a la plaça. Jo tenia una falda de color rosa, amb un volant, randa a la vora i entredós a mitant volant. Brials o sinagües amb molt de vol. Bruses blanques o negres però mantonet i davantal blanc. La falda i cotilla de cotó o seda, cada xica anava d'una manera, es vestíem com ara, cadascuna tenia el seu gust i les seues possibilitats econòmiques.

El monyo s'el feien un darrere o dos als costats, el de "gurugú" era molt bonic. Tot depenia de la mata de cabell que tenia la dona. S'adornaven amb flors i pintetes d'os o de llautó.

Els mantons de "manila", com en festes feia calor, no es gastaven massa i en tot cas mig mantó.

Es calçaven amb espardenyes, poques xiques podien dur sabata, però en tot cas amb tacó baixet i de color blanc o negre.

I la cadena i els fandangos acabaven amb el "fandanguillo" final, moment de mesurar forces entre músics i balladors, a vore qui podia més, en una rodona i anant retirant-se els que no ho resistien.

A les primerias del segle, Pepa la de "mal genit", així li deien a son pare de malnom, hui Pepa la dona del "sigle", va ballar i encara que huí les seues carnes no brinquen com ella voldria, són capaces de sentir córrer per les seues venes la sang de la dansà i el record de tants i tantes balladors i balladores que el grup de danses del 83 "La Solana" d'Aielo de Malferit, vol honrar.

Gràcies al "ti Peladilla", a la "ti Pepa la del sigle" i a tots els que ballaven i ens han deixat l'heréncia de "la dansà".

M. J. i M. Ch. Publicat en el Llibre de Festes de 1983.